“El nostre gran repte era i és la construcció nacional”

La veritat és que em vaig emportar una gran sorpresa. Sabia que es feia l’acte, però no sabia qui parlava, ni tampoc qui l’organitzava, tot i que m’ho imaginava. Els dies abans em trucava molta gent per preguntar-me si estava malalt o si em passava alguna cosa. Va ser una sorpresa molt agradable. És cert que durant tota la meva vida he fet de pont entre sensibilitats i unes quantes generacions, amb les quals hem treballat junts en diferents projectes. He tingut la sort d’estar a molts llocs i de fer amics a tot arreu: la fundació de l’Assemblea de Catalunya, la de CDC i mil lluites. De fet, em va sorprendre molt l’assistència de gent procedent de totes les tendències polítiques del país. A mi tant m’ha fet que una persona hagi estat de la CUP, de Convergència, d’ERC, del PSUC o fins i tot del PSC d’anys enrere, no el peix bullit actual.

Va ser molt emocionant per a mi la presència del president Jordi Pujol, tot i que em va fer fora de la Generalitat dues vegades, una per denunciar la manera de fer d’en Lluís Prenafeta i l’altra per l’enfrontament amb en Tarradellas. De fet, sempre he seguit la norma de Josep Benet. Ell es va enfrontar amb Jordi Pujol diverses vegades i malgrat tot van seguir essent amics. En Benet, que va ser el meu mestre, em va dir una vegada que no ens en sortiríem si hi ha ressentiments. Una cosa que ens hem de treure de sobre en aquest país són els ressentits, tota aquesta gent que ho destrossen tot. Jo soc independentista i ho seré sempre. Però no ens en sortirem si no hi ha lluita unitària.

La gent, quan fem coses, no les fem sols. En l’acte vaig voler recordar la gent de la qual he après, els meus referents, i vaig parlar de Jordi Pujol, de Josep Benet, de Josep Pallach, dels meus amics a l’Assemblea de Catalunya Jordi Carbonell i Antoni Gutiérrez Díaz, i d’homes que van ser fonamentals en la reconstrucció nacional com Max Cahner, Joaquim Ferrer, Fèlix Martí o Jordi Porta. Després vaig parlar d’unes relacions que van marcar la meva vida, les que vaig tenir amb Xabier Arzalluz i Juan José Ibarretxe. Vaig estar molt al País Basc i feia de pont amb el nacionalisme basc.

Són dues nacions i dues vies diferents. Ells tenen molt de sentit d’estat, nosaltres no en tenim.

Hi ha gent que n’ha tingut, com ara el president Pujol, amb tots els seus defectes. Si mires les estructures d’estat que tenim, totes van començar amb els governs de Jordi Pujol, com a mínim les més importants. En cadascun dels governs d’aleshores hi havia tres o quatre figures importants. No són els governs de xitxarel·los a què ens estan acostumant darrerament. En Pujol era capaç de fer operacions com ara agafar un home amb qui s’havia enfrontat moltes vegades com en Ramon Trias Fargas i posar-lo al govern. En aquests moments la gent té poc esperit per participar a la política, però aquest tipus d’operacions no són gens habituals.

No és que s’hagi perdut. És que vam creure que tot passava pels partits. El nostre gran repte era i és la construcció nacional. I en aquest objectiu hem de ser capaços d’ajuntar totes les forces polítiques del país. Totes, sense exclusions de cap tipus. En aquests moments cal recuperar molt l’espai de Convergència. A la gent de Junts els he dit moltes vegades que l’espai de Convergència és molt més ampli que ells. Això cal recuperar-ho. També, l’espai catalanista en el socialisme, que actualment no hi és. Tot això cal reestructurar-ho. Esquerra Republicana ha de decidir el que vol fer. Està molt bé això d’ampliar la base, però cal veure quin espai ocupen. Però a la vegada hi ha d’haver un fil roig entre tots ells. Hi hauria d’haver uns punts en comú. Quina construcció nacional hem de fer? Si volem fer un estat no es pot fer com es va fer l’1 d’octubre. Per què? Quina va ser la nostra gran equivocació? No saber que davant tenim un estat. Veus els nostres polítics que es queixen perquè els controlen els telèfons o perquè hi ha policia infiltrada en els grups juvenils. Això són els estats.

Absolutament. Hem de construir un estat, però no tenim gent per fer-ho. Tu et pots enfrontar a un estat i a uns serveis d’intel·ligència sense tenir un servei d’intel·ligència tu? Pots organitzar l’1 d’octubre sense controlar el cos de Mossos d’Esquadra i tenir-lo preparat per aguantar el primer cop? Això no va enlloc. Si no pots ocupar el territori, què punyetes estàs fent? Poc abans de l’1 d’octubre em van fer propostes i em vaig reunir amb gent de seguretat. Ningú sabia res. L’única cosa que em van dir és que no em preocupés, que resulta que el president Puigdemont ha mirat a la cara el major dels Mossos, en Josep Lluís Trapero, i ha vist que estem segurs. Vaig quedar glaçat i em vaig retirar. Què es pensaven que farien els aparells de l’Estat? Si no van fer res, pràcticament.

La gent estava preparada per fer de tot; i de cop i volta se’ls va deixar a l’estacada. Això és d’una profunda irresponsabilitat. I el màxim responsable corre fins a Waterloo. Això no té cap sentit. Després hi ha la gent que va a la presó; alguns són íntims amics meus, com el president del Parlament. Els estic molt agraït dels mesos que han passat allà, però aconseguir la independència sense la força és impossible. Ara estem en un període de desnacionalització. La Generalitat de Salvador Illa el que està fent és normalitzar Espanya a Catalunya, girant full d’una aventura col·lectiva i convertint-nos en una diputació. Hi ha dues paraules que són ofensives: la voluntat de normalització i la de “girar full”. Si Catalunya se’n vol sortir ha de fer un salt qualitatiu.

Primer, recuperar la gent de l’1 d’octubre. La gent no ha canviat d’idees. Alguns van votar els socialistes, però no sé si ho tornaran a fer. Però ho van fer, ni que fos tapant-se el nas. Aquesta gent no ha deixat de ser independentista, cada un al nivell que sigui. Quan em reuneixo amb gent sempre els dic que igual que anys enrere vam ser capaços de crear 500 o 600 quadres polítics del país, ara hem de tornar a començar. El primer que cal fer és tornar-hi. Tornem-hi però sense anar amb el lliri a la mà, sabent qui tenim al davant.

Jo crec que és molt important que vegi que hi ha gent que treballa en aquesta línia que comentava. Jo n’estic fart d’aquests que tot el dia diuen que tot es fa malament, que tot està trencat. Amb això no recuperarem mai res. Potser en algunes de les coses que diuen tenen tota la raó. Però així no. Els països no es construeixen així. Els països es construeixen a base de molta voluntat, de molta fermesa i sent capaços de treballar junts tota una sèrie de gent. El que hem perdut més és aquell sentit que ens va donar l’Assemblea Catalana. I també aquell esperit del PSUC, que unia les classes socials, que construïa el país. Fa pocs dies vaig estar amb un dirigent de CCOO que va estar amb mi a la presó i em va dir: “Trobareu a faltar els andalusos com jo, els murcians, etc. Aquesta nova generació sud-americana no som nosaltres. Són nacionalment espanyols. I a més a més, despectius cap a llengües d’altres orígens.” Aquest és un tema que també cal posar sobre la taula. Hem passat de sis a vuit milions de persones. Això és una bestiesa i no té res a veure amb el que va descriure en Paco Candel. En tot cas, hem de ser capaços d’estructurar, de fer un equip, una intel·ligència nacional que plantegi això. I que plantegi, sobretot, que hi ha un estat en contra que ens vol destruir i ens vol assimilar; i que està disposat a tot.

A mitjà termini sí, si som capaços de tornar-hi a ser, de teixir complicitats, aliances. I si som capaços de practicar menys el pacifisme barat. Hem de lluitar per la pau, és clar. Tenim una part de l’esquerra que encara no ha entès d’una punyetera vegada que això de Rússia és el capitalisme més salvatge que hi ha hagut mai. Jo no entenc per què encara hi ha sectors de la joventut i sectors més comunistes que encara diuen que parlen de defensar Rússia. Si diuen que defensem el poble de Rússia em sembla bé. Ara, què pensem de Rússia? Què estem defensant? A tot això cal donar-li la volta. Després per mi és molt important el missatge europeu. Hem de defensar Europa. Aquests dies estic molt enfadat. Perquè sí, possiblement hem d’augmentar el pressupost militar. Però per què no parlem de debò? Sembla que als nostres diputats i senadors de Madrid això de les forces armades no els interessa. Sembla que les forces de seguretat de l’Estat no els interessen. Pocs dies abans de l’1 d’octubre parlava amb una persona molt important de la Generalitat i li deia: “Però escolta’m: quanta gent tenim a Saragossa? Quanta gent tenim a acadèmies militars a l’exterior?”

Permet que expliqui una cosa abans. Quan vam començar amb l’equip que vam formar amb en Jaume Bosch, Jaume Curbet i l’amic Lluís Renau, que va començar a treballar sota la supervisió de Macià Alavedra i del president Jordi Pujol, que va ser valent de tirar endavant el projecte, mai ens havíem pensat arribar on hem arribat. Pensar que tindríem 25.000 efectius, 200 edificis a Catalunya i tot el que tenim era inimaginable. Ha estat un avenç importantíssim. Ho hem fotut prou bé? A mi em preocupa molt una cosa i és que s’estan jubilant els 2.500 primers mossos. Gent molt de país, que s’hi va dedicar en un moment en què no hi creia ningú, ni tan sols la classe política. Amb el conseller Joan Ignasi Elena es va fer un avenç molt important, amb uns directors generals molt destacables. Però de cop i volta, entren els socialistes. Han situat la Núria Parlon com a consellera i el Josep Lluís Trapero com a director general de la Policia. Però el més rellevant no són els noms, sinó que hi hagi un projecte. El conseller Elena el tenia, tenia una il·lusió nacional.

He de reconèixer que estic decebut amb ella. Quan la van nomenar vaig pensar que no estava malament. S’havia enfrontat a l’aplicació del 155, que va saber dimitir de certes funcions, per la qual cosa mereixia un respecte. En allò que fa referència a Josep Lluís Trapero, jo no he estat “traperista” mai. Reconec que és un gran professional i que és un exemple de superació, d’una persona que ha anat pujant des de la base per mèrits propis. Això és indiscutible. Però, en realitat, quina és la culpa del Trapero? És creure-s’ho. I a més a més la culpa també és nostra. Nosaltres el vam situar als altars. Recorda els productes amb el seu nom, les campanyes a les xarxes a favor seu... I crec que li vam fer mal. Perquè podia ser un gran professional, i crec que ho és, però tanta exageració va provocar la fracció del cos dels Mossos d’Esquadra entre els seus i els altres. Això és molt dolent en un cos policial. Després va venir l’enfrontament amb l’Eduard Sallent, que és el mosso que té les coses més clares d’aquest país, acompanyat d’una sèrie de gent. No tot ho fem sols. Els Mossos no poden quedar reduïts a una sola persona. En aquests moments hi ha una cosa que és molt perillosa. Quan un arriba a 25.000 efectius projectats, quan un arriba a aquest punt, ha de decidir què passa amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Hem de pagar-ne dos o tres de policies? I després, sobretot, què fem amb el model de policies locals? Què fem? Els sumem? Perquè si els sumem i realment ho organitzem bé i afegim els Agents Rurals, els Bombers i Protecció Civil, estem parlant d’un cos de més de 40.000 persones dependents de la Generalitat, amb una estructura molt potent. En tot cas, hem de decidir què fem, cap a on volem tirar? També ens hem de preguntar què carai hi fan a Catalunya la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. És evident que mentre formem part de l’Estat espanyol n’hi ha d’haver uns quants a la frontera, posa uns dos-cents, posa mil policies de l’Estat. Però de cop i volta, des que hi ha la consellera Núria Parlon i d’aquí ve la meva crítica, i sobretot des que hi ha el Prieto, que apunta a ser un nou Ferran Cardenal.