Les concrecions

La prin­ci­pal con­seqüència del pas del cata­la­nisme a l'inde­pen­den­tisme com a vec­tor majo­ri­tari de la nos­tra soci­e­tat és que els diri­gents polítics estan obli­gats a con­cre­tar. Si durant gai­rebé cent cin­quanta anys l'ideal es difu­mi­nava en una vaga rei­vin­di­cació de millora de l'auto­go­vern i de nor­ma­lit­zació lingüística i cul­tu­ral, el nou gir que han con­fe­rit els esde­ve­ni­ments obliga els repre­sen­tants a espe­ci­fi­car què pro­po­sen per arri­bar a la plena sobi­ra­nia i, en aquesta tes­si­tura, cada cop són menys legítimes les ambigüitats i les dila­ci­ons. Si de debò es vol la inde­pendència, cal actuar com ho han fet altres comu­ni­tats naci­o­nals que han asso­lit aquest objec­tiu en cir­cumstàncies anàlogues (en el nos­tre cas, de manera uni­la­te­ral con­tra un estat hos­til que no escolta raons democràtiques) per aca­bar esde­ve­nint ni més ni menys que un nou sub­jecte de dret inter­na­ci­o­nal públic reco­ne­gut pels altres estats. Mal­grat tots els ava­tars de l'etapa autonòmica, les dobles i tri­ples lec­tu­res, els mis­sat­ges xifrats i el dis­curs del “tu ja m'entens”, l'acció política inde­pen­den­tista con­creta no va començar a reve­lar-se fins que a un regi­dor d'Arenys de Munt, Josep Manel Xime­nis, se li va acu­dir la pri­ma­vera de 2009 impul­sar una con­sulta popu­lar sobre la inde­pendència al seu muni­cipi que seria el prin­cipi de les ona­des de con­sul­tes que se cele­bra­rien fins l'abril del 2010 per tot el país. Aquell mateix any 2010, després de la devas­ta­dora sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol sobre la reforma de l'Esta­tut, l'acció política inde­pen­den­tista con­creta es va tras­lla­dar per pri­mer cop al Par­la­ment, quan Soli­da­ri­tat Cata­lana va obte­nir a les elec­ci­ons de la tar­dor qua­tre escons amb la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència al pro­grama. El 2011 els dipu­tats de Soli­da­ri­tat van com­plir amb el com­promís elec­to­ral tot pre­sen­tant una pro­po­sició de llei de decla­ració d'inde­pendència que no fou presa en con­si­de­ració perquè la majo­ria del grup de Con­vergència i Unió es va abs­te­nir. A par­tir de la tar­dor del 2012, quan el fracàs del pacte fis­cal i la pressió popu­lar abo­quen el pre­si­dent Mas a aban­do­nar l'auto­no­misme i a apos­tar pel dret de deci­dir, la nova majo­ria sor­gida de les elec­ci­ons cele­bra­des aquell novem­bre assu­meix una ober­tura for­mal del procés que demana una nova con­creció: una con­sulta sobre la inde­pendència a tot el Prin­ci­pat orga­nit­zada des de la Gene­ra­li­tat. Com és sabut, els ter­mes “estat inde­pen­dent” són pac­tats ara fa un any en relació amb una pre­gunta (la segona d'una doble pre­gunta enca­de­nada) que se sot­me­tria a votació a la ciu­ta­da­nia el 9 de novem­bre del 2014, ini­ci­a­tiva que final­ment es veu­ria con­su­mada amb un procés par­ti­ci­pa­tiu que
exi­gi­ria la deso­bediència de Mas.

Així, el que es reclama ara als par­tits polítics que donen suport al procés és que es pros­se­gueixi amb la con­creció, que es visu­a­lit­zin els meca­nis­mes que per­me­tran exe­cu­tar a curt ter­mini allò que molts d'altres han fet abans que els cata­lans i que el 2010 sols defen­sa­ven, per bé que amb pre­mo­nició, grups mino­ri­ta­ris: la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. Per tant en la nego­ci­ació entre CiU i ERC són secun­da­ris tots els ele­ments que fins ara trans­cen­dei­xen a l'opinió pública: l'ano­me­nada llista única, l'avenç elec­to­ral o l'apro­vació d'uns pres­su­pos­tos d'una comu­ni­tat autònoma de règim comú. El que és deci­siu són els acords sobre les estruc­tu­res con­cre­tes que per­me­tin mate­ri­a­lit­zar amb
èxit la rup­tura amb Espa­nya. Com obte­nir els recur­sos per finançar la tran­sició cap al nou estat? Com asse­gu­rar l'obediència a la lega­li­tat cata­lana per part de la població en el moment deci­siu? Quina estratègia diplomàtica cal adop­tar per acon­se­guir el reco­nei­xe­ment del nou estat? Qui­nes mesu­res sobre cir­cu­lació de per­so­nes, mer­ca­de­ries i capi­tals es pren­drien per afron­tar una even­tual pri­mera reacció contrària a la Unió Euro­pea davant d'un gest uni­la­te­ral? Aques­tes són algu­nes de les pre­gun­tes que es for­mu­len quan la volun­tat inde­pen­den­tista amara real­ment la intenció dels diri­gents que volen lide­rar-la.