La fi del món com a obra d'art

Con­tem­plo des del balcó de casa meva la imatge d'un cre­pus­cle ves­pertí: el sol, ja sota l'horitzó, il·lumina amb una rica paleta de colors –groc intens, taronja i roig– l'estàtica d'uns núvols que vaguen len­ta­ment al cost del vent. De lluny enllà, m'arriba el so d'una per­si­ana en abai­xar-se. Plora un nadó, és un plor tran­quil, com qui sap sense saber que es troba sa i estalvi. Dos quarts de deu: dringa el bronze humil d'una cam­pana. Temps i ser. Cada dia és una altra fi del món i res no demos­tra –con­tra el tòpic esta­blert– que demà l'ordre de les coses pot can­viar.

I pre­ci­sa­ment, perquè res s'allu­nya tant de l'art com la natura, la pauta trans­cen­dent d'aquesta em fa refle­xi­o­nar pro­fun­da­ment sobre el destí humà. És a dir, sobre els límits apa­rents de la nos­tra con­dició. Perquè, d'entrada, sem­bla­ria que pren cos una sort de fata­li­tat: l'home es veu sotmès a una potència sobre­hu­mana que fixa per enda­vant els esde­ve­ni­ments. La noció homèrica de moira troba la seva actu­a­lit­zació en la idea d'un deter­mi­nisme antro­pològic; l'ine­luc­ta­ble d'una època supera, encara ara, el radi de la nos­tra lli­ber­tat. Som fills d'un segle. El record –la infan­tesa– és la nos­tra arcàdia i l'art la seva repre­sen­tació fictícia.

Mai, però, no hi ha hagut cap època dau­rada: l'edèn per­dut és un pro­ducte d'ori­gen teològic que fa del ser humà un ens nostàlgic. Sem­pre mirant enrere, tot recre­ant una uto­pia que en el fons no és altra cosa que un demà pretèrit. Il·lusió i memòria: només resta mirar enda­vant quan es tracta d'ender­ro­car els límits de les estruc­tu­res de poder. Perquè el poder és un límit a l'acció de l'home. En aquest estat de coses, l'indi­vidu es troba sol: cal que reco­ne­gui la seva con­dició d'estrany al món: la sole­dat còsmica de l'ésser en relació amb la vida.

A ‘El fin del mundo como obra de arte', Rafael Argu­llol ens recorda la figura del Pro­me­teu en un punyent capítol d'aquest lli­bre sota l'epígraf de Nos­tal­gia y des­tino. Goso tra­duir: “Pro­me­teu demana a l'home que reco­ne­gui la seva sole­dat en el si del caos. Així i tot, en lloc de pro­vo­car en ell un sen­ti­ment d'enyor pel paradís per­dut, li ofe­reix un somni de lli­ber­tat, no per ambigu, menys temp­ta­dor. Per això, Pro­me­teu és la tragèdia.” No hi ha movi­ment sense sen­tit tràgic de la vida. Dit altra­ment: hi ha un preu a pagar si es vol inda­gar –l'art és una via– en el sen­tit de l'existència i aven­tu­rar-se a can­viar unes con­di­ci­ons que els déus, ara tec­nocràtics, volen immu­ta­bles.

Les deu. Un altre dia es clou sobre si mateix. Una noguera dibuixa en la distància llur silu­eta con­tra un cel, ara gai­rebé obs­cur. Sóc cons­ci­ent de mi i cons­ci­ent que sóc més lliure com menys m'aferro a una volun­tat que es resigna a des­grat seu. La fi del món es repe­teix com a obra d'art. Som el Pro­me­teu enca­de­nat en el seu desig de ser.