Els bolets i els senglars de dues potes

Ja fa anys que es parla de regu­lar la collita de bolets a Cata­lu­nya, però els dife­rents intents que hi ha hagut, per sort, no aca­ben de reei­xir. Ara bé, entenc la pre­o­cu­pació dels pro­pi­e­ta­ris davant la invasió que cada tar­dor patei­xen els bos­cos i els lamen­ta­bles com­por­ta­ments inde­sit­ja­bles que s'hi pro­du­ei­xen. Sense anar més lluny, ho he com­pro­vat aquest cap de set­mana, anant cap a Sant Miquel, el dar­rer puig de les Gavar­res abans de dava­llar en el con­gost entre Girona i Celrà. A hores d'ara algu­nes pine­des ja estan lite­ral­ment arra­sa­des. No entenc aquesta neces­si­tat de fur­gar i aixe­car tota la pinassa com si s'hagués de tro­bar les entra­nyes del bolet. És cert que en els dar­rers anys també han pro­li­fe­rat les des­tros­ses en camps i zones humi­des dels vorals que pro­vo­quen els sen­glars, que emu­lant el mira­cle dels pans i els pei­xos sem­bla que cada tem­po­rada es mul­ti­pli­quen. Però els sen­glars bar­ri­guen per a la seva super­vivència, en canvi, els sen­glars de dues cames són uns brètols que no ente­nen la norma bàsica que s'ha de dei­xar l'arrel del bolet sense arren­car perquè així es manté l'equi­li­bri entre el fong i el sòl. Fer ser­vir ras­clets i eines simi­lars només ser­veix per des­truir el subsòl, i a més del miceli, a través del qual neix el bolet, també s'afecta les arrels dels arbres i les plan­tes. Els sen­glars de dues potes també solen ésser molt des­cu­rats amb les seves dei­xa­lles. Els resi­dus que podem llençar al bosc tar­den molts anys a eli­mi­nar-se. Per exem­ple, una cigar­reta sense fil­tre o un moca­dor de paper tarda tres mesos a des­fer-se, però un got de plàstic, un ence­ne­dor o una llauna poden durar cent anys o més, i el por­ex­pan, un miler d'anys. A Cata­lu­nya, bona part de la pro­pi­e­tat fores­tal és a mans pri­va­des, la qual cosa per­met que els bole­tai­res no tin­guem gai­res pro­ble­mes per poder tro­bar els pri­mers siu­renys, emba­da­lir-nos amb els ous de reig, i dis­fru­tar com un nen amb saba­tes noves, davant una clapa de pine­tells o rove­llons, quan no hi ha pas­sat ningú. Abans, els secrets d'on es tro­ba­ven les cla­pes pas­sa­ven de gene­ració en gene­ració, però amb els anys de falsa bonança econòmica i de canvi radi­cal d'hàbits, molta d'aquesta infor­mació s'ha per­dut, i els bus­ca­dors hem de fer ser­vir els cinc sen­tits per recu­pe­rar els claps per­duts.