Cop d'estat en directe

La nit de diven­dres se'm pre­sen­tava sense al·lici­ents, fins que a dos quarts d'onze vaig tenir notícia del cop d'estat de Tur­quia. El vaig seguir en directe per TV3 fins a les tres, quan es va donar per fra­cas­sat. Pri­mer, quan sem­blava que els col­pis­tes tenien les de gua­nyar, em vaig posar de molt mal humor. No hi ha cap dia que ens ser­veixi una notícia bona. El dia abans, la mor­tal­dat de Niça. Ara, una deses­ta­bi­lit­zació en un dels punts del món i d'Europa més crítics. I això que el pre­si­dent Erdo­gan con­tra el qual es pro­jec­tava l'acció mili­tar no té cap de les meves sim­pa­ties. En té tan poques, que per un moment, i pot­ser com a reacció d'auto­do­fensa i per no acla­pa­rar-me, vaig pen­sar que el tri­omf dels revol­tats, que en una pro­clama havien promès la cor­recció dels errors del pre­si­dent, podia ser posi­tiva. Aviat vaig tor­nar en mi. Els col­pis­tes sem­pre fan pro­cla­mes para­disíaques, però al cap­da­vall són col­pis­tes i en aquest cas s'aixe­ca­ven con­tra un govern democràtic o si més no, i per no exa­ge­rar, gua­nya­dor a les urnes. Mal­grat el drama del kurds, mal­grat l'abús dels refu­gi­ats, mal­grat la con­nivència amb els giha­dis­tes. Mal­grat tot. Els mili­tars gua­nya­dors hau­rien millo­rat en res la situ­ació turca? Els meus pen­sa­ments, per­do­nin la petulància, devien coin­ci­dir amb els dels man­da­ta­ris de tot el món, perquè pri­mer es van man­te­nir en un silenci expec­tant o en l'habi­tual veure-les a venir, fins que cap al tard, i quan el que es veia a venir és que el cop fra­cas­sava, van començar a eme­tre suports a Erdo­gan.

TV3 anun­cia per cada diven­dres “una gran pel·lícula”. “La gran pel·lícula” va ser la de diven­dres pas­sat. El guió, insu­pe­ra­ble: els mili­tars que sur­ten i tallen ponts; els ciu­ta­dans des­con­cer­tats que s'ama­guen a casa; aquests ciu­ta­dans que tor­nen al car­rer quan Erdo­gan, a través d'unes imat­ges de gran pate­tisme que no pro­me­tien res de bo per a la seva causa, els va manar sor­tir; la gent enfron­tant-se als pobres sol­dats morts de por; l'arri­bada tri­om­fal del pre­si­dent a l'aero­port després de seguir la tra­jectòria del seu avió a través d'una simu­lació aèria... Pel que fa a la rea­lit­zació... Les imat­ges que arri­ba­ven eren defi­ci­ents però aquests països, quan fan cine de debò, en pre­sen­ten d'iguals. El mèrit nar­ra­tiu és d'Esteve Soler i Xesco Rever­ter, els peri­o­dis­tes de TV3 que es van man­te­nir 4 hores a la pan­ta­lla. A les 3.00 h van expli­car el cop entre les altres notícies del dia, inclo­ent-hi les de Niça, i no a plena dedi­cació com fins lla­vors. L'expressió del fracàs. Però Erdo­gan encara és més perillós. La gran pel·lícula de diven­dres no acaba bé del tot.

El cop domèstic del 23 de febrer del 1981 va ser “el dels tran­sis­tors”. Com hau­ria estat, amb la tec­no­lo­gia visual i audi­tiva d'ara? I el cop del 18 de juliol, demà farà vui­tanta anys?