Segona volta i a viure!

El PSOE ja ha dei­xat clares i mar­ca­des les car­tes. Ins­tal·lats còmoda­ment al sofà incòmode de l'opo­sició, afir­men, rela­xats, que ara és Mari­ano Rajoy qui s'ha de moure. Qui ha de bus­car les com­pli­ci­tats necessàries “entre la dreta” –sense el PSOE no en tindrà prou, per no dir que el terme dreta és encara més sofert que el d'esquerra– i qui ha d'expli­car què pretén fer des del govern. La bro­mera de l'ale­gria dura poc a cal mino­ri­tari. Pedro Sánchez –si sobre­viu el seu congrés– s'ha apli­cat el sis­tema Rajoy. Seure i espe­rar a veure com es podreix el pro­blema. El can­di­dat del PP suarà can­sa­lada viada aquesta legis­la­tura. L'“esquerra”, o el que sigui, i el sepa­ra­tisme sumen majo­ria abso­luta. A més, Ciu­ta­dans i el PNB no lli­guen. Oli i vina­gre. La tropa d'Urku­llu té gra­va­des entre cella i cella les decla­ra­ci­ons d'Albert Rivera dema­nant supri­mir el con­cert econòmic. Gran demanda. Pre­mi­ada a les urnes bas­ques com mereix. I Rivera ha dit alt i baix que no accep­tarà cap acord amb “els naci­o­na­lis­tes”. Ajun­tar tot això demana molta paciència i eficiència. Rajoy, que se'n sor­tirà pels pèls en segona volta, és paci­ent, però no és gens efi­ci­ent. Aquests seran els tre­balls d'Hèrcu­les, però, ull!, que ningú en tra­gui con­clu­si­ons massa pre­ci­pi­ta­des. Una vegada Mari­ano Rajoy sigui inves­tit pre­si­dent, no l'en trau­ran ni amb fòrceps. Caldrà una moció de cen­sura per fer-ho. Això vol dir un can­di­dat con­sen­suat, i l'opo­sició no con­sen­sua ni la tem­pe­ra­tura de l'aigua mine­ral. Llarga vida a Rajoy!