Catalanofòbia
La negativa d’Isabel Díaz Ayuso a acceptar el català en la Conferència de Presidents posa de manifest un sentiment arrelat d’intolerància
Les primeres manifestacions de la “catalanofòbia” es remunten al segle XVII i s’han mantingut ben vives fins a l’actualitat
-
La Presidenta de la Comunitat de Madrid, just abans de començar la XXVIII Conferència de Presidents que es va celebrar al Palau de Pedralbes EFE / ALEJANDRO GARCÍA. -
Una manifestació a Madrid contra el projecte de bases de la Mancomunitat el 10 de desembre del 1918 BNE / HEMEROTECA DIGITAL. -
Portada del llibre "Catalanofòbia", de Francesc Ferrer. -
Portada del llibre "La construcció de l'enemic interior".
“Todo lo que me tengan que decir en los pasillos en español o lo dicen dentro en el mismo idioma o me saldré.” La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va justificar d’aquesta forma el seu rebuig a permetre l’ús del català, el gallec i el basc en la Conferència de Presidents que es va celebrar el 6 de juny passat al Palau de Pedralbes. I va afegir: “Ya veré lo que haré con esos pinganillos, ya les digo que no me los pienso poner. Porque en lugar de defender el español en todos los rincones, lo que hacen es utilizar el catalán, la lengua de los catalanes, para hacer provincianismo con el secesionismo catalán.” Díaz Ayuso no es va limitar a l’amenaça. Quan el president basc va començar la seva intervenció va abandonar la sala. Ayuso va tornar a la càrrega 48 hores després, en la concentració convocada pel Partit Popular amb el lema Màfia o democràcia. La presidenta, que va voler destacar del líder del seu partit amb un to molt més radical, va deixar anar: “La falta de llibertat que es viu a Espanya ens impedeix dir la veritat: Espanya no és plurinacional. No som estrangers a casa nostra i els que han expulsat tot l’espanyol vivint de l’espanyol per fabricar noves identitats són els que sobren.”
La presidenta de la Comunitat de Madrid, que viu obsessionada per intentar tapar l’escàndol de la seva parella i el drama que es va viure a les residències madrilenyes durant la pandèmia, s’ha caracteritzat, en la seva curta però intensa trajectòria política, per una fixació constant per tot allò que fa referència a Catalunya. Fa poc, durant l’acte de lliurament de nous carnets a militants del PP, va afirmar que Catalunya “fa dècades que ploriqueja amb els diners de tots els espanyols”; i mesos enrere, en un acte amb altres barons del partit, va ironitzar sobre la possibilitat de “demanar perdó als rics de Catalunya” i va acusar els catalans de voler que “la resta d’Espanya” sigui la seva “mà d’obra”. Els exemples són múltiples i expressen prou bé la seva catalanofòbia, entesa com una aversió irreprimible a tot allò que provingui de Catalunya; i sentiment, tot sigui tot, que ha estat explotat per altres antecessors en el càrrec.
Fa alguns anys, en un llibre pioner sobre la matèria, el polític Francesc Ferrer i Gironès destacava: “La catalanofòbia [...] és un argument de gran rendiment electoral en qualsevol comici. Els líders polítics ho palpen en els mítings mateixos, i després a les urnes constaten que una bona dosi de catalanofòbia en la campanya els facilita uns millors resultats.” Més enllà del perfil del personatge i de la necessitat de disposar d’una cortina de fum per intentar tapar la polèmica de la seva parella, el cas posa de manifest un sentiment d’hostilitat envers els catalans que es troba molt arrelat a l’Estat. En un llibre publicat recentment, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Antoni Simon ressegueix les arrels d’aquest sentiment durant el segle XVII i afirma que, des d’aleshores, “el nacionalisme espanyol dominant [...] no s’ha desempallegat de la concepció totalitària segons la qual l’Estat pressuposa l’existència d’un enemic, i el combat contra aquest enemic és [...] la raó última de la seva existència”. Aquesta catalanofòbia té un punt i a part en la guerra de Separació del 1640, quan Catalunya queda marcada com a “província rebel” i s’entra en una “dialèctica de desconfiança” que anirà in crescendo i s’expressarà de forma oberta en el moment d’emergència del nacionalisme català contemporani, a finals del XIX i molt especialment durant la primera dècada del XX.
Amb qualsevol excusa
El rebuig es produïa quan els catalans expressaven un projecte alternatiu a través del catalanisme; però, paradoxalment, també quan s’implicaven en la governabilitat d’Espanya. El 1873, durant la Primera República, una publicació de Madrid es planyia que “amb l’arribada de la República, Espanya ha passat a ser patrimoni de Catalunya”. I afegia: “El president del poder executiu, català. El ministre de la Governació, català. El ministre d’Hisenda, català. Dels 49 governs de la província, 32 estan ocupats per catalans. Doncs encara no estan contents. Caldrà donar-los un ministeri homogeni, tot català, els disset governs de província que els manquen i que la resta d’Espanya els pagui un considerable tribut per tal que ens estalviïn l’obsequi de no declarar-se independents ni pensin a canviar-se la nacionalitat.” La presència de ministres catalans era una raresa, però alguns analistes ho veien com una intromissió, una ingerència aliena.
La catalanofòbia no només s’expressava des de la premsa, sinó també al carrer. En un llibre publicat el 1902 sobre La cuestión catalana, l’economista i empresari de Foment del Treball Guillem Graell reconeixia: “Durant més de 25 anys d’estada i viatges per altres regions, he pogut observar una espècie de cos de doctrina anticatalana. L’egoisme dels catalans, i l’afirmació que exploten Espanya, passen per tan axiomàtics com el principi de contradicció o la llei de la gravetat.” Graell, a més a més, no tenia dubte a afirmar que “els principals inventors d’aquest axioma” han estat els polítics, “i fins i tot els homes de lletres de Madrid”. De fet, només cal repassar les actes del Congrés o del Senat o la premsa per adonar-se de l’arrelament d’aquesta “doctrina anticatalana”, que es mantenia sempre latent i emergia amb força davant qualsevol reivindicació, fos catalanista, separatista o de qualsevol altre tipus. Les sortides de to són innombrables i van prendre una dimensió notable a partir del 1901, quan els primers diputats catalanistes van aterrar a les Corts espanyoles.
Un element mobilitzador
El sentiment anticatalà va derivar en alguna mobilització multitudinària; i, fins i tot, en més d’un boicot contra productes catalans. El desembre del 1905, pocs dies després de l’assalt d’un grup de militars a la redacció del setmanari Cu-cut!, des de La Correspondencia Militar s’informava: “Són molts els comerciants de la resta d’Espanya que es dirigeixen als fabricants i productors catalans comunicant-los que mentre el catalanisme doni senyals de vida renuncien a comprar res a Catalunya.” La iniciativa no devia ser gens anecdòtica si tenim en compte que poques setmanes després els industrials catalans van organitzar una assemblea per tal d’analitzar la situació i prendre mesures. De fet, no calia l’excusa del catalanisme per atiar alguna mobilització anticatalana. El 1909, arran de la revolta de la Setmana Tràgica, amb un perfil clarament antimilitarista i anticlerical, la Cambra de Comerç d’Almeria va adreçar una comunicació a les seves homònimes espanyoles instant-les, “por si estimaran llegado el caso de que todas las provincias españolas suspendan provisionalmente sus relaciones mercantiles con las de Cataluña, hasta tanto que en aquella región cedan en la levantisca y antipatriótica actitud presente, que aumenta los males que padecemos, y nos deshonra ante propios y extraños”. La iniciativa va rebre l’adhesió d’algunes de les seves homònimes, si bé en el moment que aquestes prenien els acords ja havia quedat molt clar que la revolta no tenia un objectiu separatista, contràriament al que havia difós, malèvolament, el ministre de la Governació, Juan de la Cierva.
A partir del 1918, els boicots apareixen vinculats a les reivindicacions estatutàries. Poques hores després que el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, lliurés el document de bases presentat per la institució, alguns socis de la Unión Mercantil de Madrid ja recollien signatures de suport a un manifest en què es reclamava la formació d’una llista negra amb “todos los industriales y comerciantes catalanes defensores y patrocinadores de la campaña separatista con que se amenaza al resto de las regiones españolas, comprometiéndose a no volverles a hacer pedidos de ninguna especie”. De manera simultània, les diputacions castellanes van cridar a boicotejar “los pedidos de las casas industriales catalanas”. El salt que representava aquesta mesura era considerable. Ja no es tractava d’una iniciativa d’alguna entitat més o menys representativa, sinó d’unes institucions que s’afegien a castigar els interessos catalans amb l’excusa d’una demanda que ni tan sols havia estat acceptada pel Congrés espanyol. Resulta impossible avaluar la repercussió d’aquesta mena de boicots. Però la història posa en evidència que els boicots s’han ordit, durant el segle XX, contra qualsevol expressió diferencial, però també davant les manipulacions dels governants, la qual cosa posa de manifest un sentiment anticatalà que es troba ben arrelat en la societat espanyola.
Amb l’arribada de la República, les amenaces i els boicots s’intensificaran, fins i tot abans que l’Estatut arribi al Congrés. L’agost del 1931, la patronal de confiters i pastissers de Saragossa decideix “restringir” les compres “mientras Cataluña no rectifique su actitud, contraria a la unidad nacional”. Però serà arran del debat estatutari quan els boicots passaran de les fleques a la resta d’activitats. A través d’un full de mà titulat ¡Guerra al Estatuto Catalán!, àmpliament difós, es convidava els ciutadans a deixar de consumir productes catalans amb el següent raonament: “Mientras para Cataluña salieron millones y millones de pesetas y se dictaron leyes proteccionistas, Castilla sucumbe por falta de toda protección y auxilio. En tanto que el intelectual, el obrero y el profesional castellanos no podrán ejercer cargos en Cataluña, los catalanes podrán hacerlo en toda España. ¡Eso es el Estatuto catalán!” Es lligava, doncs, la imatge d’una Catalunya presumptament protegida amb el debat estatutari del 1932.
Durant la dictadura franquista, la catalanofòbia esdevé una doctrina d’estat, alimentada pels feixistes, fins al punt que un falangista com Maximiano García Venero reconeixia obertament que al territori autobatejat com a “nacional” hi havia qui es dedicava a “sembrar odi contra Catalunya”; i sentenciava: “S’arriba a uns nivells tan alts de xenofòbia que ha de ser el mateix general Franco qui emeti una ordre per atallar el genocidi que s’estava cometent.” La catalanofòbia no només es dirigia als “rojo-separatistas”, sinó fins i tot a aquells catalans que havien donat suport als franquistes. Després de la mort del dictador, la catalanofòbia s’ha mantingut, ja fos a les columnes de la premsa escrita o, darrerament, a les xarxes socials. Els exemples són inabastables i no provoquen, en cap cas, una actuació de la justícia. Francesc Ferrer concloïa que la persistència i la continuïtat històrica de la catalanofòbia s’expliquen “pel fracàs de l’assimilació projectada”; i destacava que era molt difícil que aquest sentiment s’esvaís en el futur, ja que el nacionalisme espanyol mai no ha fet “autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte mancat d’atractius”.