Els gitanos blancs

En una vida ante­rior havia estat ban­quer. Bé, havia tre­ba­llat en un banc dels d'abans dels ordi­na­dors. D'aquells en què quan fèiem balanç ens passàvem hores sumant pilons de lle­tres de canvi fins a qua­drar al cèntim, la qual cosa no era gens fàcil, ja que la majo­ria dels efec­tes eren escrits a mà. Amb els anys vaig anar des­co­brint que res no era el que sem­blava. Qui més apa­ren­tava podia estar per­fec­ta­ment arruïnat, i qui sem­blava un pobre tenia diners a cabas­sos. Però el que em va anar fent pen­sar amb un futur dife­rent van ser les pràcti­ques espe­cu­la­ti­ves, amb uns interes­sos desor­bi­tats i una consciència social ine­xis­tent, i vaig deci­dir que no volia aca­bar sent un esca­nya­po­bres. També vaig viure un parell d'epi­so­dis des­a­gra­da­bles de gent que va per­dre el món de vista, obli­dant-se que l'arqueig sem­pre havia de qua­drar. Aque­lla experiència em va per­me­tre conèixer de pri­mera mà que el calé crema en segons qui­nes mans, i uns quants cone­guts van fer bona la dita de qui oli remena els dits s'unta. El con­tacte amb els diners porta a la cobdícia a gent que a vega­des només desitja pre­su­mir per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats o per­me­tre's uns vicis evi­ta­bles. Posar la mà al calaix és tan sen­zill com segur que serà una història sense final feliç. Ara tenim una passa de per­so­nat­ges que es cre­uen que es tro­ben per sobre del bé i del mal, i obvien l'existència de prin­ci­pis i que el con­cepte de la justícia té a veure amb el comú. I no par­lem de pela­ca­nyes, sinó de gent que fa molts anys que tenen la vida solu­ci­o­nada. Hi ha molt per esca­tir i sem­pre recordo la història de la bar­be­ria del pare, quan un cli­ent va inter­pel·lar un vell gitano que la sabia molt llarga. El paio acu­sava els gita­nos de lla­dres i poca­ver­go­nyes, i l'avi li va con­tes­tar: «Mireu: entre nosal­tres hi ha de tot, però sem­pre serem més ino­fen­sius que no pas els gita­nos blancs que teniu entre vosal­tres!»