Diàlegs constructius

Miri, jo li expli­caré per què és un fet incon­tes­ta­ble que Cata­lu­nya esde­vindrà un país inde­pen­dent.

-Això mai no serà un fet incon­tes­ta­ble.

-Escolti'm i després en par­lem. A veure: suposo que esta­rem tots dos d'acord, jo des de Bar­ce­lona i vostè des de Madrid, que fins ara mai ningú no ha acon­se­guit fer des­a­parèixer la cul­tura i la iden­ti­tat cata­la­nes, ni tam­poc la seva vocació d'auto­go­vern. Cert?

-Cert.

-I d'intents d'eli­mi­nació n'hi ha hagut uns quants, oi?

-Jo crec que aquesta ja és una apre­ci­ació exa­ge­rada.

-D'acord, d'acord, no dis­cu­tim sobre això doncs. Posem sim­ple­ment que la cul­tura i la iden­ti­tat cata­la­nes han sobre­vis­cut moments molt difícils, con­vi­vint amb iden­ti­tats molt més pode­ro­ses com la cas­te­llana o la fran­cesa, vivint segles de falta de pro­jecció ofi­cial i havent de limi­tar-se a un espai molt limi­tat del pla­neta. Cor­recte?

-Fins aquí, sí.

-Bé. Doncs si han sobre­vis­cut fins aquí, després de dic­ta­du­res i de pro­hi­bi­ci­ons o en tot cas d'obs­ta­cles molt grans, sig­ni­fica que són una cul­tura i una iden­ti­tat que segu­ra­ment no poden des­a­parèixer. Que no des­a­pa­rei­xe­ran fàcil­ment. O mai. I això, si ens posem darwi­nis­tes, assi­mi­la­ria aquesta cul­tura a una espècie adap­ta­ble a entorns adver­sos. Diguéssim que no s'ha fos­si­lit­zat, sinó que ha evo­lu­ci­o­nat i ha cres­cut quan ha pogut.

-Encara no sé què té a veure això amb la inde­pendència.

-Doncs que l'evo­lució natu­ral de les cul­tu­res és com la de les plan­tes o els camps o els mars, que quan se'ls dóna espai ten­dei­xen a omplir-lo. Quan se'ls garan­teix la super­vivència, ten­dei­xen a voler viure i créixer. És a dir que, com diu Prat de la Riba, quan les cul­tu­res viuen una pri­ma­vera l'apro­fi­ten per fer un salt.

-Molt bonic.

-Molt bonic però molt veri­tat. El que vull dir és que si no s'ha pogut matar el gos no s'ha pogut matar la ràbia, i que si s'hi fixa les pri­ma­ve­res sem­pre aca­ben arri­bant. Les bran­ques i les flors apro­fi­ten qual­se­vol escletxa, sigui l'any 1900, sigui els anys trenta, o l'any 78, o ara. En con­clusió, ara que ja van qua­ranta anys de democràcia i d'auto­no­mia la tendència natu­ral és a voler més. A voler-ho tot. I com que aquesta pulsió no es pot atu­rar perquè és un fet natu­ral con­tras­tat, no cal ni tan sols comp­tar 18 mesos. Pot arri­bar en 18 anys, si cal. Però arri­barà.

-Bravo. Em per­met a mi ara?

-Sí, i tant.

-Jo també li par­laré de natu­ra­lesa, eh?

-Sí, és clar, enda­vant.

-Espa­nya, o la cul­tura cas­te­llana, també és un fet natu­ral. També té molt segles i també ha demos­trat for­ta­lesa, resistència i poder. Vostè diu que no ha tin­gut prou poder per eli­mi­nar les for­ces centrífugues o les cul­tu­res perifèriques, o els ànims sepa­ra­tis­tes, com li vul­gui dir. D'acord. Però con­vindrà vostè que aquesta perifèria no ha pogut igua­lar-se en potència a la cul­tura cen­tral, que Espa­nya no ha per­dut mai en aques­tes bata­lles i que no es pot menys­te­nir un estat com l'espa­nyol.

-Bé... sí, això és cert.

-I ha estat una nació expan­siva, ultra­oceànica, una gran potència mili­tar en el seu temps. També cul­tu­ral i literària, per cert. La monar­quia espa­nyola, que tant fa riure a alguns, s'ha mirat de tu a tu amb Angla­terra i amb França i amb l'Imperi Aus­tro­hon­garès. La cas­te­llana és una de les llengües més par­la­des del món. Vostè no pot igno­rar que en aques­tes dis­pu­tes la matriu cas­te­llana també va gua­nyar sem­pre, que va con­que­rir Amèrica en nom de Cas­te­lla, que va der­ro­tar la revolta dels sega­dors, que va vèncer a la perifèria la guerra de Suc­cessió, que va vèncer a la Guerra Civil davant del risc de dis­gre­gació repu­bli­cana, i que fins i tot l'any 78 va saber tenir-ho tot lli­gat i ben lli­gat. Vostè no pot menys­te­nir el poder de la cort, ni de la Zar­zu­ela, ni de la Mon­cloa, ni dels ambai­xa­dors, ni dels ser­veis secrets i la jerar­quia mili­tar, ni el fet de tenir el finançament autonòmic pel mànec, ni el poder que té el BOE per revi­sar com­pro­mi­sos d'infra­es­truc­tu­res o per impo­sar una línia edu­ca­tiva i lingüística. També és un fet natu­ral, tot això. La llen­gua espa­nyola també aspira a créixer, a rami­fi­car-se i a gua­nyar ter­reny, ho entén? Amb tot el dret. La nació cas­te­llana té també, com vostè ano­mena, una “pulsió”. Per tant la seva anàlisi es desfà quan oblida que ells també aspi­ren a créixer, i a gua­nyar espais, i a vèncer. Per tant, la seva con­clusió és errònia. Perquè no és tan fàcil. Perquè menysté l'altra part en con­flicte. Passa per alt massa coses massa impor­tants, massa evi­dents.

-M'ha con­vençut.

-Ho veu?

-Li dic que m'ha con­vençut: serem inde­pen­dents perquè vostè té tanta raó com jo.