Com parlem de la immigració?

Un país d’immi­gració

El debat es pro­du­eix en un esce­nari demogràfic com­plex. Cata­lu­nya ha tin­gut, en el dar­rer segle, ona­des migratòries prou impor­tants, com la dels anys vint o sei­xanta del segle pas­sat, que van incor­po­rar mig milió i uns dos mili­ons i mig de “nous cata­lans”, res­pec­ti­va­ment, i van pro­vo­car un debat social molt intens. Però la que s’ha produït a par­tir del canvi de mil·lenni, quan l’arri­bada anual ha estat de més de 100.000 per­so­nes, és radi­cal­ment dife­rent; no tant per la mag­ni­tud, sinó per la seva diver­si­tat. Als anys vui­tanta, la Gene­ra­li­tat va impul­sar una cam­pa­nya publi­citària en què es remar­cava que “som 6 mili­ons”. En pocs anys, la xifra s’ha superat amb escreix, i avui, segons les dades de l’Ins­ti­tut d’Estadística, ja superem els 8 mili­ons d’habi­tants, un 21% dels quals han nas­cut a l’estran­ger, un per­cen­tatge que s’enfila fins al 40% si ho aco­tem a les edats com­pre­ses entre els 24 i els 40 anys i que arriba al 35,8% en el cas dels menors de 18 anys que han nas­cut fora o són fills d’immi­grants. Ricard Zapata-Bar­rero, pro­fes­sor de teo­ria política al Depar­ta­ment de Ciències Polítiques i Soci­als de la UPF, des­taca que “no hi ha marxa enrere”. “El crei­xe­ment de la població a Cata­lu­nya no es fa per via natu­ral. Som un país d’immi­gració, la qual cosa vol dir que aquest és el fac­tor bàsic de crei­xe­ment. Cal tenir molt pre­sent aquesta rea­li­tat”, hi afe­geix.

Aquests nous cata­lans s’han repar­tit per tot el ter­ri­tori i han can­viat de dalt a baix la feso­mia de mol­tes ciu­tats, bar­ris i car­rers, que pre­sen­ten una vari­e­tat de races, llengües, reli­gi­ons i cos­tums com no s’havia produït mai al nos­tre país. De fet, hi ha 36 muni­ci­pis amb més d’un 25% de població estran­gera, amb casos com Guis­sona, a la Segarra, on superen la mei­tat, amb el 53,1%; Cas­telló d’Empúries, al Baix Empordà, amb el 45,1%, i la Por­te­lla, al Segrià, amb el 40,1%. El mateix passa si ampliem el radi d’anàlisi. En aquest cas, hi ha comar­ques com ara la Segarra on el per­cen­tatge d’estran­gers s’enfila fins al 28,1%, una pro­porció molt sem­blant a l’Alt Empordà (25,1%) i el Bar­ce­lonès (21,2%). Actu­al­ment, a Cata­lu­nya hi ha 180 naci­o­na­li­tats, s’hi par­len més de 300 llengües i hi ha una repre­sen­tació de totes les reli­gi­ons. Una diver­si­tat excep­ci­o­nal.

Les dades també asse­nya­len un incre­ment de les desi­gual­tats, que es mani­fes­ten en l’àmbit edu­ca­tiu, social i labo­ral. Els “nous cata­lans” són la baula més feble del mer­cat labo­ral, amb un pes con­si­de­ra­ble en sec­tors com ara les tas­ques de la llar, l’hos­ta­le­ria i els jor­na­lers agra­ris. Blanca Garcés, inves­ti­ga­dora del Cidob, con­si­dera que aques­tes desi­gual­tats i les difi­cul­tats de fun­ci­o­na­ment de l’ano­me­nat “ascen­sor social” són “una bomba de rellot­ge­ria, perquè gene­ren com­petència i frus­tració”. “El prin­ci­pal pro­blema és que tenim un mer­cat labo­ral dual, amb unes posi­ci­ons molt precàries i d’altres que estan més alta­ment qua­li­fi­ca­des. La per­sona que arriba sap que ve a esforçar-se, però quan els de la segona gene­ració no se sen­ten reco­ne­guts com a mem­bres de la comu­ni­tat, això genera frus­tració i con­flicte”, diu. A tot això, s’hi afe­geix la pro­li­fe­ració de dis­cur­sos xenòfobs, que tro­ben ressò en alguns mit­jans de comu­ni­cació, a les xar­xes soci­als i per part d’alguns par­tits. El tema de la immi­gració i les seves deri­va­des (des dels flu­xos migra­to­ris i la con­vivència fins a la pro­hi­bició del burca) gene­ren con­tra­dic­ci­ons ideològiques i també inco­mo­di­tat entre par­tits.

Un “refe­rent euro­peu”

Ricard Zapata-Bar­rero, que ha escrit diver­sos lli­bres sobre la immi­gració, explica que tot sovint rep con­sul­tes de par­tits polítics, i pun­tu­a­litza que no són no tant per dema­nar-li què han de fer sinó què han de dir. Posa en relleu que els res­pon­sa­bles públics “tenen molta més pre­caució pel que fa al que diuen que no pas a les pro­pos­tes en si, i això passa perquè són cons­ci­ents que el dis­curs és una política que té uns efec­tes sobre la soci­e­tat i que cons­tru­eix rea­li­tats”. En tot cas, des­taca que “si ho com­pa­rem amb tot el que hi ha al vol­tant, a Cata­lu­nya el diagnòstic és posi­tiu”. “La majo­ria dels par­tits, des del PSC fins a Junts, tenen molta cura amb el que diuen, excepte algun epi­sodi més pun­tual”, indica.

La peri­o­dista Alba Sidera, amb un dar­rer lli­bre titu­lat Fei­xisme per­sis­tent (Sal­do­nar, 2020), també remarca que “fins fa poc, el cas català ha estat un refe­rent a escala euro­pea res­pecte al debat públic sobre la immi­gració”. I des­taca la coin­cidència tem­po­ral de l’auge de l’extrema dreta a Europa amb els anys del procés: “Mal­grat els intents de vin­cu­lar el movi­ment inde­pen­den­tista amb la xenofòbia –i també, en part, com a reacció a aques­tes acu­sa­ci­ons–, a Cata­lu­nya es va poten­ciar el caràcter inclu­siu i eman­ci­pa­dor del movi­ment inde­pen­den­tista. Movi­ments com ara Volem Aco­llir han estat una excepció en l’entorn euro­peu.” Tot i això, també observa que en els dar­rers anys “el clima polític ha can­viat, i la decepció i el desen­gany amb la classe política són el caldo de cul­tiu ideal perquè pro­li­feri l’anti­política i el popu­lisme d’extrema dreta xenòfob que ha pres força arreu. Encara és inci­pi­ent, però el canvi comença a notar-se en el debat públic”. En aquest sen­tit, cons­tata que “hi ha certa deso­ri­en­tació entre els polítics, que tenen por que l’extrema dreta els pren­gui vots”. Per la seva banda, Blanca Garcés, inves­ti­ga­dora de l’àrea de migra­ci­ons i coor­di­na­dora d’inves­ti­gació del Cidob, rei­vin­dica que, en clau de dis­curs polític, “s’han fet mol­tes coses bé, començant pel Pacte Naci­o­nal per a la Immi­gració, que per­met crear uns grans con­sen­sos que van ser deter­mi­nants per mar­car les línies gene­rals i evi­tar que el tema es poli­titzés, espe­ci­al­ment en els anys de crisi econòmica”. Un altre exem­ple que posa de mani­fest aquesta “bona praxi” són “els dis­cur­sos polítics després dels atemp­tats del 17-A, que van ser espe­ci­al­ment sen­si­bles i rigo­ro­sos, sobre­tot si ho com­pa­rem amb els d’altres països euro­peus com ara França”. Garcés des­taca espe­ci­al­ment el paper que ha tin­gut el tei­xit asso­ci­a­tiu, que “ha fet de xarxa d’aco­llida i d’inclusió, però que també ha con­tribuït a crear un dis­curs més inclu­siu”. A més a més, creu que també ha estat essen­cial el fet de tenir una iden­ti­tat i una llen­gua pròpies sense estat, un fac­tor que com­par­teix Marco Apa­ri­cio Wil­helmi, doc­tor en dret públic per la UAB, que incor­pora un nou argu­ment: “No fem polítiques d’estat i això per­met una certa pre­ser­vació de con­tin­guts bàsics de la moral dels drets humans i l’aco­llida.” A la banda nega­tiva, però, Blanca Garcés des­taca casos en què les coses no s’han fet bé, com ara el 2011, amb la cam­pa­nya de les elec­ci­ons muni­ci­pals, quan “alguns par­tits, i no només Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, van voler jugar la carta de la immi­gració com a arma elec­to­ral”. Garcés posa com a exem­ple casos com Lleida, en mans del PSC, on es va deba­tre sobre pro­hi­bir l’ús del vel inte­gral en deter­mi­nats espais públics, un debat “que era pura­ment simbòlic, perquè en rea­li­tat els casos que hi havia eren total­ment irri­so­ris”. També des­taca la polèmica al vol­tant de l’empa­dro­na­ment, sobre­tot en muni­ci­pis com Vic, ales­ho­res gover­nat per Con­vergència i Unió.

Mar­ga­rida Bas­sols, pro­fes­sora emèrita de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, amb un dar­rer lli­bre titu­lat El llen­guatge dels polítics (Eumo Edi­to­rial, 2007), fa una dis­secció del dis­curs dels polítics cata­lans i valora que “van amb peus de plom, de moment, ja que no volen pren­dre mal, i, quan algú posa la immi­gració sobre la taula, es posen ner­vi­o­sos i l’ata­quen”. Al marge d’aquesta valo­ració gene­ral, Bas­sols con­trasta el dis­curs que donen els par­tits de dre­tes amb els d’esquer­res. Els pri­mers, segons Bas­sols, tenen “els mis­sat­ges més nítids, perquè es basen en fets direc­tes (l’obser­vació del car­rer, l’aug­ment visi­ble de la diver­si­tat, les con­di­ci­ons labo­rals precàries, la situ­ació de la llen­gua...)”. “L’esquerra, en canvi, se cen­tra més en els valors com la soli­da­ri­tat, la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat, la cohesió... S’adre­cen a públics dife­rents, és evi­dent. El debat el domi­nen, ara com ara, els extrems; pot­ser cal cen­trar-lo una mica”, hi afe­geix. Tot i des­ta­car aquesta cura dels polítics cata­lans a l’hora de par­lar d’immi­gració, també asse­nyala que el debat encara és “inci­pi­ent” i vati­cina que “anirà a més, com passa a França, per exem­ple”. Sobre els aspec­tes posi­tius i nega­tius, Bas­sols con­si­dera, en el pri­mer cas, que “es fa bé no cri­mi­na­lit­zant el col·lec­tiu de nou­vin­guts, tret d’algu­nes excep­ci­ons”. Però, d’altra banda, opina que es “mira cap a una altra banda” quan es posen damunt de la taula alguns debats incòmodes, com ara la pro­hi­bició del burca i el con­trol de fron­te­res: “Es tracta d’un tema molt emo­ci­o­nal i molt pelut, el dels nou­vin­guts. Però, si no debats sobre alguna cosa, dei­xes que d’altres se la facin seva. La gent hi con­viu, amb la nova situ­ació; no par­lar-ne no dona eines d’anàlisi de la rea­li­tat can­vi­ant, i afa­vo­reix bra­mes i pre­ju­di­cis. És bo que hi hagi dis­cur­sos diver­sos, que ningú no mono­po­litzi un tema.” Bas­sols ens ofe­reix una anàlisi deta­llada del llen­guatge uti­lit­zat pels par­tits polítics en el tema de la immi­gració, tant pel que fa a les solu­ci­ons com a algu­nes col·loca­ci­ons inten­ci­o­na­des. En el pri­mer cas, explica que l’extrema dreta asso­cia cons­tant­ment “immi­gració i violència, immi­gració i delinqüència, immi­gració i atur, immi­gració i men­di­ci­tat, immi­gració i radi­ca­lisme islàmic o, fins i tot, ter­ro­risme”, asso­ci­a­ci­ons vehi­cu­la­des més pel dis­curs de dre­tes. “S’ha de vigi­lar molt amb les col·loca­ci­ons, les car­rega el dimoni”, diu.

Com se n’ha de par­lar?

La inves­ti­ga­dora del Cidob Blanca Garcés remarca que “és neces­sari par­lar d’immi­gració, no fer-ho seria una irres­pon­sa­bi­li­tat”. Però com podem fer-ho sense pren­dre-hi mal? Com es pot par­lar de temes que afec­ten la sen­si­bi­li­tat de deter­mi­nats col·lec­tius i la cohesió social? Com podem reba­tre les fake news i els dis­cur­sos racis­tes? Zapata-Bar­rero remarca: “És un tema molt impor­tant i cal mesu­rar tot el que es diu. Estem en un procés de trans­for­mació molt potent i la nos­tra soci­e­tat serà, tant sí com no, diversa. La idea d’una nació, un país, és del segle pas­sat. Anem cap a un altre lloc. I els par­tits polítics han d’incor­po­rar aquesta idea i pen­sar a llarg ter­mini, molt més enllà dels cicles elec­to­rals.” I, sobre­tot, “fer-ho amb clare­dat, sense ambigüitats, tal com ho fan dar­re­ra­ment amb el canvi climàtic”. Marco Apa­ri­cio Wil­helmi, que actu­al­ment és coor­di­na­dor del pro­grama interu­ni­ver­si­tari de doc­to­rat en dret, eco­no­mia i empresa a la UdG, emfa­sitza que abans que res els par­tits han de tenir clar “quina soci­e­tat volen cons­truir i com la volen cons­truir”. “Aquest és el gran repte abans de començar a par­lar. Si el qui i el com han de ser tan oberts i democràtics com sigui pos­si­ble, això inclou pre­gun­tar-se per les con­di­ci­ons con­cre­tes per par­ti­ci­par en aquest debat, sobre­tot les que es tro­ben en situ­ació d’espe­cial vul­ne­ra­bi­li­tat”, hi afe­geix. El pro­blema bàsic, a parer seu, és assu­mir que “no es pot par­lar veri­ta­ble­ment dels rep­tes que plan­teja la immi­gració si no ho fem de les con­di­ci­ons de con­vivència i de garan­tia de les neces­si­tats bàsiques per a tot­hom”. Blanca Garcés, per la seva banda, posa èmfasi en el quan, i, en aquest sen­tit, con­si­dera que és fona­men­tal evi­tar els debats sobre la immi­gració durant les cam­pa­nyes elec­to­rals, sobre­tot perquè, “cada vegada més, estan cen­tra­des en les pors i en les emo­ci­ons més que no pas en els argu­ments i en les dis­cus­si­ons de fons”. En comp­tes d’això, pro­posa fer debats “de manera serena i no par­ti­dista” amb la resta de for­ces polítiques, evi­tant que la immi­gració sigui un tema de com­petència elec­to­ral.

Pre­ci­sa­ment hi ha qui sosté que els par­tits no xenòfobs defu­gen par­lar ober­ta­ment d’aquests temes o, com a mínim, s’hi sen­ten extre­ma­ment incòmodes. La peri­o­dista Alba Sidera con­si­dera que l’acu­sació de no deba­tre ober­ta­ment sobre alguns temes és “una acu­sació que fan els par­tits xenòfobs de tot el món i forma part de la seva estratègia; s’eri­gei­xen en els por­ta­veus dels «pro­ble­mes reals de la gent», asse­gu­ren que diuen allò que els altres no s’atre­vei­xen a dir. El que no diuen és que pri­mer han atiat la por i la des­con­fiança entre la població per poder-se pre­sen­tar com els solu­ci­o­na­dors d’aquests pro­ble­mes”. Per tal de fer front a aquesta estratègia, Sidera creu que “la resta de par­tits han de comu­ni­car millor les seves posi­ci­ons sense estar a la defen­siva i trac­tar la immi­gració no com un tabú sinó com una rea­li­tat més que cons­ti­tu­eix la soci­e­tat. I, sobre­tot, no caure mai en l’error de com­prar el marc de debat a l’extrema dreta. No es poden accep­tar debats que qüesti­o­nin els drets humans, que des­hu­ma­nit­zin per­so­nes o cri­mi­na­lit­zin col·lec­tius sen­cers”. Aquesta huma­nit­zació també la reclama la pro­fes­sora emèrita de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona Mar­ga­rida Bas­sols, que troba neces­sari que s’insis­teixi “en les per­so­nes i no en el feno­men. Cal fugir sem­pre de la des­hu­ma­nit­zació que suposa bar­re­jar col·lec­tius o homo­geneïtzar-los des­ca­ra­da­ment, també. Huma­nit­zem al màxim!”.

Per la seva banda, Ricard Zapata-Bar­rero, que també és direc­tor del Grup d’Inves­ti­gació Inter­dis­ci­pli­nari sobre Immi­gració de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, remarca que “l’opinió pública nega­tiva no ho és tant sobre la immi­gració en si, sinó sobre la gover­nança, el fet que els par­tits polítics no donin una imatge cohe­rent. I a vega­des llan­cen mis­sat­ges bar­re­jant raons i emo­ci­ons”. I des­taca la neces­si­tat no només de “no fomen­tar les ano­me­na­des fake news, sinó de com­ba­tre-les direc­ta­ment amb dades”. En aquest sen­tit, apel·la a la res­pon­sa­bi­li­tat dels par­tits polítics i des­taca algu­nes ini­ci­a­ti­ves que s’estan impul­sant des dels ajun­ta­ments i la Gene­ra­li­tat en el sen­tit de com­ba­tre els rumors i els este­re­o­tips, tot i les difi­cul­tats que aques­tes cam­pa­nyes arri­bin a la ciu­ta­da­nia. Marco Apa­ri­cio Wil­helmi creu que estem en un bon moment per plan­te­jar-nos “com volem ser com a soci­e­tat diversa, i això implica posar el focus no en les ame­na­ces que implica la immi­gració res­pecte a la llen­gua i la iden­ti­tat cata­la­nes, sinó en el repte que repre­senta una soci­e­tat diversa i plu­ral”. A parer seu, això s’hau­ria de poten­ciar en dos àmbits con­crets: d’una banda, a l’escola, on “fa massa temps que es man­te­nen els pro­ces­sos de segre­gació esco­lar”, i, de l’altra, en el “qüesti­o­na­ment del marc nor­ma­tiu, que és pro­fun­da­ment segre­ga­dor i gene­ra­dor de diferències”.

La com­ple­xi­tat del món local

Si ens ate­nim al cas català, l’àmbit en què s’ha foca­lit­zat més el debat sobre la immi­gració ha estat el local. Blanca Garcés, que és inves­ti­ga­dora de l’àrea de migra­ci­ons i coor­di­na­dora d’inves­ti­gació del Cidob, creu que això es deu a dos fac­tors: d’una banda, la pre­caució d’entrar en aquests temes a escala naci­o­nal, i, de l’altra, perquè “la immi­gració i els seus des­a­fi­a­ments es noten en pri­mer lloc en el con­text local”. També des­taca que a vega­des això es deu a temes que no s’han resolt bé, com ara la segre­gació resi­den­cial, la desi­gual­tat social, la inte­gració esco­lar i la satu­ració dels ser­veis soci­als com a con­seqüència de la desi­gual­tat. A vega­des, hi afe­geix, el debat també es pro­du­eix “per temes més pun­tu­als que no s’han ges­ti­o­nat bé, com ara l’emplaçament d’un cen­tre d’aco­llida de menors no acom­pa­nyats”.

La filòloga Mar­ga­rida Bas­sols cons­tata que és en els muni­ci­pis on el debat serà “més punyent i més rea­lista perquè el recep­tor, el ciu­tadà, és ben a prop dels qui ges­ti­o­nen i, a més, veu i per­cep ben direc­ta­ment la rea­li­tat social que l’envolta. I això és un avan­tatge, crec. Allà la solució és, com diu algun alcalde, un debat serè i objec­tiu, insis­tint en els fets ava­lats per les dades, no en els sen­ti­ments de por (per la pèrdua d’iden­ti­tat dins del mul­ti­cul­tu­ra­lisme, per exem­ple) o de culpa (per exem­ple, pel colo­ni­a­lisme històric o el nivell de vida que hem prac­ti­cat), que ja mou la dreta eficaçment. I enfo­cat en les solu­ci­ons fac­ti­bles (canvi de la llei d’estran­ge­ria, equi­tat en les dis­tri­bu­ci­ons de les per­so­nes i els recur­sos, empa­dro­na­ment ràpid). Ja sé que els eslògans són molt més efec­tius i van direc­tes a les vísce­res, però cal anar als fets i les per­so­nes”. Con­si­dera que una bona solució pot ser expli­car les cau­ses de l’emi­gració: “Fixem-nos que la migració ucraïnesa va ser rebuda molt millor perquè n’enteníem les cau­ses ben clara­ment, ens les havien ense­nyat mit­jançant imat­ges impac­tants (també per qüestió cul­tu­ral, no ho nego). Sabem què passa al Sene­gal perquè en fugin els joves, per exem­ple?”

Per la seva banda, la peri­o­dista Alba Sidera con­si­dera que només hi ha una recepta per ges­ti­o­nar la diver­si­tat i res­pon­dre als dis­cur­sos xenòfobs des dels ajun­ta­ments: “Gover­nant bé, escol­tant els veïns i les seves neces­si­tats i pre­o­cu­pa­ci­ons, millo­rant les con­di­ci­ons mate­ri­als de tots els veïns, com­ba­tent les desi­gual­tats i poten­ci­ant la con­vivència i el conei­xe­ment recíproc.” Ricard Zapata-Bar­rero des­taca que hi ha un crit d’alarma des del món local perquè “els ajun­ta­ments no tenen capa­ci­tat sufi­ci­ent per incor­po­rar tota la nova població que arriba, sobre­tot després de la dis­tri­bució que en fa el govern espa­nyol, sense pla­ni­fi­car els efec­tes ni els recur­sos neces­sa­ris”. En gene­ral, des­taca que “els ajun­ta­ments tenen falta de recur­sos i de com­petències per fer tot allò que vol­drien”. Zapata-Bar­rero sosté que estem en el “torn local” a escala euro­pea, la qual cosa vol dir que “els ajun­ta­ments comen­cen a pro­po­sar polítiques i dis­cur­sos que mol­tes vega­des entren en tensió amb les polítiques i els dis­cur­sos que fan els estats. Aquests dar­rers volen con­tro­lar les fron­te­res i fan un dis­curs cen­trat en la segu­re­tat, men­tre que els ajun­ta­ments fan un dis­curs més de soli­da­ri­tat, d’aco­llida, de tre­ball en xarxa i de cohesió social”. En tot cas, l’altra cara de la moneda són els casos com els de Ripoll, que fan ser­vir “l’empa­dro­na­ment com si es tractés d’una política de fron­te­res”, hi afe­geix.

La res­posta al dis­curs xenòfob

Per la seva banda, Alba Sidera es mos­tra con­tun­dent: “El dis­curs xenòfob de l’extrema dreta es com­bat posant en evidència les seves con­tra­dic­ci­ons, men­ti­des i mani­pu­la­ci­ons. Fent ser­vir un llen­guatge pla­ner i pro­per, sense pater­na­lisme ni con­des­cendència. I donant espai i veu als col·lec­tius que l’extrema dreta cri­mi­na­litza, perquè la soci­e­tat pugui conèixer de pri­mera mà una altra rea­li­tat de la immi­gració, allu­nyada del sen­sa­ci­o­na­lisme i la demo­nit­zació.” Blanca Garcés, en canvi, con­si­dera que “a vega­des ten­dim a cen­trar-nos massa en aquesta extrema dreta, amb la qual cosa aca­bem actu­ant i reac­ci­o­nant a remolc seu”. També con­si­dera que hi ha un perill per “la deriva de les for­ces més tra­di­ci­o­nals, que aca­ben adop­tant part del dis­curs de l’extrema dreta pen­sant que així la con­tra­res­ta­ran. I això és un error, tal com hem vist en llocs com ara els Països Bai­xos, on això acaba legi­ti­mant els seus dis­cur­sos, amb la qual cosa l’extrema dreta acaba gua­nyant cen­tra­li­tat”. També hi afe­geix l’error d’aquests par­tits més tra­di­ci­o­nals, que durant temps “no han vol­gut entrar en deter­mi­na­des qüesti­ons per por de ser malin­ter­pre­tats o d’abor­dar qüesti­ons sen­si­bles, i això ha dei­xat des­em­pa­rats certs males­tars que eren reals. En aquest cas, els votants se sen­ten aban­do­nats i aca­ben fent el salt cap a l’extrema dreta”.

Marco Apa­ri­cio Wil­helmi, que és pro­fes­sor titu­lar de Dret cons­ti­tu­ci­o­nal a la UdG, afirma que “la presència de par­tits xenòfobs en les ins­ti­tu­ci­ons està por­tant els altres par­tits a situar el focus en els pro­ble­mes que pot gene­rar la immi­gració i no en les cau­ses, els con­di­ci­o­nants o la neces­si­tat d’una garan­tia de drets i lli­ber­tats per a tot­hom”. I això, segons afirma, és caure en un “parany de l’extrema dreta”. Tot i això, també remarca que a vega­des es volen elu­dir deter­mi­nats debats, la qual cosa con­si­dera que és “un error, perquè al final acon­se­guei­xes que l’extrema dreta se’ls faci seus”. El repte, segons pun­tu­a­litza, és “situar aquests temes fora del ter­reny de joc que s’ha mar­cat. Si res­trin­gim, per exem­ple, el debat del burca al vol­tant de la desi­gual­tat de la dona i de les cul­tu­res retrògra­des, sem­pre ho tin­drem mala­ment, perquè mai serem tan radi­cals en el rebuig com ho serà l’extrema dret”. Hi afe­geix que “quan es treu el debat del ter­reny de joc mar­cat pels dis­cur­sos xenòfobs, és ales­ho­res quan es pot par­lar en pro­fun­di­tat de les con­di­ci­ons que tenen les per­so­nes que arri­ben”.