Gámez: el comissari més solidari no es rendeix

El vaig veure per pri­mer cop el 2 d’abril del 1994, un dia que una ven­tada va fer caure cinc para­cai­gu­dis­tes por­tu­gue­sos al mar a Roses, un acci­dent que va aca­bar amb un mort i una des­a­pa­re­guda. Lla­vors, Xavier Gámez era un jove guàrdia civil. L’últim cop que el vaig tro­bar, poc abans de la pandèmia, va ser en un res­tau­rant de Girona. Gámez, que va ascen­dir fins a tinent a la Guàrdia Civil, lla­vors ja feia temps que era comis­sari dels Mos­sos d’Esqua­dra i ja tenia diagnos­ti­cat que tenia ELA (escle­rosi late­ral ami­otròfica), una malal­tia que pro­voca immo­bi­li­tat gra­dual perquè les neu­ro­nes no poden fer arri­bar ordres a l’apa­rell mus­cu­lar. Indi­quen els espe­ci­a­lis­tes que podria tenir un ori­gen here­di­tari i també que està rela­ci­o­nada, no se sap ben bé per què, amb el ser­vei a les for­ces arma­des. No té cura. Aquell dia, Gámez, ser­vi­dor de les for­ces arma­des, es va aco­mi­a­dar infor­mant-me que no comptés amb aque­lla pos­si­bi­li­tat que li apun­tava jo, que la ciència almenys trobés la manera de fre­nar-li l’avanç dels efec­tes de la malal­tia. Ell tenia clar que el seu cos ani­ria dei­xant de com­plir les ordres de movi­ment i que ja no em podria fer més cafès com fins lla­vors, que, amb esforç, m’havia fet al bar que regen­tava la seva dona. El comis­sari tenia coll avall que estava con­dem­nat a un arrest domi­ci­li­ari per­ma­nent, que al cap de poc temps es va ajun­tar amb el con­fi­na­ment gene­ral per la pandèmia. Aquest any, el comis­sari, ja sense capa­ci­tat de movi­ment i amb un res­pi­ra­dor, demos­tra que no és home de ren­dir-se així com així; irromp a la soci­e­tat a través de les xar­xes i aporta una eina, engi­nyada per ell, que faci­lita la vida dels malalts d’ELA i la dels seus cui­da­dors. Es tracta de la seva “guia per a per­so­nes depen­dents amb espe­rit guer­rer”, on explica que amb un apa­rell Smartp­hone i un assis­tent de veu pot comu­ni­car-se amb tot­hom, con­tes­tar mis­sat­ges i fer fei­nes domèsti­ques ben ele­men­tals com ara enge­gar i parar la tele­visió, bai­xar les per­si­a­nes... de manera que el malalt sigui més autònom i deixi un xic de lli­ber­tat als cui­da­dors. Una guia que ja s’està reco­ma­nant als docents de teràpia ocu­pa­ci­o­nal. Amb aquests enginys he pogut res­ta­blir el con­tacte amb Gámez, que no es pot moure però que con­serva tota la seva luci­desa i recorda a la per­fecció aquell llunyà dia del 1994 i que el cos de la noia, que era filla d’un bri­ga­dier por­tuguès, no va aparèixer mai.

El comis­sari, que lluita pels drets i per la millora de la vida dels malalts d’ELA, ha emprès una cro­ada perquè es des­blo­quegi la llei ELA, cosa que supo­sa­ria una impor­tant dotació pres­su­postària i que fa temps que el PSOE i Podem tenen atu­rada al Congrés. “Que­deu-vos amb la meva cara, la dels malalts d’ELA que volem viure amb dig­ni­tat. No ens obli­gueu a plan­te­jar-nos voler morir per no poder cos­te­jar-nos viure”, els etziba en un vídeo. La petició del comis­sari hau­ria de ser ordre de com­pli­ment obli­gat. Obeïu!