“He ajudat la policia, en homicidis i tot”

Quan fal­ta­ven tres dies perquè complís 6 anys es va morir la meva mare. I jo vaig començar a veure la mare pas­se­jant per la casa. Jo pre­gun­tava al pare on era la mare i em deien que era a l’hos­pi­tal a Bar­ce­lona. Però un dia vaig obrir un calaix i vaig veure el recor­da­tori del fune­ral i el pro­per cop que em van dir la men­tida de l’hos­pi­tal els vaig ense­nyar el recor­da­tori i vaig dir: “I això què és, doncs?” Més enda­vant, quan la meva madras­tra em tan­cava en una habi­tació jo jugava amb amics invi­si­bles, els meus guies, a qui dema­nava favors, i vaig anar veient que allò que els dema­nava, coses nor­mals, s’anava con­ce­dint. Lla­vors vaig anar con­fi­ant en mi i vaig veure que podia aju­dar l’altra gent.

No tinc cap avant­pas­sada bruixa. A Llers, que jo cone­gui, no hi va haver brui­xes, el terme “brui­xes de Llers” ve dels escrits de Fages de Cli­ment i prou. Les brui­xes que retrata Fages de Cli­ment són xafar­de­res, se’n van al celler a men­jar llan­go­nissa i a beure vi i es posen a des­po­tri­car. Les veri­ta­bles brui­xes eren dones sàvies, que dona­ven bons con­sells i conei­xien les plan­tes i feien remeis.

Quan tenia 26 anys. Jo feia d’admi­nis­tra­tiva en una empresa però, com que tenia molta gent que em venia a con­sul­tar, al final vaig dei­xar la feina d’admi­nis­tra­tiva i em vaig dedi­car ple­na­ment a la con­sulta. Quan tenia 29 anys tot­hom sabia que tirava les car­tes menys el meu pare. I, un dis­sabte a la tarda, va venir a peu a casa i em va engan­xar in fra­ganti quan tenia una mare i una filla a la con­sulta. Al començament cobrava 1 pes­seta i al final, 35 euros, per una hora. Hi ha alguns cli­ents que em renyen perquè diuen que cobro massa poc.

El que jo faig és parapsi­co­lo­gia: para és allò que és anor­mal; psico es refe­reix a l’espe­rit, i logia, a l’ànima. No, no tinc cap estudi. A mi la vida és la que m’ha donat els conei­xe­ments. Es pot dir que he après en la uni­ver­si­tat del car­rer. He après coses bones, dolen­tes, veri­tats, men­ti­des, he cone­gut gent bona, gent mal­vada...

M’he que­dat amb la gent fantàstica i amb el meu ofici he dis­fru­tat molt i és un plaer saber que alguns cli­ents venen a la con­sulta. Jo he après molt també dels cli­ents. Jo admeto que, en èpoques en què jo he estat en trac­ta­ment de qui­mi­o­teràpia, el meu tre­ball amb els cli­ents no ha pogut ser tan per­fecte com jo vol­dria. Però quan jo estic més fluixa per la salut i em canso més, si la per­sona que atenc és com Déu mana, l’ener­gia flu­eix i encara m’ajuda a rege­ne­rar-me.

Cal­culo que he fet 1.000 con­sul­tes a l’any i, si comp­tem que fa 35 anys, són 35.000 visi­tes. Alguns cli­ents venen més d’un cop a l’any. La cli­en­tela em ve de per­tot arreu, menys del poble. Aquí a Llers al prin­cipi vaig estar molt repu­di­ada. Ningú és pro­feta a la seva terra. Però pensa que la demanda és tal que a vega­des he hagut de donar hora a la gent per al cap de dos mesos. Per això, alguns cli­ents quan venen ja aga­fen una hora o dues per al llarg de l’any.

La meva eina són les car­tes. Les car­tes aju­den a cana­lit­zar. Jo faig ser­vir les car­tes espa­nyo­les. Jo no m’hi entenc, amb les car­tes del tarot. [Treu un joc i ense­nya que algu­nes car­tes estan espe­ci­al­ment rebre­ga­des.] També faig ser­vir el pèndol. Recordo que, quan un ser­gent dels Mos­sos que era amic estava molt malalt, vaig pas­sar el pèndol i vaig saber abans que ningú que “se n’havia anat”. Però el pèndol té el pro­blema que tu el pots arri­bar a inter­fe­rir amb la ment.

Jo sem­pre he estat donada d’alta com a autònoma i el meu negoci està total­ment lega­lit­zat; em van posar a l’apar­tat d’astro­lo­gia i astro­no­mia. Un dia em van tru­car els de l’agència i em van dir que em volien can­viar i donar-me d’alta com a “per­ru­que­ria”. Em va fer molta gràcia, els vaig dir amb iro­nia que era cert que jo d’alguna manera intento arre­glar el cap de la gent, però no pas per fora, per dins! I no ho van pas can­viar.

Jo sem­pre he actuat en soli­tari. No tinc ni idea de si hi ha asso­ci­a­ci­ons. Jo actuo segons la meva consciència. El secret pro­fes­si­o­nal sí que és sagrat man­te­nir-lo. Un exem­ple, jo tracto tota una família i cap mem­bre de la família coneix que els altres també venen a la meva con­sulta.

Tot això és brossa, gent que s’apro­fita de la ignorància i de les bom­bo­lles econòmiques. Perquè en èpoques de crisi és més fàcil cap­tar la cli­en­tela, perquè la gent té més pro­ble­mes.

Mira, no m’ho han dema­nat, que invo­qui la pluja. I, tema de male­fi­cis, sí que en una ocasió un em va dema­nar si volia fer-li un tre­ball i quan vaig veure la natu­ra­lesa de la petició li vaig dir que no es gastés els diners, que no l’hi faria. Jo crec en l’ano­me­nat mal d’ull en el sen­tit que, si a una per­sona se li fa creure que és cul­pa­ble d’alguna cosa o por­ta­dora d’algun mal, acaba dei­xant anar una ener­gia que pot fer que faci tren­car gots i coses. Les espel­mes ser­vei­xen per nete­jar l’ener­gia nega­tiva, per això poso espel­mes, nete­gen l’ener­gia, és com pas­sar el fre­gall.

Quan li ha fet falta, la poli­cia m’ha vin­gut a bus­car. En casos de des­a­pa­ri­ci­ons i també en casos d’homi­ci­dis. M’he fet un tip d’anar a ras­tre­jar zones i recordo espe­ci­al­ment un cas en què vaig veure a la per­fecció un home age­no­llat a terra com tapant un cos. Aquest cas, els Mos­sos el van poder escla­rir bé i van dete­nir el cul­pa­ble, que pri­mer havia fugit però després va tor­nar. Ho vaig encer­tar de ple. Vaig tre­ba­llar molt amb els Mos­sos quan la inves­ti­gació es diri­gia des de la comarca i sovint es pre­sen­ta­ven a la meva con­sulta per dema­nar infor­mació, però quan van cen­tra­lit­zar el ser­vei ja tot va can­viar i el con­tacte no va ser tan directe. També vaig con­tri­buir a desem­mas­ca­rar una xarxa de tra­fi­cants. En aquest cas va ser perquè vaig veure mate­ri­al­ment uns cami­ons que feien uns movi­ments estranys i els ho vaig anar a expli­car. Després, el mèrit, se’l van endur ells però jo estic molt con­tenta d’haver aju­dat.

Sí, la Guàrdia Civil, també l’he tin­gut a la con­sulta. El cas d’aquesta noia de Port­bou no el vaig pas trac­tar però amb ells sí que vaig estar amb el cas de la Maria Àngels Feliu quan estava des­a­pa­re­guda. Quin record! El dia que vaig veure la Maria Àngels Feliu li vaig dir: “Dis­culpa, amb tu sí que em vaig ben equi­vo­car, jo et veia morta, enter­rada, ho veia tot negre i fosc.” I ella em va dir: “Carme, no et vas equi­vo­car tant, jo estava sota terra, en un forat fosc.”

Per a mi, la millor publi­ci­tat ha sigut el boca-ore­lla. Sense anun­cis a la premsa ni als mit­jans m’he pogut gua­nyar la vida. Un cop fins i tot em van denun­ciar, algú deu­ria pen­sar que me la gua­nyava massa bé. I em van fer una ins­pecció però van que­dar fotuts perquè jo sem­pre ho he tin­gut tot lega­lit­zat.

Jo soc molt dis­creta, i d’entre­vis­tes fins ara només me n’havia fet una Ràdio Vila­fant i fa temps vaig sor­tir a TV3. Sí que m’han dema­nat fer la con­sulta a la tele­visió. I la res­posta sem­pre ha sigut “no”, con­tun­dent. Perquè jo penso que la con­sulta ha de ser pre­sen­cial, la tele­visió no per­met fer aquell inter­canvi intens amb el cli­ent. Has de pen­sar que en el moment de la con­sulta tens la vida d’aque­lla per­sona a les teves mans. No la pots trac­tar a través d’una pan­ta­lla. No.

A veure, d’alcal­des i càrrecs de poble, et dic que sí. Però és que jo el tema de la política pro­curo ni mirar-me’l perquè m’acabo enxe­ri­nant. Una vegada per casu­a­li­tat en un esde­ve­ni­ment em van pre­sen­tar un per­so­natge que després va tenir la seva rellevància. Ell, molt edu­cat, em va dir que a ell no li interes­sa­ven aques­tes coses de la brui­xe­ria, però al cap d’una estona em va tro­bar en un racó i dis­cre­ta­ment em va con­sul­tar com veia jo el pano­rama que li venia. Li vaig con­tes­tar. I si m’hagués fet cas pot­ser li hau­ria anat millor.

La part de les dis­fres­ses em sem­bla pura mofa. La resta, les acti­vi­tats, la venda, és un negoci. I a la gent li agrada aquest món. Nosal­tres som mèdiums per excel·lència però abans la religió ens repri­mia.