Els canvis generacionals de Belgrad

Ja ha plogut des dels anys de Slobodan Milosevic, Ratko Mladic i Radovan Karadzic. Era la darrera dècada del segle passat. I tots tres esdevenien els millors exemples d’un mateix nexe comú: la indigestió.

Al cap i a la fi, a partir de la ciutadania iugoslava i la nacionalitat sèrbia, Milosevic, Mladic i Karadzic exemplificaven una ferida de dimensions profundes, extrapolable a una gran part de la societat sèrbia. Com es podia assumir l’esfondrament de l’estat que des de Belgrad, primer, havia dominat amb mà de ferro durant l’etapa monàrquica i, després, controlat durant els anys del comunisme autogestionari?

Iugoslàvia havia estat un invent dels vencedors de la Primera Guerra Mundial, tot i que no va adoptar aquesta denominació fins al 1929. Va agrupar diferents nacionalitats eslaves del sud –tot i que no només eslaves– i va incorporar la tradició d’un estat ja existent, el serbi. Els vencedors de la guerra, tant Londres com París –i Washington– van donar carta blanca a un model centralista sota hegemonia sèrbia. Un pecat capital que mai van voler reconèixer. Perquè era la via per garantir un nou aliat als Balcans.

Però les coses van canviar després de la Segona Guerra Mundial. Iugoslàvia va adoptar un particular model comunista autogestionari, amb la legitimitat de la lluita partisana comunista –sobretot sèrbia– com a eix de la derrota nazi i dels col·laboracionistes. Van apostar per un comunisme diferencial respecte a Moscou. I un model federal que limitava, però no eliminava, el pes central serbi dins de l’Estat iugoslau.

Iugoslàvia es va acabar dinamitant des de dins. Però també des de fora. Si no, que li ho preguntin a Berlín. Salt mortal cap endavant. Sèrbia es va trobar davant seu amb una espectacular reducció de fronteres sobre les quals tenia incidència. L’orgull per terra. Desorientació i també desesperació que van portar a la consolidació del radicalisme nacionalista –que va estar present també especialment a Croàcia i Eslovènia. Van sobredimensionar la violència a Bòsnia i Hercegovina. I no van saber gestionar les minories nacionals que van quedar dins les fronteres del cada vegada més reduït Estat iugoslau, fins que aquest darrer va desaparèixer definitivament.

Però encara quedava la pitjor espina. La gran espina. El bressol que per a Belgrad tenia el seu primer estat també es perdia. I amb una guerra cruenta. Kosovo passava de ser l’origen del primer Estat serbi en l’època medieval a formar-ne un de nou –per cert, no reconegut des de Belgrad, entre d’altres– i amb majoria de població de nacionalitat albanesa. Trauma profundíssim. Més reducció de fronteres i més pèrdua d’orgull. I, sobretot, amputació del cordó umbilical, sumat a una guerra contra una coalició internacional, liderada per Washington en format OTAN i amb suport de dos vells coneguts, entre d’altres, com Londres i París.

Cap on podia mirar aquesta Sèrbia? I més encara quan repúbliques exiugoslaves com ara Eslovènia i Croàcia festejaven la UE i després s’hi integraven, gràcies a la pressió alemanya, que curiosament recuperava així una zona històrica d’influència als Balcans? O davant d’un Montenegro, el soci més fidel de Belgrad en la defensa de la unitat de l’Estat iugoslau, que també s’independitzava i es reconvertia en destí turístic prioritari per a italians i alemanys? Macedònia independent. I Bòsnia i Hercegovina només a mitges sota la influència de Belgrad. Kosovo, nou estat. Trauma, en majúscules.

I, mentrestant, Belgrad mirava cap a l’únic soci que li oferia una mirada amable. El Kremlin i Belgrad havien teixit una aliança històrica que venia de lluny, excepte durant alguns anys de l’etapa comunista. Dues nacionalitats eslaves, que compartien religió, bona part de la seva cultura, que se sentien aïllades i estigmatitzades per bona part dels estats europeus i que, a més, compartien el destí de refer-se de la desintegració dels estats que havien comandat respectivament –URSS i Iugoslàvia–, i tots dos escorant-se cap a la dreta. Aquesta aliança va ser percebuda des de Berlín, París, Londres i Washington com una aliança d’estats agressius, reductes dels punts calents i foscos de la història recent del continent, cap als quals no van mostrar cap empatia. De fet, se’ls va aïllar i, fins i tot, menysprear en més d’un i de dos aspectes. I a això calia afegir-hi l’ofegament econòmic generat pels costos de les guerres i el manteniment dels vicis d’un país acostumat –com la resta dels Balcans, excepte Grècia, i amb matisos– a un govern de partit únic entre el 1947 i el 1991. La mateixa elit comunista aconseguia les regnes de la Sèrbia independent. Però reciclada. El nacionalisme substituïa el comunisme. Tot havia de canviar perquè res canviés en les esferes de poder.

Però aquesta gallina dels ous d’or no podia ser eterna. Tantes hipoteques van afavorir que el país s’escorés cada vegada més cap a la dreta i aquella vella generació dels anys iugoslaus comencés a quedar superada. L’estancament econòmic crònic, unit a una creixent tensió i poca transparència política, hi van ajudar.

La mateixa generació que va protagonitzar la desintegració de Iugoslàvia, la pèrdua de Kosovo, l’alineament històric amb Moscou i que va viure les detencions de Milosevic, Mladic i Karadzic en la primera dècada de l’actual segle, així com les seves condemnes per crims de guerra, començava a esquerdar-se entre partidaris i detractors d’aproximar-se a la UE. Veus antieuropeistes contra veus europeistes.

El cop de gràcia pot produir-se ara amb la nova fornada d’estudiants. Nascuts ja en una Sèrbia independent, el llegat de l’etapa iniciada a finals del segle passat és, mai millor dit, part del passat. I la reorientació del país els darrers 15 anys tampoc està a l’altura de les seves expectatives. No manen els d’abans, però els que ho fan tampoc són tan diferents. Per això apunten a posar fi als vicis estructurals, siguin d’un o altre color, com ara la corrupció, l’estancament econòmic, la poca transparència política i les limitacions en la qualitat de vida.

No obstant, i mirant el polvorí que solen ser els Balcans, la situació internacional que tenim a l’extrem oriental d’Europa, així com les pràctiques de poca mà esquerra a què ens té acostumades la UE quan es tracta de la mirada cap a l’est d’Europa, tot és possible. I tot vol dir tot. Venim d’on venim. Som on som. I els veïns són els que són.

El president Aleksandr Vucic, que no és precisament un nouvingut a l’esfera dirigent del país ni sospitós d’alinear-se cap a l’esquerra ni de ser exemple de transparència, té un bon dilema davant seu. Però no només ell. Compte amb els voltors que, des de determinades parts d’Europa, vegin en la inestabilitat a Sèrbia un preuat botí. A Ucraïna, per exemple, no els va sortir gaire bé la jugada. Tant als uns com als altres.