Passos perduts

És pos­si­ble que, als ini­ci­a­dors de l'ano­me­nat procés de tran­sició naci­o­nal, els esti­gui sobre­ve­nint un cert pànic escènic davant el futur imme­diat. La idea d'una llista aglu­ti­na­dora de totes les for­ces favo­ra­bles a la inde­pendència sem­bla la més per­ti­nent, si no és que tenim molt mal entès com fun­ci­ona el sis­tema elec­to­ral vigent. El que és una mala idea és emple­nar-la de “per­so­nes repre­sen­ta­ti­ves de la soci­e­tat civil, pro­fes­si­o­nals i espe­ci­a­lis­tes...”, com diu el pre­si­dent Mas. Pri­mer, perquè la democràcia con­sis­teix a ele­gir repre­sen­tants, no a sos­te­nir un aplec de repre­sen­ta­tius; segon, perquè la soci­e­tat civil ningú no sap quina cosa és ni què ha de fer per apun­tar-s'hi; ter­cer, perquè els savis, els ente­sos i els experts, si de veri­tat ho són, ja tenen prou feina acon­se­llant els polítics des dels pas­sa­dis­sos del poder. I, en defi­ni­tiva, perquè si es tracta de cons­truir un estat, el que fa falta són esta­dis­tes, no pas pre­di­ca­dors ni faràndula. Els qui, tot com­par­tint-ne l'objec­tiu final, no cre­uen que aquesta llista sigui una bona idea deuen pen­sar que els qui s'han mani­fes­tat d'una manera que costa no qua­li­fi­car d'unitària, a l'hora de la veri­tat seran capaços de votar qual­se­vol cosa abans que una llista unitària. Ara bé, si l'objec­tiu és el mateix, és estrany que a ningú no se li hagi acu­dit fer unes primàries entre tots els par­tits, fac­ci­ons, casals, casi­nos i penyes sobi­ra­nis­tes per tal d'ele­gir els can­di­dats que con­for­ma­rien la llista, a veure qui se n'emporta més. No sola­ment seria un tràmit molt par­ti­ci­pa­tiu sinó que tin­dria efec­tes reals, i a més ningú no podria dir que és incons­ti­tu­ci­o­nal. És clar que fa una mica d'ànsia, ara, posar-se a deba­tre sobre qüesti­ons con­cre­tes i fer números per saber fins on podem arri­bar; però aviat s'haurà de fer si no es vol córrer el risc que molta gent inqui­eta i mobi­lit­zada entrin en la fase del des­con­cert, que de seguida es trans­forma en la del des­encís. Perquè, cosa de mesos, vol­dran veure que es tracta d'arri­bar a Ítaca, no pas d'anar-hi anant fent que el viatge sigui llarg i ple de defa­llen­ces.