“Amb un federalisme real, la catalanofòbia disminuiria”

Per respondre a aquesta pregunta, que pot semblar senzilla, em va semblar que primer m’havia de preguntar si la catalanofòbia existia. Jo penso que sí. L’altra pregunta és per què existeix. I aquí jo formulo una hipòtesi, i és que hi ha dos projectes enfrontats de construcció de l’Estat espanyol: el centralista i culturalment uniformitzador, al voltant de Castella, i el descentralitzador, al voltant de Catalunya. El xoc d’aquests dos models té unes arrels històriques que com a mínim es poden situar al segle XVII, quan Espanya era una unió de corones sota la direcció del monarca en la qual cada territori mantenia el seu sistema legal. Jo situaria el punt d’arrencada el 1624, quan el comte-duc d’Olivares presenta un memorial secret a Felip IV en què li demana que tracti de “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. El professor Antoni Simon explica que la guerra dels Segadors és el moment en què sorgeix la primera personificació dels catalans com a enemic interior d’Espanya. A partir d’aleshores s’entra en una dinàmica marcada per l’enemistat en la qual la coerció es converteix en l’element principal per a la integració. Per tant, el llibre comença al segle XVII; continua al XVIII, quan hi ha la fi de l’estat català de l’Antic Règim, i també al XIX, quan hi ha el procés de construcció de l’estat liberal, que, com diu el professor Xavier Arbós, està caracteritzat pel centralisme unitarista.

Per mi és molt clara. El catalanisme és un moviment que té una data clau, el 1880, quan se celebra el primer congrés catalanista. Des d’aleshores han existit catalanistes i anticatalanistes. El catalanisme normalment s’associa al nacionalisme català, tot i que aquest nacionalisme majoritàriament no era independentista. El catalanisme, històricament, el que havia defensat era allò que s’anomena l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya. És a dir, una Catalunya amb autogovern, que gestioni els seus impostos i que no vegi perseguida la seva llengua ni la seva cultura. Això, en teoria, seria possible dintre d’una determinada concepció d’Espanya. Doncs aquest catalanisme va generar anticatalanisme entre els centralistes. Però també hi ha catalans que són anticatalanistes. L’exemple clar és l’antic dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, que paradoxalment ha rebut crítiques pel fet de ser català. Això no és anticatalanisme, això és catalanofòbia.

És que jo defenso la teoria que primer hi ha els separadors i després hi ha els separatistes. Per què? Els primers catalanistes comencen a formular un discurs reivindicatiu i demanen l’autogovern, el concert fiscal i el respecte a la llengua catalana. Això no era separatisme, però des del primer moment se’ls etiqueta com a separatistes. Per això dic que, per mi, primer van haver-hi els separadors i després els separatistes.

Quan ja havia escrit el llibre es va donar a conèixer una enquesta d’àmbit estatal en què es preguntava a ciutadans de diferents comunicats qui li queia simpàtic i qui no li agradaria que fos veí seu. I amb bastanta diferència els més antipàtics a escala espanyola eren els catalans. Això vol dir que hi ha catalanofòbia? No ho sé. El que indica és que hi havia un nivell d’animadversió molt enfocat als catalans. En l’aspecte quantitatiu, que jo sàpiga només hi ha aquesta enquesta, però a les xarxes socials la catalanofòbia és manifesta i no cal esforçar-se gaire per trobar-la en quantitats industrials.

És que jo nego la major. Em sembla que hi ha catalanofòbia però no hi ha bascofòbia. I la pregunta seria: per què? Si tu mires l’enquesta que et deia, no hi ha un rebuig similar caps als bascos, ja no et dic els navarresos. Més aviat és allò del “chicarrón del norte”, de la noblesa basca o de referències similars, amb les excepcions que es vulgui. Afortunadament, en l’actualitat no hi ha violència política. I també afortunadament, a Catalunya no va haver-hi una organització com ETA. Però sí que hi ha catalanofòbia i, en canvi, jo diria que no hi ha, o no d’una manera tan explícita, una bascofòbia.

El 2010, juntament amb el professor Miquel Caminal, vam fer un article en què dèiem que el federalisme era possible, però que si no, sempre quedava la possibilitat de separar-se. Jo continuo dient que un federalisme real, com el que hi ha a Suïssa, és possible. La llengua oficial és l’oficial a cada cantó i totes són oficials de la Federació Suïssa, per posar un aspecte que no és econòmic. Per mi, això és federalisme. Si això s’apliqués, molt probablement la catalanofòbia, si no desapareixeria, disminuiria, quedaria a nivells molt reduïts. Excepte els que continuen tenint somnis d’Espanya imperial de base castellana, que sembla que això tampoc escandalitzaria ningú. Per tant, si Espanya es transformés en un règim federal de veritat, jo penso que segurament la catalanofòbia disminuiria, però una federació de veritat, que no és precisament el que tenim.