Una riuada d'opinions

Començaré amb un acla­ri­ment. En escriure fent una des­cripció d'algun fet o cosa pública, gai­rebé tot­hom diu amb sin­ce­ri­tat el que pensa, i essent pública, encara més. Des de jove­nets, pares, mes­tres, tutors, la tieta i els sogres que vénen a dinar el diu­menge, ens han fet saber que hi ha “coses públi­ques a pobles i ciu­tats, a car­rers i pla­ces“, que són de tots els ciu­ta­dans. Que s'han de res­pec­tar perquè –quasi sem­pre– for­men part de la història de l'indret, i recor­den un fet, una per­sona, un escrip­tor, un artista, un guer­rer patri­ota, un con­quis­ta­dor i, alguna vegada, un dic­ta­dor que sot­meté amb duresa els seus com­pa­tri­o­tes. Pel fet d'haver estat entro­nit­zats se'ls deu un res­pecte.

L'expo­sició de flors de Girona Temps de Flors, per nou dies de visita, sis de mun­tatge i cinc de des­mun­tar i reco­llir, vint dies en total, tal­ment un monu­ment, mereix la nos­tra atenció en mun­tar-ho, la més pro­funda admi­ració en visi­tar-ho i una sen­sació agra­da­ble en recor­dar-ho cere­bral­ment, o veient foto­gra­fies o petits i grans repor­tat­ges a les cade­nes de tele­visió. Tot i que hi té a veure, no té la soli­desa, per exem­ple, d'en Cristòfol Colom, el qual, immu­ta­ble, no es cansa d'asse­nya­lar-nos, anys i segles, amb el dit, les Amèriques. L'expo­sició no té aquests recur­sos, però en variar total­ment a cada any, pot rea­ni­mar els records repe­ti­da­ment, d'any en any, amb l'avan­tatge que el record no és repe­tit, com l'ungla del dit de Colom.