El quadern negre
Tura Soler
El comissari persistent
El comissari Leoncio Martínez, un investigador pertinaç, comandament conciliador i pacient, es jubila després de 44 anys a la Policía Nacional, 40 a Girona
“Nascut a Peralejos de las Truchas, un recòndit poble de 150 habitants de Guadalajara que té Bruce Springsteen com a fill adoptiu, Leoncio, Leo, Martínez ha fet tota la seva carrera professional a Girona. Especialista en policia científica i identificació a través de les empremte dactilars, ha identificat més de 500 delinqüents. Guarda un llibre amb les anotacions de les identificacions que feia, dia a dia, durant dues dècades. No tot són delinqüents, les empremtes també li han sigut claus per identificar cadàvers, moltes vegades suïcides, i poder-ne certificar la identitat. Una vegada fins i tot va identificar el lladre que li havia robat el seu propi cotxe i també el que va robar el cotxe al seu pare. I en una ocasió va agafar les empremtes a un bisbe, a Jaume Camprodon. En aquell cas, no perquè monsenyor fos sospitós de cap delicte ni cap pecat capital, sinó perquè van entrar a robar a la residència episcopal i era necessari agafar les seves empremtes per descartar les de l’escena que no corresponien als lladres. El senyor bisbe va entendre bé la situació i va posar als dits a la tinta sense oposar resistència. També va identificar un etarra que s’identificava amb documentació falsa... Leo Martínez els enganxava tots pels dits.”
Aquest fragment del llibre Sense càstig, de Tura Soler i Jordi Grau, va servir al subdelegat del govern a Girona, Pere Parramon, per glosar la figura del comissari Leoncio Martínez Lorente, que d’aquí a pocs dies es jubila després de 44 anys a la Polícia, els darrers 40 a Girona, on s’ha ben arrelat, fins al punt de formar part de la confraria dels manaies. El comissari, en l’acte de la festa patronal, amb la presència del bisbe Octavi, va revelar el seu passat de formació amb els carmelites descalços de Tarragona durant dos anys. “Gran comissari i millor persona”, va ser la definició que en van fer a través d’una carta llegida la gent de la seva plantilla, aventurant que els resultarà molt estrany entrar a la comissaria i veure que ja no hi és. Leoncio Martínez es jubila sense haver-se pogut treure una espina que porta clavada des del 1988: no haver pogut identificar l’assassí de l’empresari Jordi Bahí tot i que des del primer moment van tenir les seves empremtes marcades en sang a l’escena del crim. Malgrat que fa anys que el cas està prescrit, el comissari no ha deixat mai de provar d’anar posant les empremtes al sistema Said per si algun dia li saltava una coincidència i almenys poder dir a la família de la víctima qui era el responsable. Tot un exemple de perseverança i sentit del deure d’un home que també va ser el responsable de comunicació de la comissaria i que ha volgut reconèixer la feina dels informadors amb un diploma per a tres periodistes (Marta Rodríguez, Marina López i aquesta cronista) que durant anys l’hem assetjat a la recerca d’informació. Ell, home pacient, despenjava el telèfon encara que fos diumenge a la tarda i l’agafessis a casa planxant o fos de vacances al seu Peralejos de las Truchas. Leo, a mi també se’m farà estrany pensar que ja no ets a la comissaria comprovant si apareixen les empremtes de l’assassí de Bahí. O... qui sap? El comissari es jubila però l’investigador pot persistir. Llarga i bona vida, Leo.
