“No va ser ni ràbia ni odi, va ser desesperació”

“No va ser ni ràbia ni odi, va ser un moment de des­es­pe­ració, sen­tia que la meva vida no valia res.” Són les parau­les que va fer ser­vir ahir Jaume Badi­e­lla davant del jurat popu­lar per expli­car per què el dia 7 d’agost del 2018 va matar a cops de des­tral Mònica Borràs a l’habi­tatge que com­par­tien a Ter­rassa i va tenir el cos ama­gat durant deu mesos. El fis­cal li demana 24 anys de presó i la família de Borràs, 25, pel delicte d’assas­si­nat amb traïdoria i acar­nis­sa­ment amb agreu­jant de paren­tiu. Badi­e­lla, que només va voler res­pon­dre a les pre­gun­tes del seu advo­cat, Daniel Ara­gonès, va expli­car que la relació amb la Mònica va anar can­vi­ant de manera gra­dual i que de mica en mica ja no sols havia d’aguan­tar les seves cri­sis i els seus pro­ble­mes, sinó que ella el va aca­bar fent ser­vir de “cap de turc” per des­fo­gar-se de qual­se­vol cosa. “Era una pressió cons­tant. No m’atre­via ni a dir-li res. Mala­ment si deia blanc o negre, o gris. Quan arri­bava a casa, no gosava res­pi­rar per por que es posés ner­vi­osa. No sabia què fer. Jo no valia res, era un apèndix d’una ment malalta. Em vaig des­es­pe­rar i la vaig ato­nyi­nar amb el pri­mer que vaig tro­bar. I vaig començar a picar con­tra ella. Pam, pam, pam, pam!”, va dir Badi­e­lla, que asse­gura que abans la Mònica li havia cla­vat un parell de bufe­ta­des. L’escena va ser al lavabo del pati, entre el bidet i la pica. I el pri­mer que va tro­bar, la des­tral que tenia al cos­tat de la porta jun­ta­ment amb la serra, perquè el dia abans havia fet lle­nya. La defensa li va fer acla­rir si, quan va començar a col­pe­jar-la amb la des­tral, la Mònica estava de cara. Badi­e­lla va expli­car que la va empènyer cap a dins, però tota l’estona la va tenir de cara. I que, quan ella va caure, ja no la va col­pe­jar més. La seva versió eli­mina la traïdoria i acar­nis­sa­ment, perquè l’atac no hau­ria estat per sor­presa i no s’hi hau­ria acar­nis­sat. A més, va espe­ci­fi­car que Borràs era una dona grossa i forta. “Pesava 100 qui­los”, va dir. “Quants cops de des­tral li va cla­var?”, va voler saber el lle­trat. “Jo en vaig comp­tar sis o vuit, però el forense diu que onze. Deu tenir raó el forense”, va adme­tre Badi­e­lla, que va res­pon­dre sem­pre amb to pau­sat i serè.

I per què va ama­gar el cos? “No ho sé, em sem­bla que tenia por, no sabia què fer i no podia cul­par ningú”, va expli­car Badi­e­lla, que va viure durant deu mesos amb el cadàver de Borràs enta­fo­rat al pati de la casa.

El tipus de relació que man­te­nien Jaume Badi­e­lla i Mònica Borràs va ocu­par bona part de les pre­gun­tes a l’acu­sat i als tes­ti­mo­nis durant la vista d’ahir, tot i que el magis­trat pre­si­dent va insis­tir més d’un cop que només interes­sava el que va pas­sar el dia del crim. Isa­bel Cazorla, la lle­trada que exer­ceix l’acu­sació en nom de la família de la víctima, con­si­dera que, pel fet indis­cu­ti­ble que Borràs i Badi­e­lla havien estat pare­lla sen­ti­men­tal abans, ja queda acre­di­tat el delicte de violència de gènere i el plus de pena per paren­tiu que se li pro­posa. Però la defensa va insis­tir perquè s’aclarís quina mena de relació man­te­nien Badi­e­lla i Borràs quan Badi­e­lla la va matar i va denun­ciar que havia des­a­pa­re­gut.

“Vivíem com a amics, la vaig dei­xar venir a casa, perquè, si no, s’hau­ria que­dat al car­rer”, va expli­car Badi­e­lla. La mare de Borràs va expli­car que ja no eren pare­lla, però que vivien com un matri­moni sense ser un matri­moni i que ana­ven de vacan­ces junts. No va adme­tre que a la família trac­tes­sin Badi­e­lla com “el criat” de la Mònica, però va afir­mar que era cert que ell l’aju­dava molt i l’acom­pa­nyava arreu. “La seva relació anava més enllà de la sim­ple relació de com­panys de pis”, va ser la versió del germà de Borràs, que, com la mare, va adme­tre que la relació amb la seva ger­mana era com­pli­cada, pel seu caràcter i per la malal­tia, un tras­torn límit de la per­so­na­li­tat, que tenia Borràs. Van negar que els pro­ble­mes amb la família hagues­sin arri­bat mai al jut­jat. La ger­mana de Badi­e­lla va asse­gu­rar que no tenien cap mena de relació. “Només vivien sota el mateix sos­tre.”

La defensa, que qua­li­fica el delicte d’homi­cidi i no pas d’assas­si­nat, i que d’entrada demana que Badi­e­lla sigui absolt per exi­ment com­plet d’alte­ració men­tal, també es va ocu­par de remar­car la col·labo­ració de l’acu­sat en la recons­trucció dels fets després de la tro­ba­lla del cadàver i la seva detenció, a l’hora de donar mos­tres biològiques, i també va fer cons­tar que Badi­e­lla ha cedit als fami­li­ars de la víctima la seva mei­tat d’un pis que tenien com­prat junts. Col·labo­ració i repa­ració de dany que es podrien tenir en compte a l’hora de rebai­xar la pena en cas de con­demna. El judici durarà tota la set­mana. El jurat ha d’escol­tar encara els pèrits i els poli­cies abans no li entre­guin l’objecte del vere­dicte.