Uns Pirineus no orientals
La població nord-catalana, que considera amb raó que està situada al sud de l’Estat, no ha assumit el qualificatiu d’‘oriental’
La República, per trencar amb el règim monàrquic, va reorganitzar el territori francès rebutjant tota al·lusió a les antigues províncies
La recent dimissió-destitució del director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, Christopher Person, provocada pel seu refús d’utilitzar el terme Catalunya Nord, ha indirectament rellançat el tema recurrent del nom propi del departament. L’exdelegat reivindicava que l’única forma d’anomenar el territori en el qual era el representant de la Generalitat havia de ser Pirineus Orientals o oficialment en francès, Pyrénées-Orientales. És precisament aquest nom que, des de fa temps, una majoria de nord-catalans voldrien canviar.
Quatre mesos després de la presa de la Bastilla –que marca simbòlicament la fi de la monarquia–, l’Assemblea Nacional Constituent francesa crea els municipis el novembre del 1789. Substituiran les senyories i les parròquies. I tres mesos més tard, el febrer del 1790, els revolucionaris divideixen les províncies franceses en 83 departaments, entre els quals hi ha els Pyrénées-Orientales, creat a partir de la província del Rosselló, on s’inclou el Conflent, el Vallespir, el Capcir, 34 poblacions de la Cerdanya, més 25 municipis occitans del Fenolledès. Aquesta darrera adjunció es justifica per donar a la demarcació una mida propera a la mitjana estatal. La capital és òbviament Perpinyà, la sola ciutat important.
Per trencar amb el record de l’Antic Règim, la nova administració republicana opta, per sistema, per una prohibició total de qualsevol referència al nom de les antigues províncies. Aquest principi queda encara vigent avui dia. Per trencar amb qualsevol arrel que pogués evocar l’Antic Règim, els republicans van decidir que els noms d’aquests departaments es formarien a partir de noms geogràfics, majoritàriament de rius i de muntanyes, i amb només un parell d’excepcions.
El departament és la delimitació administrativa francesa més antiga, amb el municipi. És a la vegada una col·lectivitat territorial dirigida per una assemblea elegida per sufragi universal, el Consell Departamental, com també una circumscripció administrativa estatal sota l’autoritat d’un alt funcionari representant de l’Estat, el prefecte. Les dues entitats són totalment diferenciades tant per les seves competències com pel seu funcionament. El Consell Departamental (es va dir Consell General fins al 2015) gestiona principalment l’educació, la cultura, l’ajuda social, les carreteres i el transport, i els serveis d’incendi i de socors.
Més recentment, i en el marc de la política de descentralització, es van establir, el 1969, unes regions. El Llenguadoc-Rosselló, amb capital a Montpeller, incloïa cinc departaments, entre els quals hi havia els nostres Pirineus Orientals. Aquesta regió va ser substituïda recentment, el 2016, per una nova reforma per tal de reduir-ne el nombre i es va crear la regió Occitània, amb capital a Tolosa, agrupant tretze departaments, entre els quals hi havia els cinc de l’antic Llenguadoc-Rosselló.
Les regions van sempre ser percebudes per la població com una capa suplementària en l’apilonament d’administracions, especialitat típicament francesa. La població no va desenvolupar cap afecte o identificació particular, especialment la nova macroregió Occitània, a dintre de la qual els Pirineus Orientals fan l’efecte d’arraconats i descuidats. El principal retret cap a la nova regió és haver fet desaparèixer tota menció identitària catalana.
I per què “orientals”?
Els cinc departaments del Pirineu van ser batejats amb conceptes diferents. La part més occidental –que inclou el País Basc del Nord– va ser anomenada Basse-Pyrénées (Baix Pirineu), nom canviat el 1969 per Pyrénées-Atlantiques (Pirineu Atlàntic); la part central, les Hautes-Pyrénées (Alt Pirineu); la franja que correspon a la frontera amb la Vall d’Aran es va incloure dins la Haute-Garonne (Alta Garona, amb capital a Tolosa de Llenguadoc); segueixen l’Ariège (Arieja) i finalment els nostres Pyrénées-Orientales (Pirineu Oriental).
Encara que el terme “oriental” aplicat a la nostra part del Pirineu sigui objectivament exacte, aquest adjectiu ha sempre estat posat en dubte pels nord-catalans per dos motius en concret. Primer, pel fet que el territori sigui longitudinalment al mig de l’Estat francès i no a l’est –París i Prats de Molló són situats tots dos sobre el mateix meridià que parteix França en dos, mentre que la Provença i els Alps, a centenars de quilòmetres més a l’est, no es beneficien d’aquest adjectiu–. L’altre motiu de rebuig, més simbòlic, ve del fet que “oriental” evoca més aviat zones llunyanes, fins i tot exòtiques. A més, la Catalunya Nord és un cas particular a l’Estat francès, ja que el departament correspon a la demarcació principatina cedida a França. A la resta de l’Estat, les antigues províncies han estat partides en diversos departaments. Aquí s’ha guardat el mateix territori (amb l’excepció del seu petit afegit occità del Fenolledès) però amb un qualificatiu diferent que dona la sensació per a molta gent de no saber ben bé qui són, ni com es diuen, quan gairebé tothom se sent català, això sí, amb graus diversos d’identificació. En definitiva, aquest nom sintètic i administratiu ha segellat per a molts una mena de pèrdua de la identitat. Fins a burlar-se’n amb uns acudits que esmenten uns Pirineus orientables.
Una identificació sense el nom convenient
Per aquestes raons, això ha provocat, al llarg de més de dos segles, que molts nord-catalans s’hagin identificat amb el seu departament malgrat un nom que no els representava, però generant sovint una afinitat comunitària forta. La reivindicació d’un canvi de nom cap a un terme més adaptat a la realitat ha tingut diverses iniciatives des de la Segona Guerra Mundial.
L’any 1970, un elegit del departament, el doctor Louis Camo, eminent metge i biòleg perpinyanès, en un article publicat a Le Monde proposa de canviar el nom per Rosselló. El diari L’Indépendant reprèn la iniciativa i, el mateix any, proposa un sondeig entre els seus lectors. Els resultats indiquen que un 85% ja desitgen un canvi de nom. Pel que fa als resultats, un 50% opten pel nom Roussillon i un 20%, per Pyrénées-Roussillon “per no descuidar la part muntanyenca del país”. Algunes altres propostes, com Catalogne Française o Pyrénées-Maritimes, queden residuals. Però el món polític no recupera el suggeriment.
Curiosament, és també aquest 1970 que Llorenç Planes crea el terme Catalunya Nord per designar el territori, nom que és avui –amb l’excepció de l’exdelegat esmentat més amunt– totalment admès fins i tot en el vocabulari en llengua francesa. Aquesta denominació, Catalunya (del) Nord, ja havia aparegut als anys trenta al si del moviment Nostra Terra per la boca del seu eminent membre, Enric Guiter, però sense arrelar.
Aquesta reivindicació, subjacent i cíclica, s’ha tornat a despertar últimament, especialment després d’una campanya de retolació present a l’entrada de gairebé tots els pobles i ciutats nord-catalans: el territori ha vist florir uns rètols amb “Pays Catalan”, com també amb la seva versió vernacla “País Català”, segons la sensibilitat dels seus elegits.
Un projecte mig estancat
El Consell Departamental va rellançar el plantejament el 2023 amb la idea de fer realitzar un estudi per un gabinet de consell. Però, al davant de certes reticències, es va decidir optar per un grup de treball compost d’universitaris, investigadors, representants de les cambres professionals i de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, entre altres. Més endavant, un sondeig realitzat el gener del 2024 per la ràdio líder de la zona, France Bleu Roussillon, i per internet, va recollir més de 17.000 vots. Una majoria, del 56%, van optar per Pays Catalan, seguit per Pyrénées-Orientales, el nom actual, amb un 18%; Pyrénées-Catalanes, amb un 17%, i Pyrénées-Méditerranée, amb un 6%, a més d’algunes opcions negligibles.
Encara el gener del 2024, el Consell Departamental va prometre una gran consulta per a la tardor següent amb la voluntat “de trobar un nom que reculli millor la identitat d’aquest territori”. Es va nomenar un grup de treball que s’ha finalment ajornat per la crisi de la política estatal francesa del segon semestre del 2024, tant per la dissolució de l’Assemblée Nationale per Emmanuel Macron el juny del 2024 com per la dimissió del govern de Barnier al desembre i la formació d’un nou govern. Recordem que tot canvi de nom ha d’obtenir el vistiplau del Consell de Ministres i, posteriorment, el del Consell d’Estat.
L’abril del 2024, el col·lectiu Pays Catalan, c’est possible!, que es presenta com a apolític, es va crear per defensar el futur nom de Pays Catalan. El principal argument diu que és un nom “per localitzar-nos”, ja que “a França ningú coneix els Pyrénées-Orientales”.
Per la seva banda, el Sioccat –sindicat intercomunal per la defensa de les llengües catalanes i occitanes a la vida municipal–, que reagrupa 132 municipis dels 226 amb què compta la Catalunya Nord, ha oficialment optat “per pragmatisme”, al davant de la posició jacobina de l’Estat, per l’opció “més legalista”: Pyrénées-Catalanes. El sindicat defensa que les propostes Catalogne-Nord o Pays Catalan no tindrien acceptació i que “l’única possibilitat a la vegada de ser triada i votada pel Consell Departamental i amb una minsa possibilitat de no ser descartada pel Consell d’Estat és Pyrénées Catalanes”.
Encara optimista, el vicepresident del Consell Departamental i batlle d’Elna, Nicolas Garcia, insisteix que el procés no s’ha acabat i que, de totes maneres, el futur nom “tindrà necessàriament un lligam amb la nostra identitat catalana”.
Al gener, en ocasió de les felicitacions del nou any 2025, la presidenta del Consell Departamental, Hermeline Malherbe, va prometre que es tornaria a engegar el projecte de canvi de nom, però sense proposar cap data. Tot i això, sembla que sorgeixen algunes reticències al si del mateix Consell Departamental pel que fa als terminis per actuar, per no parlar d’un estancament perceptible.
Finalment, a la vista de les dues recents decisions del Consell d’Estat en contra de la utilització de la llengua catalana als plens municipal de la Catalunya Nord o del cors a l’Assemblea de Còrsega, es pot preveure sense cap mena de dubte que la França centralitzadora i jacobina no afluixarà en cap tema referent a les seves minories perifèriques.
En definitiva i malgrat tots els entrebancs centralistes, l’afecte pel seu departament, més enllà dels dubtes pel seu nom, representa per a una majoria de nord-catalans –això sí, amb graus d’identificació molts desiguals– un sentiment de pertànyer a una terra perceptiblement catalana.