Un genèric

Fa uns anys, quan em van recep­tar un pro­tec­tor per a l'estómac que he de pren­dre cada ves­pre abans de sopar, el lla­vors metge de capçalera –ara ja jubi­lat– em va reco­ma­nar una marca con­creta. Més tard, van sor­tir els medi­ca­ments genèrics. El metge va seguir sos­te­nint que la marca repre­sen­tava una garan­tia. A la farmàcia, en canvi, em reco­ma­na­ven el genèric i, com que el preu era millor, m'hi vaig acos­tu­mar. He pres ome­pra­zole de tots els labo­ra­to­ris i l'estómac m'ho ha accep­tat sense cap pro­blema. Comento aquesta experiència per demos­trar que ja fa temps que estic immers en la dis­cussió entre els genèrics i els pro­duc­tes de marca. I per asse­gu­rar que, tras­lla­dat això al camp polític, m'ha fet pen­sar en el tema aquest del debat recent d'algun par­tit sobre el canvi de nom. Que ningú pensi que estic res­sen­tit ni que tinc mania als nous cor­rents. Però la veri­tat és que trobo molts ana­lo­gis­mes entre el reba­teig de l'ara ano­me­nat Par­tit Demòcrata Català i els dub­tes sobre el meu medi­ca­ment genèric o de marca. Amb tots els res­pec­tes, el nom que acabo de repro­duir no és sim­ple­ment un genèric? Tots els col·lec­tius agru­pats amb la idea de fer política són un par­tit. Se suposa que tots els que accep­ten la dialèctica par­la­mentària són demòcra­tes (almenys de llen­gua). I, evi­dent­ment, si estan situ­ats din­tre del marc del nos­tre país, són cata­lans. Així, doncs, Par­tit Demòcrata Català diu alguna cosa espe­cial que ens per­meti deduir la seva autèntica substància? A mi em sem­bla que no. Una altra cosa seria que, com sem­bla que plan­te­ja­ven Artur Mas o Car­les Puig­de­mont, s'ano­menés Par­tit Naci­o­nal o Naci­o­na­lista Català. En aquest cas ja ens entendríem una mica més. Però no cal que entrem ara en aquest debat. A mi, Par­tit Demòcrata Català em fa el mateix efecte que el Girona, posem per cas, es digués sim­ple­ment Club de Fut­bol Gironí. No serien, també, clubs de fut­bol giro­nins el Figue­res, el Llo­ret, etc.? Cal con­cre­tar més. Ens hem que­dat amb un genèric que, aneu a saber, pot­ser tindrà prou èxit. Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya tam­poc és que digués res d'extra­or­di­nari, però cal situar-ho en el moment de la cre­ació quan, el fet d'auto­a­no­me­nar-se democràtic ja era una decla­ració de prin­ci­pis. A mi m'hau­ria agra­dat un nom que mostrés ben clar quina aspi­ració té real­ment el col·lec­tiu que l'ha adop­tat. Ja sé que el nom no fa la cosa, però menys cosa fan, a la llarga, les ambigüitats. O a mi m'ho sem­bla.