Un final que no ens podem ni imaginar

Sem­bla estúpid, per obvi, haver de recor­dar que vivim no tan sols en temps d’incer­tesa, sinó als llimbs polítics. Vull dir que, com a país, no és que no tin­guem camins fres­sats i horit­zons a tocar, sinó que, a més, estem enca­llats. Si voleu, enfan­gats fins al coll en are­nes move­dis­ses. És a dir, les de la repressió. A més, no hi fal­ten els qui –tan enfan­gats com els altres– van exi­gint fulls de ruta i con­cre­ci­ons impos­si­bles. I, per posar-hi més difi­cul­tats, que es faci amb uni­tat.

En aquest marc, pen­sar que les sentències obri­rien un camí nou era supo­sar massa. Les sentències con­fir­men l’empan­ta­ne­ga­ment. Si es vol, rege­ne­res les mobi­lit­za­ci­ons, ara més astu­tes. I, per aca­bar de dibui­xar el pai­satge gene­ral, tenim un sis­tema de par­tits abso­lu­ta­ment ines­ta­ble, a la deriva. El grup que va gua­nyar les dar­re­res elec­ci­ons al Par­la­ment, Cs, és a les por­tes de cla­var-se una gran pata­cada elec­to­ral. El PSC, fa qua­tre dies a l’UCI, ja es torna a lle­par els bigo­tis. Els comuns sobre­ac­tuen per sobre­viure a la crisi de Podem. La CUP està man­cada de tot dis­curs pro­po­si­tiu. ERC fa dis­cur­sos abran­dats per emmas­ca­rar que no pensa assu­mir més ris­cos. I a l’espai de JxCat, la Crida, el PDe­CAT, pre­sons i Water­loo, estan entre­tin­guts obser­vant-se els uns als altres amb des­con­fiança. Qui vul­gui fer vati­ci­nis sobre futurs esce­na­ris elec­to­rals, més que no pas enques­tes, haurà de tirar les car­tes.

Si aquest fos l’esce­nari –alguna exa­ge­ració a banda–, les pre­gun­tes a res­pon­dre hau­rien de ser les següents. Una: quant de temps pot durar aquesta situ­ació? Dues: què pot tren­car aquesta para­do­xal ines­ta­bi­li­tat enquis­tada? I tres: a favor de qui anirà la rup­tura que hau­ria de per­me­tre tor­nar a una fase cons­truc­tiva i no mera­ment de resistència i de super­vivència?

Les res­pos­tes podrien ser aques­tes. L’actual situ­ació no fa pinta d’aca­bar per si mateixa. Ni Espa­nya bai­xarà del burro ni l’inde­pen­den­tisme renun­ciarà al seu objec­tiu. I encara menys sabent que –segons enques­tes sol­vents– hi tenim a favor 2.660.000 votants; en con­tra, 1.733.000, i 885.000 absen­tis­tes (ICPS, 2018). Això es podria allar­gar inde­fi­ni­da­ment, amb esca­la­des de repressió i res­posta irada, i amb períodes de desin­fla­ment. Però tot queda en espera d’un tren­ca­ment. Per tant, i amb relació a la segona pre­gunta, cal espe­rar un esde­ve­ni­ment nou, un impre­vist, que tren­qui el cer­cle viciós. Tant pot venir d’una banda com de l’altra. Tant pot ser una jugada magis­tral com un error colos­sal. Tant pot tenir una causa directa com ser con­seqüència indi­recta i invo­luntària d’un ter­cer fac­tor, per exem­ple, inter­na­ci­o­nal. I tant pot tenir una natu­ra­lesa política com econòmica.

Però, i ter­cera, a favor de qui es decan­tarà? Doncs del que hagi fet millor la feina. És per això que exi­gir ara fulls de ruta, camins, estratègies… és inútil. Tam­poc és qüestió d’espe­rar amb indolència, cre­ant males­tar, impaciència o aban­do­na­ment. Es trac­ta­ria, des del punt de vista de l’inde­pen­den­tisme, de saber man­te­nir una espera activa, una paciència cons­truc­tiva. Per exem­ple, és hora de desem­mas­ca­rar els cavalls de Troia que tenim dins del propi camp. És hora d’aban­do­nar inútils peti­ci­ons d’uni­tat que des­es­pe­ren. És temps de rees­criure un relat d’aquests dar­rers vint anys que, sense ser trampós, ens retorni la ini­ci­a­tiva, la con­fiança i la segu­re­tat. Ha de ser un temps per fer memòria per­ma­nent dels repre­sa­li­ats. També cal que sigui un temps d’estudi i anàlisi. I un temps, és clar, per a la cre­a­ti­vi­tat, la ima­gi­nació i la intel·ligència.

En defi­ni­tiva, que l’ines­pe­rat ens trobi a punt. Que esti­guem tan a punt que l’ines­pe­rat no ens passi de llarg. Qui sap si d’inven­tar l’ines­pe­rat…