‘Dr. Calcerrada'

No volia ser metge forense, però el seu germà el va convèncer perquè fes les opo­si­ci­ons. Man­xec de soca-rel, va arri­bar el 1972 a Girona i es va empor­tar una “desil·lusió tre­menda” en tro­bar una ciu­tat trista, grisa i avor­rida de la “Cata­lu­nya pro­funda”. Després de trenta-nou anys d'exer­cir de forense, està molt agraït al seu germà pel bon con­sell i ara con­si­dera Girona una ciu­tat cos­mo­po­lita (creu que la implan­tació de l'Hiper­cor va mar­car el canvi) i les comar­ques giro­ni­nes un espai magnífic i es jubila havent reco­pi­lat tan­tes experiències que el seu nom, Dr. Cal­cer­rada (abre­vi­ació cone­guda per tot­hom de José Maria Martínez Cal­cer­rada), podria ins­pi­rar una sèrie d'inves­ti­ga­dors per dur a la pan­ta­lla. Autòpsia a l'altar major podria ser per­fec­ta­ment el títol del pri­mer capítol. Cal­cer­rada relata amb vehemència l'experiència, que no obli­darà mai, que va viure quan feia poc que s'havia incor­po­rat al cos de met­ges legals. El van cri­dar perquè havia mort acci­den­tal­ment un veí de Sant Esteve de Guial­bes. Va anar al poble a bus­car el cemen­tiri, que era on es feien les autòpsies en aquell temps. L'espe­rava un capellà vell i gepe­rut que li va indi­car que el cos era a l'altar major, ja posat a la caixa. Era ja de nit i l'autòpsia la va fer a l'altar mateix amb el capellà que li feia d'auxi­liar amb una galleda, amb aigua i sabó, un drap i un llum d'oli per fer-li llum.“L'escena era de pel·lícula de ter­ror. El vent feia gri­nyo­lar la porta de l'església i de tant en tant s'apa­gava el llum”. Fer una autòpsia en un altar va ser excep­ci­o­nal, però en aquell temps totes es feien als cemen­ti­ris que tenien dipòsits de cadàvers “anti­di­lu­vi­ans”, sense aigua ni llum i s'havia de comp­tar amb mit­jans caso­lans. Una d'aques­tes autòpsies, que podria ser la trama del capítol dos de la sèrie i titu­lar-se Les mos­ques, la va fer al cemen­tiri de Bes­canó. Es trac­tava de fer les anàlisis als cos­sos de tres ale­manys morts. A mida que s'acos­ta­ven al dipòsit sen­tien una forta remor. Quan van obrir la porta de l'estança on hi havia els cos­sos els van sor­tir una ban­dada de mos­ques i abe­lles que els van obli­gar a fugir cor­rent. “Se'ns men­ja­ven!”, exclama tot recor­dant les difi­cul­tats que van tenir per esban­dir els insec­tes. “Esta­ves sol davant del perill i neces­si­ta­ves una vocació molt gran!”, exclama.

Una altra anècdota glo­ri­osa que podria ser el capítol ter­cer de la sèrie del doc­tor Cal­cer­rada i titu­lar-se El patri­arca, la va viure al cemen­tiri de Girona. Anava a fer l'autòpsia d'un gitano i quan va arri­bar es va tro­bar una mul­ti­tud de gent que bar­ra­ven el pas a la comi­tiva judi­cial per impe­dir que les mans dels met­ges legals toques­sin la víctima. Però la for­tuna va fer que el patri­arca reco­negués Cal­cer­rada (que també és digestòleg) com el metge i amic que trac­tava la seva dona. “El que faci el doc­tor Cal­cer­rada, ben fet està”, va pon­ti­fi­car el patri­arca i les seves parau­les van tenir efecte d'ordre davant la mul­ti­tud, que li va obrir el pas perquè fes la seva feina.

Recorda amb nostàlgia aque­lla època de penúries i difi­cul­tats i remarca la gran trans­for­mació tècnica que ha vis­cut la medi­cina forense. Per exem­ple, des­taca que les ins­tal·laci­ons i labo­ra­to­ris que té l'IMLC (Ins­ti­tut de Medi­cina Legal de Cata­lu­nya) a Bar­ce­lona són “de les millors del món”. “Me'n ric de les del CSI”, iro­nitza, tot adme­tent, però, que la famosa sèrie, encara que només reflec­teixi la rea­li­tat en un 10%, ha con­tribuït a popu­la­rit­zar i huma­nit­zar una feina que abans es con­si­de­rava obs­cura i tètrica. És cons­ci­ent, però, que un 90% de la gent del car­rer encara fan l'equació: “forense igual a mort”, quan en rea­li­tat el volum més gran de la feina dels foren­ses és amb vius: infor­mes sobre vio­la­ci­ons, peri­ci­als psi­quiàtri­ques, seqüeles d'acci­dents, inca­pa­ci­ta­ci­ons...

I ell va trac­tar viu i mort un per­so­natge uni­ver­sal: Sal­va­dor Dalí. En vida el va visi­tar un diu­menge que el geni va aga­far gas­tro­en­te­ri­tis i el seus vas­salls van tru­car al doc­tor Cal­cer­rada (que conei­xien perquè trac­tava algú del ser­vei). Cal­cer­rada i el seu col·lega el doc­tor Marquès van anar al cas­tell de Púbol, que els va impres­si­o­nar per la seva osten­tació. Dalí, que els va rebre dient que tenia la mateixa malal­tia que Franco i que quan dor­mia somi­ava amb colors estranys que l'altra gent no conei­xia, va resul­tar que era, a nivell físic, “un home nor­mal” que tenia una gas­tro­en­te­ri­tis sim­ple i no va fer falta medi­car-lo. No li van cobrar res. Cal­cer­rada va tor­nar a veure el geni, ja mort, a Figue­res, quan el van embal­sa­mar jun­ta­ment amb Narcís Bar­da­let. Recorda que tre­ba­lla­ven envol­tats d'una mul­ti­tud de gent, entre ells un per­ru­quer de París que va venir expres­sa­ment per reco­llir cabells del pin­tor. No sap quin objec­tiu tenia la reco­llida de pèls. “A vega­des em diuen que n'havia d'haver aga­fat i sub­has­tar-los com es fa ara amb objec­tes dels famo­sos”, iro­nitza. Evi­dent­ment, un home recte com ell, que si alguna cosa enyora dels temps pas­sats és el res­pecte que es res­pi­rava entre les auto­ri­tats judi­ci­als, no va aga­far ni un pèl del geni embal­sa­mat. Diven­dres que ve li fan un sopar de comiat que serà un home­natge i ja hi ha més d'un cen­te­nar de per­so­nes apun­ta­des. Prova evi­dent, doncs, que el doc­tor Cal­cer­rada ha arre­lat –i ben arre­lat– a la ciu­tat on va arri­bar el 1972.