Un tram de carretera

Alguna cosa estra­nya hi havia en aquell tram de la Naci­o­nal II per on cir­cu­lava l'altre dia. Són prop de tres quilòmetres de recta d'un únic car­ril per direcció, més un per als vehi­cles lents. Aviat vaig enten­dre què pas­sava: no es veia cap senyal de trànsit. És, cer­ta­ment, un tram excep­ci­o­nal, que recorda car­re­te­res del nord d'Europa on hi ha molts menys senyals i els que hi ha són petits, ridículs als ulls del viat­ger que hi arriba des d'aquí. Al final de la recta vaig retro­bar l'habi­tual seqüència d'indi­ca­ci­ons: perill revolt a l'esquerra, sor­tida a la dreta, fi del car­ril lent, disc de 70 per als que sur­ten, car­ril d'incor­po­ració des de la dreta... Tor­nava a ser a casa. La senya­li­tis crònica de les nos­tres car­re­te­res no para d'accen­tuar-se, dar­re­ra­ment amb l'adve­ni­ment de les roton­des que se'ns anun­cien quan fal­ten 300 metres, quan en fal­ten 200, disc blau de gir sen­tit anti­ho­rari, cedeix el pas, velo­ci­tat màxima 40... Tot aquest fes­ti­val de pals amb senyals, que cos­ten un dine­ral, afe­git a altres ele­ments regu­la­dors del trànsit com semàfors, res­salts o indi­ca­ci­ons pin­ta­des a l'asfalt, il·lus­tra la con­cepció que hi ha en aquest racó del pla­neta del sen­tit i la funció de les nor­mes: neces­si­tat que se'ns recor­din cons­tant­ment (“on diu que no puc...?” pre­gunta el ciu­tadà a qui se li recri­mina una con­ducta) i entu­si­asme de l'auto­ri­tat per esta­blir-ne. D'aquí també la pro­fusió de lleis, regla­ments, ordres, reso­lu­ci­ons, cir­cu­lars inter­pre­ta­ti­ves o ins­truc­ci­ons que s'apro­ven cons­tant­ment, una allau demen­cial que com els senyals de trànsit aca­ben essent poc eficaços per exces­sius. El gover­nant i el legis­la­dor jus­ti­fi­quen el seu sou enu­me­rant la llista de nor­mes publi­ca­des al but­lletí ofi­cial, sense entrar en el grau de com­pli­ment o en la seva actu­a­lit­zació. De l'enorme pòsit de nor­mes obso­le­tes i no dero­ga­des recu­pero aquí, com a exem­ple, un arti­cle d'un regla­ment sobre bes­tiar “dado en Pala­cio a 24 de abril de 1905”: “Las reses cogi­das por la Guar­dia civil [...] a los gita­nos y tra­fi­can­tes de ganado en las ferias y mer­ca­dos, sin docu­mento que acre­dite la legítima posesión […], se con­si­de­rarán mos­tren­cas” (aban­do­na­des). Guàrdia Civil i gita­nos, vells tòpics i racisme ofi­ci­a­lit­zat en una norma vigent que ningú es pre­o­cupa de revi­sar perquè importa més seguir-ne pro­duint com­pul­si­va­ment que fer endreça. Tor­nant a la metàfora de la car­re­tera, és evi­dent que on menys senyals fan falta és on el ciu­tadà con­duc­tor demos­tra madu­resa, res­pon­sa­bi­li­tat i res­pecte pels altres. Amb acti­tuds així per­den sen­tit tants radars, con­trols i con­tro­la­dors. Tan­tes indi­ca­ci­ons i nor­mes, de trànsit i de les altres, evi­den­cien un cert fracàs com a soci­e­tat. A veure si entre tots ho can­viem.