Realment

Els Reis són els pares. El món no can­viarà perquè tu ho vul­guis. El que hagi de ser, serà. Tot cau pel seu propi pes i millor no fer volar coloms. Això que dius només passa a les pel·lícules. Dar­rere de la màgia sem­pre hi ha un truc o una trampa. O un guio­nista, o un novel·lista, o Woody Allen. Que no t'expli­quin històries. A més, ja saps que la rea­li­tat sem­pre supera la ficció. Peus a terra i ulls també a terra. Són faves comp­ta­des i no hi ha més cera que la que crema. Hi ha coses que no podem can­viar. No hi ha vida després de la mort, Déu no exis­teix, les reli­gi­ons són fau­les con­so­la­do­res. Bones fes­tes, bones vacan­ces, o bon sols­tici d'hivern, posats a ser rea­lis­tes. Som el mico sofis­ti­cat que va tirant i que des­a­pa­reix sense més ni més, “la cien­cia lo dijo y yo no miento”. Esco­llim la vida per càlcul de bene­fi­cis. Tot té una raó. Ens ena­mo­rem de les per­so­nes i de les pro­fes­si­ons que volem. No es pot moure el destí d'un país a base de mani­fes­ta­ci­ons. La inde­pendència és una uto­pia. L'estat del benes­tar no és sos­te­ni­ble. La feina no pot rea­lit­zar-te, només pot fer-te sobre­viure. No et puc pagar més del que et pago, l'empresa ha de reduir encara més des­pe­ses. Pel que em paguen, ni puc ni he d'esforçar-me més. Tot­hom té el que es mereix. L'amo només m'explota. Els tre­ba­lla­dors només em xuclen. La vida ja és prou com­pli­cada perquè encara te la com­pli­quis més. Aquest home no et convé. Aquesta dona no et convé. No és un bon moment per tenir fills. Estar sol és poc pràctic. Lli­gar-se és irra­ci­o­nal. Des­viure's pels nens és irres­pon­sa­ble. Pas­sar-se amb la nit més màgica de l'any és de beneits. Creure és de bojos. La pas­ti­lla ver­me­lla de Matrix és la real. No es pot tenir tot. No esti­ris més el braç que la màniga. Qui fa el que pot, no està obli­gat a més.

I n'hi ha d'altres de més rea­lis­tes, encara: les per­so­nes no can­vien mai. Si et va fer mal una vegada, te'n farà sem­pre. Tot és culpa teva. Tot és culpa seva. Sigues pràctic. Sigues pragmàtica. Sigueu rao­na­bles. Aquest sí que és un noi com cal. Pensa amb el cap. A casa s'està com enlloc. Nosal­tres estem com el pri­mer dia. Qui no es con­forma és perquè no vol. Qui no té un all té una ceba. Ena­mo­rar-se és cosa d'ado­les­cents, noi, madura una mica. El mal que em vas fer és irre­pa­ra­ble. La nos­tra història és impos­si­ble. Tot ple­gat és una boge­ria. No tinc for­ces per con­ti­nuar. He refet la meva vida. Ja t'ho deia, noia, tots són iguals. Ja t'ho deia, noi, totes són iguals. Allò no va sig­ni­fi­car res. Desen­ga­nya't. Els amors de pel·lícula no exis­tei­xen, són cosa de guio­nis­tes, de novel·lis­tes, de Woody Allen. No et vull veure mai més. El temps ho cura tot. El món està ple de gent. Per cert: t'he obli­dat.

La política és l'art del pos­si­ble. La culpa és de l'opo­sició. La culpa és del govern. La culpa és del sis­tema. Fets, i no parau­les. Des­con­fia i encer­taràs. Les ide­o­lo­gies ja no comp­ten. Els sen­ti­ments ja no comp­ten. La gent no s'apunta a la causa de la inde­pendència per naci­o­na­lisme, sinó només per interes­sos. Siguem rea­lis­tes, en política només hi ha interes­sos. Par­lem dels pro­ble­mes que real­ment interes­sen a la gent. No els vin­guis amb con­tes, la gent no neces­sita creure, ni som­niar. Crua i pura i dura rea­li­tat. Tots són iguals, matei­xos gos­sos amb dife­rents collars. La uni­tat s'acon­se­gueix millor anant per sepa­rat, ho diuen els càlculs. Anem per aquí, ho diuen les enques­tes. Anem per aquí, ho diuen els politòlegs. Anem per aquí, ho diuen els mer­cats i la Merkel. Anem per aquí, ho diu Marx. Adme­tem-ho, no hi ha política fora de la llei. Assu­miu-ho, no hi ha auto­de­ter­mi­nació sense reforma cons­ti­tu­ci­o­nal. Reco­ne­guem-ho, el país no està prou madur. Els lide­rat­ges forts no són neces­sa­ris, la plu­ra­li­tat és més real. No feu l'irres­pon­sa­ble. Enco­ma­nar il·lusió ho fan els il·lusi­o­nis­tes. Sem­pre hi ha truc, sem­pre hi ha traïció, o sem­pre hi ha error de càlcul. Això de “tenir un relat” és cosa de guio­nis­tes, de novel·lis­tes, de Woody Allen. A mi no m'expli­queu històries. A mi no em “story­te­llin­gueu”. Com dèiem, la rea­li­tat supera la ficció. I els Reis són els pares, i la màgia no exis­teix. O, com a mínim, és efímera i inútil. No valen cap dels desit­jos que llan­cem als estels. En defi­ni­tiva: molt bon any, esti­mats rea­lis­tes. I ben­vin­guts al món real.