Una altra fi del món

Sense Mas s'aca­bava el món i el terra se'ns obri­ria sota els peus i tot el país cau­ria als abis­mes de la sub­missió i se'ns con­dem­na­ria a tres-cents anys més de cade­nes. Però Mas va ser subs­tituït per Puig­de­mont i el molt hono­ra­ble gironí ha apor­tat un cert aire fresc i més pedigrí inde­pen­den­tista i menys amar­gor. Cap dels que invo­ca­ven l'apo­ca­lipsi durant aquells aspres dies de gener, ha reco­ne­gut poste­ri­or­ment una certa tendència als exces­sos tràgics, ni tam­poc ha denun­ciat l'existència d'indi­vi­dus en boca dels quals el mot procés, si es para bé l'ore­lla, es con­fon angu­ni­o­sa­ment amb el mot poder. I que quan es dedi­quen a prac­ti­car-lo el que els surt és el pro­ces­sa­nisme. I és que això que hem con­vin­gut a defi­nir com procés s'ha sacra­lit­zat i genera una adhesió simi­lar a la que gene­ren les ban­de­res i les reli­gi­ons. I el procés té amb la inde­pendència la mateixa relació que les ban­de­res i les reli­gi­ons tenen amb les pàtries o els déus. Tot­hom vol ser-ne l' intèrpret i el repre­sen­tant ter­re­nal i s'oblida amb massa faci­li­tat que tot ple­gat no depèn ni d'un líder, ni d'una for­mació política. Que depèn d'una cer­tesa que ha anat crei­xent, que és trans­ver­sal i que ha seduït pràcti­ca­ment la mei­tat de la població del país; d'una cer­tesa a la qual s'ha arri­bat després que el cata­la­nisme esde­vingués sobi­ra­nisme i que el sobi­ra­nisme esde­vingués inde­pen­den­tisme. Un trànsit que s'ha fet amb prou vigor per arros­se­gar molts dels polítics que es movien en les aigües tèrbo­les del nadar i guar­dar la roba. I al qual, a més, s'hi ha sumat gent –i més que se n'hi podria sumar– que sense estar tocada per emo­ti­vi­tats naci­o­nals, con­si­de­ren la frac­tura amb el règim del 78 i la futura república cata­lana, com uns estímuls prou engres­ca­dors. Tot això, que és tan com­plex i con­tra­dic­tori com vul­guin però que ha anat crei­xent i mul­ti­pli­cant-se, no és tan fràgil com es dóna a enten­dre, i no des­a­pa­rei­xerà de sobte perquè no s'apro­vin uns pres­su­pos­tos, com no va des­a­parèixer perquè qui
cobe­java lide­rar-ho i con­tro­lar-ho va haver de fer un pas al cos­tat; i qui ens ho vul­gui fer creure és perquè quan diu que lluita pel procés se li entén que
lluita pel poder. Els pres­su­pos­tos van de rever­tir pri­va­tit­za­ci­ons i reta­lla­des o no, d'apli­car més o menys polítiques soci­als, de models de desen­vo­lu­pa­ment o de fis­ca­li­tats, i la inde­pendència
depèn de les tres cèlebres lleis que
seguei­xen a les bece­ro­les (la de l'agència tri­butària, la de la segu­re­tat social cata­lana i la de la tran­si­to­ri­e­tat) i de la veri­ta­ble volun­tat de deso­bediència per a la qual molts dels que ara s'estri­pen les ves­ti­du­res mai aca­ben de tro­bar el moment.