Un Garaikoetxea català

Aquesta setmana, s’han celebrat els 45 anys del primer govern basc després de la recuperació de l’autogovern. Aquell govern el va presidir Carlos Garaikoetxea, advocat relativament jove, de Pamplona i amb una imatge jove i dinàmica.

Garaikoetxea va tenir la confiança del partit, que li va deixar formar un equip amb independents molt ben preparats. Amb l’ajuda de la xarxa de Deusto i els jesuïtes, va reclutar gent d’empresa de molt bon nivell que van entrar al govern per cobrar la meitat o menys però amb ànim de servir al país.

El mateix Carlos Garaikoetxea explica que van començar amb una taula i un bolígraf afrontant una situació molt complicada. El 1980, el País Basc patia una crisi industrial intensa i un problema de terrorisme i contraterrorisme gros. Cada setmana, hi havia algun assassinat i vagues molt dures.

Els cinc anys que va ser lehendakari, Garaikoetxea va posar les bases de l’autogovern basc i del redreçament econòmic. Els seus principals èxits van ser el concert econòmic, la sanitat, l’educació, la radiotelevisió i la policia, però també una cultura de la bona gestió pública.

Al cap de cinc anys, Garaikoetxea va caure en perdre la confiança del partit, però la seva obra ha perdurat. Partint d’una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola el 1980, la va avançar el 1992, va avançar la catalana sis anys després i, avui, és un 10% superior. Arzalluz, l’home que el va fer caure, amb el temps va arribar a presumir d’aquell govern. Solia dir en petit comitè que el conseller d’Economia d’aquell govern havia anat, després, de vicepresident al Banc de Bilbao mentre diversos consellers dels governs Pujol havien anat a la presó (i no per raons polítiques).

Avui, a Catalunya no tenim una situació tan punyent com la del 1980 al País Basc, però sí diferents problemes greus que requereixen un govern fora de sèrie, com ara la immigració, l’habitatge, el model econòmic, els serveis públics i el dèficit fiscal.

Tot i aquesta necessitat, el contrast entre el primer govern basc i el govern actual de la Generalitat és feridor. Si Garaikoetxea era una persona jove i dinàmica amb una carrera feta fora de la política, Salvador Illa transmet l’entusiasme dels cementiris i un full de serveis com a ministre de la covid no precisament brillant. Si aquell tenia un projecte polític que il·lusionava, un diria que l’únic projecte de Salvador Illa és no fer res per optar algun dia a liderar el PSOE. Si al País Basc van saber atraure gent preparada que va sacrificar-se pel servei públic, a Catalunya corre la brama que de mitjana per cada conseller hi havia tres candidats previs que van dir que no l’any passat.

El que ha estat més a prop d’imitar l’èxit de Garaikoetxea a Catalunya va ser, probablement, el primer Maragall, amb autonomia del partit i un equip de col·laboradors excel·lents, començant per Josep Miquel Abad, que van organitzar els Jocs Olímpics. Com Garaikoetxea, Maragall va perdre la confiança del partit, que li va anar traient autonomia gradualment, fins a obligar-lo a marxar per la porta del darrere. Els que el van apunyalar segueixen manant al PSC i això es nota.

L’èxit d’un projecte polític es fonamenta en un objectiu clar, ser conseqüent, buscar els millors per executar-lo i tenir els mecanismes necessaris per assegurar no caure a la mediocritat. En un moment de desorientació general a Catalunya, cap força política segueix aquests principis. El lehendakari Garaikoetxea ofereix un exemple per a qui el vulgui seguir.