Estats Units
Alcatraz: torna la disputa
Trump vol convertir la icònica presó de la badia de San Francisco en símbol de mà dura contra el crim
L’illa carrega una memòria complexa: violència, resistència indígena i turisme de masses
Què vol dir reobrir aquest centre penitenciari el 2025? Un debat entre la política, la por i l’espectacle
Té alguna cosa d’irònic –o potser de perfectament calculat– que Donald Trump vulgui fer reviure una presó que fa dècades que viu de la seva pròpia llegenda. Alcatraz, l’illa rocosa que s’alça entre la boira i la badia de San Francisco, torna a ser notícia. Aquesta vegada no per cap fuga, sinó per una proposta del president, que vol convertir-la en presó federal per a “delinqüents violents, narcotraficants i immigrants il·legals reincidents”.
La idea, anunciada a la seva xarxa Truth Social i repetida en diversos mítings, sona tan pròpia del personatge que costa saber si és una promesa de política pública o una estratègia de màrqueting electoral. Però, com tot el que envolta Trump, val la pena llegir-la més enllà del titular. Alcatraz és moltes coses. Va ser presó militar, després penitenciari federal, i finalment escenari d’una de les ocupacions més simbòliques del moviment indígena nord-americà. Avui és una de les atraccions turístiques més visitades dels EUA, amb més d’un milió de persones que travessen cada any la badia per trepitjar-ne les cel·les.
Però també és un símbol cultural. Representa l’aïllament, la impossibilitat d’escapar, la mà dura de l’estat. I és precisament aquest simbolisme el que Trump vol recuperar. “Reobrirem Alcatraz per enviar-hi els pitjors criminals”, va escriure, com si es tractés d’una escena de pel·lícula. No és la primera vegada que el discurs del càstig irromp amb força en la política nord-americana, però sí que és poc habitual veure’l embolicat en una capa tan potent de nostàlgia i escenografia. Reobrir Alcatraz no només suposaria desafiar les autoritats californianes –que s’hi oposen frontalment–, sinó també reconvertir un espai de memòria i turisme en una presó d’altíssima seguretat. El Servei de Parcs Nacionals, que en té la gestió, ha rebut amb sorpresa la proposta. El més probable, segons analistes i experts en justícia penal, és que tot plegat sigui una maniobra política. Un missatge en clau electoral adreçat a l’Amèrica del ressentiment, aquella que troba en la mà dura una solució fàcil a problemes profunds.
El que sí que és nou és el nivell d’impracticabilitat del projecte. Tal com adverteix en una entrevista amb El Punt Avui Robert Chase, professor d’història a la Stony Brook University i expert en sistemes penitenciaris, transformar Alcatraz de parc nacional a una presó federal funcional “és increïblement costós, terriblement ineficient, representa un perill ambiental, perjudica el turisme i les oportunitats educatives, i és un afront cultural, històric i polític a una nació que afirma defensar els valors democràtics i la llibertat”.
Recuperar la por
Però reobrir Alcatraz no és només una qüestió logística o legal. És també una batalla simbòlica. L’illa va ser ocupada per activistes nadius americans entre 1969 i 1971, en un acte de desobediència que va posar en evidència les polítiques genocides de l’estat. Aquella ocupació va marcar una generació sencera i encara avui és recordada com un gest de dignitat i resistència. El Trump que parla d’Alcatraz no busca només recuperar un centre penitenciari; busca recuperar un estat d’ànim. El de la por. El de l’autoritat sense matisos. El de l’“America First” aplicat als murs, les cel·les i els càstigs. En aquest sentit, Alcatraz és ideal: una illa, una fortalesa, una metàfora que es veu des de qualsevol punt de San Francisco.
El retorn d’Alcatraz al centre del debat públic no s’explica només per la seva ubicació espectacular o pel seu pes cultural. Es tracta d’una estratègia perfectament calculada per associar la idea de control amb un espai reconeixible, icònic, fàcil de digerir mediàticament. Segons Chase, el simbolisme de l’illa fa que la seva reconversió carcerària no sigui només una decisió logística, sinó culturalment devastadora: “Perdre Alcatraz com a lloc històric significaria una pèrdua nacional i enviaria un missatge clar de retorn a la retòrica de la mà dura i de la criminalització racialitzada que va alimentar l’era de la massificació penitenciària.” Per això funciona. Però aquest ús dels símbols carceraris com a eines electorals té una llarga història als EUA. Durant les dècades dels vuitanta i noranta, figures com Reagan i Bill Clinton van apostar per polítiques de mà dura que van omplir les presons del país amb delinqüents no violents, especialment afroamericans i llatins.
Arma electoral
La “guerra contra les drogues” va servir per justificar la construcció massiva de presons, i va alimentar una indústria penitenciària que encara avui és una potència econòmica. Els EUA tenen menys del 5% de la població mundial i gairebé el 25% dels presos del món. El 2025, parlar de reobrir Alcatraz és també parlar de com entenem la justícia, el poder i la memòria. I de fins a quin punt estem disposats a deixar que els símbols es converteixin en armes electorals.