Pilotes fora

El dia que el Barça va gua­nyar la copa del Rei de fut­bol, amb el coman­da­ment vaig pas­sar per TV3 quan ja s'havia aca­bat el par­tit. Les imat­ges mos­tra­ven una con­cen­tració de gent a la part alta de la Ram­bla de Bar­ce­lona –Cana­le­tes, em penso que en diuen– on tot­hom cri­dava, tot­hom sem­blava con­tent, hi havia com una boge­ria col·lec­tiva i quasi tot era gent jove. En veure aquell des­bor­da­ment anímic, aquells salts i esga­rips, em pre­gun­tava com és que el fut­bol té aquesta capa­ci­tat de mobi­lit­zació i pro­du­eix mos­tres d'entu­si­asme tan sonor, tan lluny de la indi­ferència, l'apa­tia i la fre­dor que sus­cita la política. És clar que no sem­pre ha estat així, i no fa pas tants anys que a Europa alguns líders polítics movien mul­ti­tuds molt més ence­ses i entu­si­as­tes que les de Cana­le­tes, uns líders amb un nivell d'adhesió que feia venir pell de gallina, i que avui seria del tot impos­si­ble –espe­rem-ho, almenys.

Hi entenc molt poc, però he arri­bat a pen­sar-ne alguna cosa. En el fut­bol, a pri­ori, no hi ha res matemàtic ni total­ment pre­vi­si­ble o segur, i això deu crear mor­bo­si­tat. La sor­presa salta i des­vet­lla ale­gries –o tris­te­ses, és clar. El fac­tor sor­presa em sem­bla impor­tant, com també ho deu ser el sen­ti­ment de per­ti­nença a un grup o con­glo­me­rat que vol, desitja i s'entu­si­asma en comú. I en canvi els líders polítics han per­dut el dis­curs i són incapaços d'atraure l'entu­si­asme de les mas­ses. Expo­sen idees pre­vi­si­bles, les parau­les són com el so d'un ori­nal esquer­dat, amb prou fei­nes si exhi­bei­xen símbols i si n'exhi­bei­xen sem­blen morts, mori­bunds o cadu­cats.

Com que un ser­vi­dor no és gens fut­bo­lero, sem­bla que hau­ria d'estar més per la política. Però tam­poc: la política –vaja, vull dir els polítics de par­tit– m'avor­reix sobi­ra­na­ment i ja fa temps que he tan­cat por­tes, abai­xat cor­des i ple­gat veles. Quant al fut­bol, tot molt bonic i molt cor­dial, però encara no m'han pas vin­gut ganes d'anar a veure un par­tit; no he estat mai al camp del Barça –i no penso pas anar-hi. I és que també sento i sos­pito que el fut­bol, per si mateix, pot donar alguna o algu­nes ale­gries, però no solu­ci­ona mai res. Per cert, aquesta és la segona vegada a la vida que escric sobre aquesta cosa. No sóc fut­bo­lero però alguna vegada en miro a la tele­visió, només els par­tits del Barça, amb con­di­ci­o­nants: si mar­quen els altres, tanco i me'n vaig. Deia Vol­taire que com més sants i bons minyons ens anem fent, més buits anem que­dant, perquè no subs­tituïm cap defecte eli­mi­nat per algun altre defecte o vir­tut. En política i en fut­bol, sem­pre em fal­ten dinou euros i mig per tenir-ne vint.