Anatomia de l'eternitat

El 1996, després de catorze anys com a pre­si­dent, Felipe González, asset­jat per la cor­rupció en el si del PSOE, pel ter­ro­risme d'estat i per una crisi econòmica amb 3,5 mili­ons d'atu­rats, va per­dre les elec­ci­ons davant del PP d'Aznar. El 2004, després de vuit anys com a pre­si­dent, Aznar va per­dre les elec­ci­ons davant del PSOE, sobre­tot pel seu suport a la guerra de l'Iraq i per la delic­tiva gestió desin­for­ma­tiva que va fer dels atemp­tats isla­mis­tes per­pe­trats a Madrid tres dies abans de les vota­ci­ons. Després de set anys com a pre­si­dent, Zapa­tero, atra­pat en el seu propi simu­la­cre de negar l'evidència d'una crisi econòmica gegan­tina, va per­dre les elec­ci­ons davant del PP de Rajoy. Aquests tres foto­gra­mes il·lus­tren que el relleu entre el PSOE i el PP en el poder sem­pre arriba pre­ce­dit per una situ­ació traumàtica que actua com a espo­leta elec­to­ral. Però ara, aquesta dinàmica ha can­viat. A un mes de les elec­ci­ons gene­rals, amb un índex d'atur espa­or­di­dor, Rajoy està a punt de tor­nar a gua­nyar les elec­ci­ons, ja sigui en números rela­tius o de manera subli­mada, és a dir, a través de C's. ¿Què ha pas­sat? ¿És que aquest cop la situ­ació no és prou extrema per jus­ti­fi­car un canvi de govern en aquesta lògica de suc­cessió en què “la banca (Espa­nya) sem­pre gua­nya”? Què ha can­viat, ara? És evi­dent: hi ha el fac­tor català, hi ha l'emergència de sal­var la uni­tat d'Espa­nya. I davant d'aquest designi teològic, s'aban­dona tota política ter­re­nal­ment pagana. Es comença per tit­llar l'ene­mic polític de malalt men­tal i de nazi. Es demana que els intel·lec­tu­als pro­gres­sis­tes divul­guin la idea que l'espa­nyo­lisme defensa la llei i la democràcia, un preàmbul que legi­ti­marà l'ús gene­ra­lit­zat d'un llen­guatge bèl·lic (sedició, cop d'estat, sufo­car...), que al seu torn legi­ti­marà una política repres­siva i dimis­sionària fins al punt de dele­gar les seves com­petències en la Justícia. Els par­tits espa­nyo­lis­tes han tan­cat files de manera unitària. No pre­sen­ten fis­su­res i són capaços de poster­gar el seu ins­tant de tri­omf històric en favor de l'eter­ni­tat, d'aquesta Seva eter­ni­tat immòbil. Perquè, senyo­res i senyors, per si no ho sabien: la política i la democràcia espa­nyo­les aca­ben allà on comen­cen els límits del sagrat.