Context descontextualitzat

Ala tar­dor s'ins­tal·laran dues escul­tu­res fran­quis­tes davant del Born amb motiu de l'expo­sició Franco, Victòria, República. Impu­ni­tat i espai urbà. Des de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona s'ha defen­sat aquesta ini­ci­a­tiva “des­con­tex­tu­a­lit­za­dora” argüint que “cal gene­rar un debat públic sobre la impu­ni­tat de la dic­ta­dura”.

Hem aplau­dit el con­tra­punt des­con­tex­tu­a­lit­za­dor de l'uri­nari de Mar­cel Duc­hamp. Hem lle­git Lot­man per enten­dre els com­pas­sos gene­ra­ci­o­nals entre oblit i memòria. Hem des­co­bert que una via fèrtil de rein­ter­pre­tació de la Guerra Civil passa per diagnos­ti­car que la democràcia estava apa­re­dada entre dos blocs tota­li­ta­ris. Escrip­tors com Amat-Pini­e­lla o Semprún reve­len que mol­tes vega­des la lite­ra­tura neces­sita els arti­fi­cis de la ficció pre­ci­sa­ment per reforçar la ver­sem­blança dels fets reals. D'acord. Però el pro­blema d'algu­nes des­con­tex­tu­a­lit­za­ci­ons, rein­ter­pre­ta­ci­ons i fic­ci­ons radica al fet que són prèvies a tota con­tex­tu­a­lit­zació. ¿Què passa, senyora Colau, quan en un país que no ha pogut jut­jar el fran­quisme, la des­con­tex­tu­a­lit­zació és prèvia a tota con­tex­tu­a­lit­zació? En aquest punt, un troba a fal­tar la llum insu­bor­na­ble de la rea­li­tat, la força mine­ral dels fets. Ja m'ima­gino els cri­mi­nals fran­quis­tes i els bana­lit­za­dors del fran­quisme tenint experiències post­post­con­text gràcies a aquesta sens dubte trans­gres­sora i valenta ini­ci­a­tiva d'exhi­bir crítica­ment i des­con­tex­tu­a­lit­za­da­ment dues estàtues d'un dic­ta­dor i d'un lle­gat polític que, arreu d'Espa­nya, a dreta i esquerra, no para de ser rei­vin­di­cat i reac­tu­a­lit­zat.