Trump amenaça Espanya amb una guerra comercial

De veure Espanya com un “problema”, perquè no vol apujar la despesa en defensa al 5% del PIB, Donald Trump va passar a l’amenaça de guerra comercial, vist que el cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, insisteix que apujant aquesta partida al 2,1% n’hi ha prou per complir amb l’OTAN.

La posició de Sánchez és “terrible”, va assegurar Trump ahir en tancar la cimera de la Haia. El president del govern espanyol va argumentar, per separat, que col·locar-se en el 5% costaria al país 350.000 milions d’euros. Va insistir que, més que percentatges, cal fixar-se en conceptes com ara capacitats i operativitat, inclosa la derivada de les bases en el seu territori.

“Espanya és l’únic país que no paga. Això està molt malament. Però ja ho arreglarem. Sabeu com? Doncs negociant un acord comercial que els farà pagar el doble”, va assegurar el president dels Estats Units, en la conferència final d’una cimera que es va tancar d’acord a les seves ordres, amb una declaració dels 32 membres en què es marca l’objectiu d’apujar la despesa en defensa al 5% del PIB.

Espanya no és l’únic país que no ha complert ni tan sols l’anterior marca, la del 2%. Per sota del que fins ara era l’objectiu acceptat hi ha també una potència com el Canadà, a més d’Itàlia, Eslovènia, Luxemburg i Bèlgica. Tampoc no es preveu que aquests mateixos aliats accelerin els plans de rearmament o que ho facin en el ritme exigit per Trump per arribar el 2035 al 5% –3,5% en despesa pròpiament de defensa, més un altre 1,5% en inversions en seguretat o altres imperatius nacionals. Però Sánchez és l’únic que ha convertit aquesta mena d’insubmissió en un nou senyal d’identitat o bandera.

“Hauran de pagar, hauran de pagar més. S’hauran d’afegir a tots aquests països que ja paguen el 5%”, va dir un enfurismat Trump.

En realitat no són tants, els aliats que ja paguen el 5%. Només Polònia entre els europeus s’hi aproparà aquest 2025. Alemanya, país que sí que vol arribar al 5%, no va situar-se al 2% fins al 2024. Però Trump no és persona de matisos. Vol que el seu missatge arribi a tothom i que se l’obeeixi. O, almenys, que no es faci gala de la insubmissió.

Tota la cimera va estar dominada per Trump. O, més ben dit, pels esforços tant del secretari general de l’Aliança Atlàntica, el neerlandès Mark Rutte, com d’alguns altres líders, entre ells l’alemany Friedrich Merz, per evitar “fer enfadar” el president dels Estats Units, com si es temessin les conseqüències dels seus atacs de mal humor. Fins i tot planava sobre la cimera la por d’un fracàs per manca d’acord en la qüestió de la despesa en defensa. És a dir, que no hi hagués consens, ni que fos com el que s’ha acabat lligant, sinó bloqueig.

Trump havia arribat a la cimera aparentment tranquil o almenys no tan disposat com de costum a trencar la baralla amb tothom que no segueixi els seus dictats. Fins i tot va comprometre’s a respectar l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, segons el qual un atac a qualsevol estat membre obliga la resta a respondre i defensar-lo. Primer havia insinuat que aquest articulat donava peu a “interpretacions”, fet que semblava voler dir que, arribat el cas, se’l saltaria. Finalment va recular en garantir la seva fidelitat “fins al final”. Polònia i altres aliats del flanc est de l’OTAN, com ara els països bàltics, van respirar més tranquils.

També es va reunir amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, tot i que Ucraïna o un hipotètic enduriment de les sancions contra Moscou no estaven en l’ordre del dia. Aquest conflicte ha passat a un segon terme. Ucraïna, tema destacat en les últimes cimeres de l’OTAN, ha quedat desplaçada per la situació a l’Orient Mitjà. A Zelenski se’l convida a assistir gairebé per rutina i se li garanteix també sempre que se li donarà un suport “durador”. A la declaració final ni tan sols no es va incloure un dels termes preferits per Rutte, que considera “irreversible” el futur ucraïnès a l’OTAN. Al capdavall, aquesta irreversibilitat no es preveu per alguns socis propers al president rus, Vladímir Putin, com ara l’Hongria de Viktor Orbán.

Tot semblava ben encarrilat, fins i tot el document final que donava un marge de maniobra a Sánchez, si més no a curt termini. Però de sobte, amb algunes delegacions ja acomiadant-se, va aparèixer el Trump furiós i disposat a exhibir les seves capacitats de càstig, aquest cop adreçades a un país i un líder que en condicions normals no el preocuparien gens. Trump no suporta les rebel·lions ni els enrocaments, fora dels que protagonitza ell mateix. Que el president del govern d’un país com l’Estat espanyol no l’obeeixi el treu de polleguera. Sánchez, per la seva banda, tampoc no va recular. Se’l va veure aïllat, sense aprofitar la cimera per intercanviar opinions amb els altres líders com acostuma a fer.

La crisi permanent i els ensurts o les sospites de corrupció que creixen diàriament en el PSOE fan que no es vulgui arriscar a una trencadissa amb els seus socis de coalició. El rearmament no és una prioritat ni del seu partit ni de Sumar. Sembla témer més una trencadissa interna que les amenaces d’un Trump que l’endemà pot estar enfadat amb un altre país, sigui aliat o enemic.