Un sac d’ossos i un cabassat de dubtes

Un grup de cami­na­dors del qual formo part vam des­co­brir que una sos­pi­tosa saca que emer­gia d’una gorga de la Gar­rotxa que s’ha eixu­gat per culpa de la sequera con­te­nia un esque­let, o un piló d’ossos, perquè estava total­ment des­mem­brat. La curi­o­si­tat ens va fer obrir el sac, que feia dies que era a la vista, i quan en vam extreure el pri­mer os, que va resul­tar ser una mandíbula, ja vam veure clar que no es trac­tava de cap resta humana i vam dei­xar el sac d’ossos al seu lloc. Però, en una segona expe­dició, el sac d’ossos era allà mateix i la curi­o­si­tat encara ens coïa. Era evi­dent que no havíem des­co­bert cap crim però... que­da­ven mol­tes incògni­tes. De quin ani­mal eren els ossos? Qui havia fet l’ani­ma­lada de tirar un ani­mal (viu o mort) dins d’un sac ple de sorra per llas­tar-lo? Vam deci­dir reben­tar el sac i revi­sar tots els ossos i foto­gra­fiar-los. La ins­pecció ocu­lar que vam fer no ens va ser­vir per posar llum a la fos­cor ni des­xi­frar a quin ani­mal per­ta­nyien. Calia dema­nar ajuda pro­fes­si­o­nal. Vam deci­dir encar­re­gar diver­sos peri­tat­ges a espe­ci­a­lis­tes de dife­rents matèries: vete­ri­na­ris, met­ges foren­ses, arqueòlegs, antropòlegs, car­nis­sers... Gent que en el seu dia a dia pro­fes­si­o­nal estan ave­sats a reme­nar amb ossos i altres que conei­xen bé l’ana­to­mia ani­mal.

Dels tres met­ges foren­ses con­sul­tats, dos van con­cloure categòrica­ment que no eren humans i que podien dir de quin ani­mal podien ser. El ter­cer, ana­lit­zant més deta­lla­da­ment, la part del den­tat va aven­tu­rar que sem­blava que havia de ser un remu­gant.

El resul­tat de la con­sulta als vete­ri­na­ris va ser dis­par. El pri­mer va resol­dre que, com que ja s’havia jubi­lat, els seus conei­xe­ments esta­ven extin­gits. Un segon pro­fes­si­o­nal va apun­tar com a molt pos­si­ble que es tractés d’ossos d’un gos petit. I un ter­cer, posant-se en la línia del forense que més enllà havia anat apun­tant cap a un remu­gant, va con­si­de­rar que podien ser ossos d’ove­lla. D’una ove­lla vella.

Entre els arqueòlegs con­sul­tats també hi va haver opi­ni­ons dis­pars. Un va con­si­de­rar que sem­bla­ven ossos de gos, i dos més van aven­tu­rar com a més pro­ba­ble que es tractés de l’esque­let d’un porc, un porc petit, jove. De totes mane­res, van dei­xar el dubte perquè la imatge del den­tat que els aportàvem no era gaire defi­nida. Un car­nis­ser va con­si­de­rar que els ossos de les potes es per­fi­la­ven com de vedell...

Els lec­tors teniu dret a pen­sar que qui no té feina el gat pen­tina i quina manera de per­dre el temps reme­nant aquests ossos i donar feina en va als perits (pro­fes­si­o­nals de reco­ne­guda tra­jectòria en el seu camp que en aquest cas han hagut de tre­ba­llar sobre foto­gra­fia) amb un estudi que no arri­barà enlloc, tret d’aquest Qua­dern negre. Cert, però aquesta dis­pa­ri­tat de cri­te­ris que hem obser­vat amb aquest peri­tatge d’estar per casa fa rumiar. L’encer­ten sem­pre els perits o els espe­ci­a­lis­tes? Seran sem­pre fia­bles els peri­tat­ges que veiem als jut­jats, per exem­ple? Se suposa que algú amb conei­xe­ments deu­ria cer­ti­fi­car algun dia que aque­lles osques sobre la pedra que un artista va fer fa 30 anys a Santa Coloma de Cer­velló eren una obra de 9.000 anys d’història d’un valor incal­cu­la­ble. Perquè la població en feia ban­dera, de tenir aque­lles res­tes tan valu­o­ses. I tot­hom deu recor­dar el cas Bre­ton, quan una antropòloga forense de la poli­cia va deter­mi­nar que els ossos cre­mats a la foguera eren d’ani­mals i després va resul­tar que eren dels nens des­a­pa­re­guts. Mireu si val la pena con­tras­tar opi­ni­ons. Està vist que un peri­tatge esbi­ai­xat pot can­viar el curs de la història o des­viar el procés de la justícia.