Senyals d'identitat

1. “Ara, fill, estem tu i jo sols. Al teu pare se'l va que­dar la mar, les ones se'l van empas­sar... No sé si va poder llui­tar per viure, per tor­nar a casa... Jo li havia escrit una carta quinze dies abans que la seva nau s'enfonsés. I li deia que tu ja et movies en el meu ven­tre, que series de fort com ell. Perquè el teu pare volia un fill. I jo sen­tia que el que por­tava en el meu ven­tre era un fill. Però no et va poder conèixer. I com t'hau­ria esti­mat! Com m'esti­mava a mi, en el nos­tre únic hivern de casats, quan plo­via una set­mana sen­cera, i ell es recloïa en el meu cos i em deia que la meva escal­for li donava segu­re­tat... De ben poc que li he ser­vit, jo. I ell em va dei­xar en morir el regal més pre­uat, tu, fill meu. I la força que em va sor­tir, Déu sap d'on, per fer via i perquè tu també fos­sis fort. Però un dia ani­rem junts a l'Angla­terra, a visi­tar la seva tomba, a conèixer el cemen­tiri on des­cansa... Al sud de l'Angla­terra, per poder-li dir: ‘Mira el teu fill, el nos­tre fill...',” m'explica Min­gus, sota l'empar­rat del jardí, de tor­nada del fune­ral de Teresa. “¿Hi aniràs a Angla­terra?”, li demano. “Tot arri­barà, tot arri­barà...”, res­pon, sense immu­tar-se. Ha estat sense par­lar-se amb la seva mare des que es va casar amb la Matilde, les dues dones no s'ente­nien. Teresa li va dei­xar una mansió per a ell sol, aixe­cada amb el salari de la fàbrica de con­ser­ves dels cata­lans, men­tre el por­tava als jesuïtes a fer el bat­xi­lle­rat. Mare i fill es van recon­ci­liar, i ara ell puja cada dia a obrir por­tes i fines­tres. “Para que sal­gan los fan­tas­mas”, diu Min­gus, sense immu­tar-se.

2. A mig­dia, des de la car­re­tera que creua l'illa, entre la platja de la Seca i les are­nes de Car­reirón, m'arriba la fan­fara ronca d'un alta­veu portàtil, segu­ra­ment mun­tat a sobre d'una fur­go­neta, que porta un mis­satge d'ale­gria al poble: “Vin­guin a veure el Gran Circ Car­de­nali! Gos­sos ensi­nis­trats, pallas­sos, la dona canó, tra­pe­zis­tes, mala­ba­ris­tes, gita­nes ale­gres, l'Home més Gras del Món! No s'ho per­din! Al cos­tat de la platja! Es cobra en espècies!”, diu la veu que incita a obli­dar les penes i els afanys d'aquests temps revol­tats. Jo era al cos­tat dels galli­ners aban­do­nats del fons del jardí per­se­guint un exem­plar de la papa­llona endèmica de l'illa, la Papi­lio mac­haon, que sobre­vo­lava la sàlvia plan­tada en el qua­drat d'obra i, en sen­tir que venia l'Home més Gras del Món, el cor m'ha fet un tomb. “Això no m'ho perdo”, he pen­sat, men­tre can­tava per din­tre

No xis­clis més, encapsa el plor, no et tan­quis,

ara veu­rem ple­gats els sal­tim­ban­quis.

Tin­dran el camell coix, d'una ferum

que dóna ois a la mateixa mort,

puces de savi, cap lleó, grei­xum

encas­tat per les mans de la dis­sort

a robes de pallasso, molt reblum

perquè tas­cons i pals aguan­tin fort.

Però quan toca la sort de la maroma,

Sem­pre hi ha algú que en caure se'ns eslloma.

A la nit, no hi havia dona canó, que estava empi­o­cada; ni s'ha pre­sen­tat l'Home més Gras del Món, que s'havia desin­flat pel camí com un glo­bus. Però les noies sal­tim­ban­quis han fet molt d'efecte i ens han accep­tat una cer­vesa al Min­gus i a mi. Por­ta­ven gana endar­re­rida i al bar de la Rosa Mari han dema­nat cos­te­lles fuma­des. “Pot­ser tor­na­rem l'any que ve”, han dit, quan les dei­xa­ven a la porta de la seva cara­vana de Car­reirón, però no eren pas gita­nes ale­gres.

3. Manolo Dieste era un home d'un atrac­tiu irre­sis­ti­ble. La feli­ci­tat en per­sona. Sem­pre estava rient, can­tant amb el seu grup d'amics (Chola i Min­gus: eren el trio de l'ale­gria) cançons tra­di­ci­o­nals i aires popu­lars. Dels seus anys a “Vene­su­uela”, como ho pro­nun­ci­ava ell, tenia excel·lents records i un anhel cons­tant de tor­nar a aque­lla “terra ubèrrima”, plena de mula­tes “ale­gres i gene­ro­ses”. Ella, l'Élida, era una de les dones més boni­ques de l'illa. Feien de molt bon veure; vivien a casa dels pares d'ella; i aviat van tenir fills, un nen i una nena. Ell sor­tia a pes­car tots els matins amb la seva dorna: era un gran pes­ca­dor, Manolo Dieste, amb pres­tigi entre els com­panys, perquè conei­xia com ningú els millors cala­dors. I l'Élida, inqui­eta i insa­tis­feta per natu­ra­lesa, por­tava una adro­gue­ria a la plaça. L'ambició la va per­dre, perquè es va embo­li­car amb don Egi­dio, el mossèn (i va córrer de boca en boca, tot­hom se'n va assa­ben­tar, als pobles petits tot s'acaba sabent): Élida va pas­sar de no tre­pit­jar l'església a anar-hi cada dia a missa de vuit i a can­tar al cor...“Oh, ja saps que la meva mare era una dona molt espe­cial”, diu la María Dolo­res, esti­rant-se la samar­reta d'esport negra.