Terrorisme ‘low cost’ com a sistema de propaganda

L’Estat espa­nyol arti­cula el seu sis­tema de repressió d’acord amb una estratègia com­par­tida entre el govern, les majo­ries par­la­mentàries naci­o­nal­cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes al Congrés i al Senat, la cúpula del sis­tema judi­cial, les for­ces de segu­re­tat de l’Estat, els sis­te­mes de comu­ni­cació públics i tota la premsa espa­nyola amb la sub­venció directa del govern. Aquest és el sis­tema que pro­mou i repro­du­eix el marc de la repressió estruc­tu­ral con­tra qual­se­vol opció que dis­puti l’hege­mo­nia del règim del 78.

La qüestió, però, és que, des del punt de vista de l’estat de dret, exer­cir violència estruc­tu­ral i física con­tra les opo­si­ci­ons al marc cons­ti­tu­ci­o­nal és un tema deli­cat. Les democràcies for­mals han de mos­trar la seva capa­ci­tat de gestió del con­flicte de manera civi­lit­zada, pragmàtica i oberta al canvi. A Espa­nya, l’Estat no fun­ci­ona ges­ti­o­nant el con­flicte, sinó asset­jant-lo. Jus­ti­fi­car aquesta agres­si­vi­tat és com­pli­cat si no és que tens una bona excusa. I, si no la tens, és impres­cin­di­ble cui­nar-la. Però ha de ser mínima­ment creïble per a la pròpia parròquia a fi de cobrir la funció de tapar les ver­go­nyes dels pro­pis dèficits democràtics, cada cop més a la vista dels socis euro­peus. El con­flicte català ens ha permès com­pro­var que la res­posta con­cep­tual marc de l’Estat i del seu sis­tema de repressió es mou entre dos uni­ver­sos simbòlics: ETA i el cop d’estat del 23-F. Fun­ci­ona així:

Qual­se­vol ope­ració política que dis­cu­teixi ope­ra­ti­va­ment (o sigui, més enllà del dis­curs) la uni­tat de l’Estat és ETA. Per què? Perquè ETA era inde­pen­den­tista. En con­seqüència, qual­se­vol opció inde­pen­den­tista és homo­lo­ga­ble a ETA. I, si ho és, inde­pen­den­tisme i violència són sinònims. Si els inde­pen­den­tis­tes, i les seves pro­pos­tes, acci­ons i mani­fes­ta­ci­ons, es man­te­nen d’acord amb posi­ci­ons democràtiques i en l’exer­cici de la no-violència, cap pro­blema: hipotètica­ment, poden gene­rar violència. És la fan­ta­sia del jutge Lla­rena i que tots els par­tits naci­o­nal­cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i la premsa del règim com­par­tei­xen amb devoció: equi­pa­rar la violència activa amb la resistència pas­siva, vin­cu­lar el risc hipotètic de violència amb la volun­tat efec­tiva d’uti­lit­zar-la o bé con­fon­dre el seu ima­gi­nari de violència amb el fet que real­ment aquesta violència s’hagi produït. A aquest nivell hem arri­bat. És el para­digma del ter­ro­risme low cost.

Però és impres­cin­di­ble cons­ta­tar que el marc legal resul­tant de la reforma del Codi Penal del 2015 obre la porta a una inter­pre­tació elàstica dels supòsits de ter­ro­risme. L’arti­cle 573 tipi­fica com a supòsits ter­ro­ris­tes totes aque­lles acci­ons ori­en­ta­des a sub­ver­tir l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal i les estruc­tu­res polítiques, econòmiques i soci­als con­tin­gu­des en l’Estat. Això com­porta la pos­si­bi­li­tat de con­cep­tu­a­lit­zar els desor­dres públics com a actes de ter­ro­risme. És a dir, les pro­tes­tes que alte­rin l’ordre es poden arri­bar a lle­gir, legal­ment par­lant, com a acci­ons ter­ro­ris­tes. Aquesta reforma del Codi Penal que ara amenaça acti­vis­tes dels CDR va ser pro­ducte d’un acord entre el PP i el PSOE, entre Mari­ano Rajoy i Pedro Sánchez, i també CiU. Però encara té un ante­ce­dent: al País Basc, el jutge Garzón va inau­gu­rar fa més d’una dècada una gran cam­pa­nya con­tra el movi­ment abert­zale amb el pre­text que tot –movi­ments soci­als, actes de pro­testa i acci­ons al car­rer, orga­nit­za­ci­ons polítiques, mit­jans de comu­ni­cació– con­fluïa en ETA. Recor­deu tota una Mesa Naci­o­nal d’Herri Bata­suna a la presó? Recor­deu el tan­ca­ment d’Egunka­ria i el pro­ces­sa­ment dels seus direc­tius? En el con­text basc del segon quin­quenni dels noranta fins a la pri­mera dècada del segle XXI, tro­ba­rem els orígens de les recep­tes repres­si­ves que avui se’ns apli­quen sense haver ni ima­gi­nat la violència política a Cata­lu­nya.

En ter­mes democràtics con­ven­ci­o­nals, és una ani­ma­lada que acci­ons de pro­testa rela­ti­va­ment dis­rup­ti­ves, com ara tallar car­re­te­res, puguin ser­vir d’excusa per acu­sar algú de ter­ro­rista. Però hi ha una intenció política pro­funda dar­rere de tot això. El sis­tema de repressió de l’Estat exer­ceix una acció coor­di­nada de pro­pa­ganda des­ti­nada a jus­ti­fi­car el setge auto­ri­tari con­tra l’inde­pen­den­tisme: si no hi ha violència, fem que apa­re­gui en l’ima­gi­nari social. Tot­hom a Espa­nya sap què era i què feia ETA i per què no s’hi nego­ci­ava des de finals dels anys noranta del segle pas­sat. ETA matava; els inde­pen­den­tis­tes cata­lans, no. Som un movi­ment cívic democràtic, però aquest detall és el que l’Estat oculta en el seu sis­tema de pro­pa­ganda, perquè, si no ho fes, hau­ria d’afron­tar política­ment el pro­blema. O el que és el mateix: nego­ciar. Donar a enten­dre que l’inde­pen­den­tisme català és simi­lar a ETA i al seu entorn per­met a l’Estat jus­ti­fi­car la seva acció repres­siva sense més alter­na­tiva que ofe­rir més repressió. Com a Euskadi.

Això sí, hi ha una ori­gi­na­li­tat en la cons­trucció de la repressió con­tra el repu­bli­ca­nisme català que no passa per l’experiència basca. En el sis­tema de pro­pa­ganda, el cop d’estat del 1981 té un paper com­ple­men­tari a la violència ima­gi­nada. El cop –val la pena recor­dar-ho– va ser un bàlsam per a la uni­tat d’Espa­nya, ja que a con­seqüència seva es va aca­bar tota pos­si­bi­li­tat d’una evo­lució plu­ri­na­ci­o­nal de l’Estat. Però la idea que es va ven­dre al seu moment és que “la jove democràcia espa­nyola” va vèncer els dar­rers revol­tats del fran­quisme més ranci; que el rei, al cap­da­vant i amb deter­mi­nació, va tallar de soca-rel qual­se­vol retorn al pas­sat del dic­ta­dor. Aquest reper­tori d’eines con­cep­tu­als és el que el sis­tema de pro­pa­ganda de l’Estat també empra per con­tra­res­tar la tra­jectòria democràtica del movi­ment inde­pen­den­tista català. En rea­li­tat, els inde­pen­den­tis­tes al govern, al Par­la­ment i al car­rer són col­pis­tes perquè ten­si­o­nen la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal. I dis­cu­tir la lega­li­tat és, segons aquest rao­na­ment, anti­de­mocràtic. Quel­com que la història des­men­teix categòrica­ment en moltíssi­mes situ­a­ci­ons en el marc dels pro­ces­sos polítics de canvi. Ara bé, en ter­mes de pro­pa­ganda, la idea torna a ser de nou diàfana: amb col­pis­tes, no s’hi nego­cia. Mai. Els inde­pen­den­tis­tes afir­men que són demòcra­tes, però en rea­li­tat no ho són. La poli­cia i els jut­ges tenen tota la jus­ti­fi­cació per actuar con­tun­dent­ment con­tra col­pis­tes. La inter­venció pública del rei Felip va reblar aquesta idea clau en con­nexió simbòlica amb el seu pare. Via lliure per equi­pa­rar en penes col­pis­tes i inde­pen­den­tis­tes.

Les dues experiències històriques, ETA i el 23-F, estan sent empra­des actu­al­ment com a sis­tema pro­pa­gandístic (amb la con­següent mani­pu­lació con­cep­tual) con­tra el movi­ment inde­pen­den­tista català, de manera que quedi jus­ti­fi­cada la repressió política, judi­cial i poli­cial con­tra les aspi­ra­ci­ons repu­bli­ca­nes, amb una inten­si­tat inac­cep­ta­ble per a un estat de dret. En resum, la jus­ti­fi­cació és clara: 1) Afir­mem fins a l’exte­nu­ació que els inde­pen­den­tis­tes sem­pre ten­dei­xen a la violència i refe­rim-nos a ETA per con­nec­tar men­tal­ment la gent amb la violència ter­ro­rista quan asse­nya­lem inde­pen­den­tis­tes; 2) Cap­gi­rem el seu tarannà democràtic acu­sant-los de col­pis­tes i mime­tit­zant llei i ordre amb democràcia.

En síntesi, si els inde­pen­den­tis­tes som vio­lents i som col­pis­tes, només merei­xem que ens escla­fin. Aquest és el marc men­tal que el sis­tema de repressió de l’Estat pro­mou pro­pa­gandísti­ca­ment en l’àmbit ter­ri­to­rial espa­nyol i en diver­sos esce­na­ris inter­na­ci­o­nals. És el marc men­tal que nega el diàleg i jus­ti­fica una repressió dra­co­ni­ana perquè les fonts del seu des­ple­ga­ment pro­pa­gandístic són ni més ni menys que ETA i el cop d’estat del 23-F: esce­na­ris de violència. La reforma del Codi Penal del 2015, efec­tu­ada amb el pre­text de com­ba­tre el giha­disme, pro­por­ci­ona cober­tura legal a aquesta acció de pro­pa­ganda a gran escala. El jutge Garzón va ser un dels màxims ins­pi­ra­dors d’aquest des­propòsit anti­de­mocràtic, perquè gràcies a per­so­nat­ges com ell la justícia espa­nyola ha que­dat com­ple­ta­ment impreg­nada de volun­tat política impo­si­tiva.