Preguntes incòmodes

La set­mana pas­sada, a la Facul­tat d'Edu­cació i Psi­co­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Girona, vaig escol­tar Mos­tafà Shaimi refle­xi­o­nant i dia­lo­gant amb els estu­di­ants a par­tir del tràgic afer de Char­lie Hebdo. Mos­tafà és un estu­di­ant de filo­so­fia i, en el marc dels “debats de pas­sadís”, ens va tras­lla­dar les seves idees amb pre­cisió i habi­li­tat comu­ni­ca­tiva. I, sobre­tot, ens va rega­lar alguns inter­ro­gants tan per­ti­nents (per la seva rellevància) com imper­ti­nents (per la seva capa­ci­tat d'inco­mo­dar-nos).

De fet, curi­o­sa­ment, no va plan­te­jar cap inter­ro­gant rela­ci­o­nat amb l'onada de refús i indig­nació pro­vo­cada pels assas­si­nats de París. La res­posta, al seu parer, no merei­xia massa debat, ja que es tracta de fets injus­ti­fi­ca­bles i del tot con­dem­na­bles. Sense pal·lia­tius. En canvi, sí que ens va inter­pel·lar sobre els milers de morts al Caire o a Bag­dad; pre­gun­tant-se per què no des­per­ta­ven la mateixa onada d'indig­nació.

Tam­poc es va pre­gun­tar sobre l'expa­tri­ació dels ciu­ta­dans occi­den­tals afec­tats d'Ebola, ente­nent que es trac­tava d'un més que jus­ti­fi­ca­ble acte d'huma­ni­tat amb unes per­so­nes neces­si­ta­des. Sí que ens va inter­pel·lar, en canvi, sobre què pensàvem quan observàvem les imat­ges d'aquells sofis­ti­cats res­cats que, alhora, aban­do­na­ven milers de per­so­nes malal­tes al pati­ment i a una mort segura.

I encara menys es va inter­ro­gar sobre l'alarma que pro­voca la mort d'un coo­pe­rant a Mali, ja que seria una mos­tra inac­cep­ta­ble d'insen­si­bi­li­tat envers la mort d'una per­sona i el pati­ment dels seus amics i fami­liar. Ens va inter­pel·lar, això sí, sobre la capa­ci­tat de nor­ma­lit­zar, tot sopant davant de la tele­visió, les imat­ges dels cen­te­nars de per­so­nes que moren en el des­es­pe­rat intent d'arri­bar al nos­tre país.

Per cons­truir una pos­si­ble res­posta a les seves inter­pel·laci­ons, Mos­tafà Shaimi va usar una dis­tinció entre allò que va ano­me­nar les zones del ser i les zones del no-ser. A les pri­me­res no tot són flors i vio­les, però la vida de les per­so­nes és res­pec­tada i dotada de sig­ni­fi­cat. Quan una per­sona d'aquesta zona pateix una agressió a la seva vida s'està vio­lant un ter­ri­tori sagrat, de manera que sal­ten totes les alar­mes i esclata una jus­ti­fi­cada indig­nació. En les zones del no-ser, en canvi, la vida de les per­so­nes no té el mateix valor. La seva huma­ni­tat no sem­bla del tot reco­ne­guda, de manera que quan se les agre­deix o se les mata no apa­rei­xen les matei­xes reac­ci­ons. Es pot con­dem­nar retòrica­ment la tragèdia, però s'incor­pora com una cosa natu­ral i seguim amb les nos­tres vides.

Les pre­gun­tes que ens va for­mu­lar Mos­tafà són cer­ta­ment incòmodes, però no podem esqui­var-les. Ens inter­pel·len com a per­so­nes que vivim a la zona del ser i que, pot­ser sense ado­nar-nos-en, hem anat nor­ma­lit­zant les tragèdies que es repe­tei­xen obs­ce­na­ment en la zona del no-ser. Una nor­ma­lit­zació into­le­ra­ble, ja que genera un procés de des­hu­ma­nit­zació de con­seqüències letals. Ens ho va expli­car magis­tral­ment Primo Levi al rela­tar-nos la seva experiència en els camps de con­cen­tració nazis.

I aquí tro­bem, final­ment –ens sug­ge­ria Mos­tafà–, el límit de la lli­ber­tat d'expressió. Hauríem de poder fer humor amb el juda­isme, però no amb les vides vio­la­des als camps de con­cen­tració. De la mateixa manera que hauríem de poder fer broma amb l'islam, però mai amb les vides escapçades dels mani­fes­tats als car­rers del Caire. Aquesta és una fron­tera que tra­vessa el res­pecte a la vida humana, un límit que no podem superar. Ni amb els uns ni amb els altres.