Sortir del laberint

No tenim cap fil d'Ari­adna i el Mino­taure és a la vora, aguaita. Som dins del labe­rint. Fa tant de temps que estem per­duts al seu inte­rior que l'hem fet casa nos­tra. La crisi s'ha con­ver­tit en vida quo­ti­di­ana, assu­mida i nor­ma­lit­zada. El procés, mutat en pro­ces­sisme, es cro­ni­fica i s'esfi­la­garsa. Voldríem el coratge d'un Teseu, la força d'un poble. Però tot el que hi ha per ara és des­con­cert, dub­tes i pors. Pot­ser aquest invent grec de la democràcia, invent d'una civi­lit­zació les res­tes de la qual estan essent devo­ra­des pel capi­tal enmig d'una catàstrofe huma­nitària, ja no fun­ci­ona. Pot­ser no ha aca­bat de fun­ci­o­nar mai, desen­ga­nyem-nos, i de fet no era més que un miratge tenyit de con­sols i espe­ran­ces. Mal­grat tot, era un invent neces­sari. I el Mino­taure, la força mítica d'un poder que no ha esco­llit ningú però que afecta tot­hom, ja pre­para la seva última enves­tida con­tra ell.

Tres són els ele­ments que vol­dria con­si­de­rar per apor­tar reflexió sobre el moment polític actual en els Països Cata­lans, en el marc d'un dels can­vis d'època més trans­cen­den­tals de la història euro­pea.

Apren­dre a des­pren­dre's. Per expli­car la inex­pli­ca­ble capa­ci­tat de resistència del Par­tit Popu­lar a l'Estat espa­nyol, s'ha par­lat de l'efecte del Bre­xit sobre l'elec­to­rat i de la des­con­fiança de la població espa­nyola envers la ines­ta­bi­li­tat i els can­vis sob­tats. Sigui com sigui, no es pre­veu que a mitjà ter­mini hi hagi una modi­fi­cació subs­tan­cial en la cor­re­lació de for­ces polítiques a àmbit esta­tal, amb la qual cosa el bloc que for­men el PP, el PSOE i C's con­ti­nuarà amb la força sufi­ci­ent per impe­dir trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des a la política espa­nyola –o si més no, per cana­lit­zar-les de tal manera que esti­guin pilo­ta­des pels interes­sos del règim actual–. Aquesta hipòtesi podria ser errònia i tal vegada es podrien obrir esclet­xes de can­vis amb noves for­ma­ci­ons i coa­li­ci­ons polítiques. De tota manera, la política cata­lana ha d'apren­dre a des­pren­dre's de l'eix espa­nyol i ha de començar a empren­dre acci­ons amb inde­pendència de la lec­tura espa­nyola. El fet d'estar en funció de Madrid ha fet per­dre molt marge de cre­a­ti­vi­tat política. Immer­sos en una dinàmica de canvi, el referèndum a Cata­lu­nya es veu més com una solució que no pas com un pro­blema.

Apren­dre a des­a­pren­dre. La inèrcia de la política auto­no­mista i les tra­di­ci­ons polítiques de les for­ma­ci­ons sobi­ra­nis­tes amb repre­sen­tació al Par­la­ment, con­ju­mi­na­des, han fet que les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals d'inde­pendència s'hagin vist fre­na­des. La política de ges­tos és impor­tant perquè envia mis­sat­ges a la soci­e­tat sobre els objec­tius dels par­tits i la fide­li­tat als seus prin­ci­pis, però la política de vol galli­naci, sectària i poc sen­si­ble tant al pati­ment de les clas­ses popu­lars com al pro­jecte d'eman­ci­pació naci­o­nal són un obs­ta­cle cap a la lli­ber­tat. És per això que també caldrà des­a­pren­dre molt, encara, de la vella política.

Apren­dre a pren­dre. Final­ment, l'acció política necessària per a la rup­tura no serà mai una com­petència cedida pel cen­tre a la perifèria, sinó la cons­trucció de nous cen­tres d'apo­de­ra­ment i decisió. Pren­dre, eti­mològica­ment, implica tant aga­far com cop­sar. Si no s'entén amb més pre­cisió el con­text polític del pre­sent i les opor­tu­ni­tats que es poden obrir, no es podrà pren­dre la ini­ci­a­tiva per rea­lit­zar els can­vis pro­funds que reque­reix la nos­tra soci­e­tat. Ben cert que la mobi­lit­zació social haurà de con­ti­nuar crei­xent, però al mateix temps la tasca política de la des­con­nexió és una tasca ins­ti­tu­ci­o­nal i, per tant, la deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal, amb el suport del poder popu­lar orga­nit­zat, haurà de ser pro­ac­tiva.

Tot ple­gat per posar les con­di­ci­ons per a una República en el marc dels Països Cata­lans, que sigui una base sòlida en la lluita con­tra el Mino­taure del capi­ta­lisme glo­bal.