“Els que abans ens mataven, ara ens obliguen a fugir a l’exili”

I tant. Li podria explicar què és Guatemala amb un eslògan: el país meravellós de l’eterna primavera. La realitat és que és un país ric, però alhora tocat de mort. Està afectat per una malaltia que l’està destruint i aquest càncer es diu corrupció. El 1996, després de 36 anys de guerra civil, es van signar els acords de pau entre la guerrilla de la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG) i el govern, en què es recollia que s’avançaria cap a l’assoliment d’un estat igualitari, divers i tolerant, amb un full de ruta definit per la lluita contra la pobresa i la corrupció.

Quasi res: la corrupció ha continuat governant el país. La situació va arribar a ser tan greu que es va demanar l’empara de les Nacions Unides i, el 12 de desembre del 2006, a Nova York, es va signar un acord entre el secretari general de l’ONU i el govern del meu país, per lluitar contra la impunitat. Es va crear la fiscalia especial contra la impunitat (FECI), destinada a investigar els casos greus, i és on vaig començar a treballar.

Ens vam trobar que hi havia casos molt complexos, i vam descobrir que la corrupció és un tumor que té les arrels plantades en tots els estrats de l’administració pública i en els poders de l’Estat. No se’n salva ni l’executiu, ni el legislatiu ni el judicial. Podríem dir que és com una teranyina: estires el fil d’una banda i acabes descobrint que tot es mou, tot està infectat, ja siguin alts funcionaris, jutges, militars, universitats, associacions, entitats que han pactat amb el crim organitzat o el narcotràfic... Investigar això és el que em va portar a la imputació.

El meu equip i jo vam denunciar que hi havia tràfic d’influències i venda d’informació. Hi havia advocats que intentaven comprar els jutges i diputats per tenir les resolucions favorables o assegurar-se el sentit del seu vot. El poder executiu inflava els pressupostos de les obres públiques, però també se’n cobraven algunes que només s’aixecaven sobre el paper. Hi havia vinculacions amb el narcotràfic, negocis fantasma...

A mi em van denunciar per haver denunciat el jutge Lesther Castellanos, que estava filtrant informació sobre la investigació que jo feia contra els funcionaris corruptes. La passava a un advocat amic seu, que tenia un contacte directe amb el que aleshores era president de la República, Alejandro Giammattei. Jo vaig denunciar el jutge administrativament i el cap de la FECI, Juan Francisco Sandoval, ho va fer penalment. Vaig fer bé la feina, però després em van arrestar i em van tancar preventivament a la presó adduint que era delicte denunciar administrativament un jutge per fets de corrupció. O sigui, un jutge em va denunciar a mi perquè jo l’havia denunciat a ell.

La persecució judicial en contra de la meva persona va començar el 2017 i va venir acompanyada per un procés que buscava la destrucció de la meva reputació i que va incloure denunciar-me a mi i a la gent que treballava amb mi per les investigacions que estàvem fent. Eren denúncies absurdes, però quan van veure que per la via administrativa no podien fer-nos fora dels càrrecs, van passar a la següent fase, les denúncies penals. El 2018 la fiscal general encarregada dels casos de corrupció, Telma Aldana, es va veure obligada a fugir a l’exili; el 2021, el meu cap al FECI, Juan Francisco Sandoval, va ser destituït sense cap raó concreta, i el 2022, després que la Fundació Contra el Terrorisme, creada per defensar militars culpables de genocidi com Ríos Montt, presentés denúncies contra mi en diferents jutjats, em van venir a buscar i em van arrestar. Jo era la cinquena fiscal detinguda aquell any.

El procés, que havia de ser públic, va passar a ser reservat. Les meves advocades defensores van ser insultades, blasmades i agredides verbalment. Em van exigir que demanés perdó públicament, que assumís la culpa, i em van assegurar que, si no ho feia, no tornaria a veure les meves filles mai més i no sortiria d’allà viva. Em van reclamar una compensació econòmica d’un quart de milió de quetzals (31.000 euros) i em van tornar a coaccionar perquè declarés que tots els companys de la Comissió Internacional Contra la Impunitat i de la FECI formàvem una organització criminal que s’inventava casos.

Denunciar casos de corrupció de manera administrativa mai s’ha de considerar un delicte i per això no es tanca ningú a la presó, però sé que, en el meu cas, es va aplicar un mecanisme de repressió. El 2022, quan em van tancar, els sis primers mesos ho van fer a l’àrea d’aïllament d’una presó militar d’homes. Era una cel·la de dos metres i mig per tres que es tancava amb una porta corredissa de metall on hi havia una finestra de 25x15 centímetres, que era l’única llum que hi entrava, i només es podia obrir per fora. Tinc claustrofòbia, i allà, tancada i sense llum, hi passava 23 hores al dia i només me’n deixaven sortir una, quan el sol era a dalt de tot i no hi havia ombra, la qual cosa feia que moltes vegades fos víctima d’insolació. Era una tortura psicològica, a la qual s’afegien unes condicions d’alimentació i sanitàries ínfimes, fins al punt que em van haver d’operar d’urgència cinc vegades i vaig perdre la matriu.

Els meus companys van remoure cel i terra per donar-lo a conèixer i finalment van aconseguir que m’entrevistés una periodista de l’agència Ocote. Quan ho van publicar, van voler fer creure que havia embogit, em van enviar a un hospital de salut mental i, més tard, a una presó de màxima seguretat.

El 19 d’octubre del 2022, quan feia nou mesos que estava empresonada, vaig demanar una audiència per revisar-la. La meva sorpresa va ser que, en sortir de la sala, m’esperava la policia. M’acusaven d’haver demanat la suspensió d’una audiència i d’haver utilitzat arguments que eren un delicte, i em van anunciar que m’esperava un nou judici. Quan, el gener del 2024, vaig sortir de la presó, ja havien reactivat el segon cas.

Encara estic investigada, i, malgrat que ha canviat el govern i que el president té el control del poder executiu, el poder judicial resta en mans d’una elit de jutges que porten els casos de judicialització i criminalització. Ells són els que van il·legalitzar el Moviment Semilla, els que volien tancar Bernardo Arévalo a la presó, i va ser ell qui, en arribar a la presidència, em va reconèixer com a funcionària destacada de l’Estat. Tot i que aquesta elit judicial s’empara en la seva autonomia, en realitat no té res d’autònoma, ja que està corroïda per la corrupció. Amb això no vull dir que siguin tots els jutges, el que vull dir és que són els corruptes els que porten els casos de persecució contra els altres jutges. Hi ha persones com la fiscal general, Consuelo Porras, l’actitud de la qual ha estat condemnada per moltes nacions democràtiques, i l’actual cap de la FECI, José Rafael Curruchiche, que utilitzen la justícia com una arma de dominació per criminalitzar i desfer-se de tots els funcionaris i les persones que denunciïn i es manifestin en contra de la corrupció, i, com que no en tenen prou, han obert noves causes penals per obligar-nos a fugir a l’exili. El 98% dels companys del FECI s’han hagut d’exiliar, i a ells cal afegir-hi advocats, defensors de la terra, periodistes com José Rubén Zamora, catedràtics, estudiants i líders socials que, per aquesta mateixa raó, han fugit de Guatemala. En el meu cas, el poder judicial corrupte va considerar que, si jo era absolta, el president guanyaria poder, i allò anava en contra dels seus interessos.

Exactament. El que volen és garantir-se l’statu quo d’impunitat, de poder econòmic i d’influències, perquè aquest grup de persones estan acostumades a viure per sobre de la llei i per sobre dels altres ciutadans i consideren que el seu poder és inamovible.

Són les mateixes. El que passa és que ara no ordenen que ens matin, sinó que ara primer ens tanquen a la presó i, després, ens envien a l’exili. I ho diuen clarament: “Si continua denunciant la corrupció, vostè té dues sortides, o pròfug o pres.” Ho diuen a tot arreu i en presència de tothom.