“Vies i espigons impedeixen el flux de sorra natural”

Des dels anys seixanta està experimentant una pèrdua de sorra i per tant tenim més erosions i més inundacions. I això es va agreujant. Tot va començar quan vàrem urbanitzar la costa. Carreteres, ferrocarrils, edificis... dificulten el transport de sorra al llarg de la costa, però també les aportacions de les conques de rius i rieres a la costa, perquè també els hem rigiditzat. El problema s’està accelerant per dos factors associats directament al canvi climàtic. Un primer és que el nivell mitjà del mar està pujant. Fa 30 anys, pujava un mil·límetre per any. Ara està pujant al voltant dels quatre i, segons els models climàtics, a partir del 2050 s’accelerarà més. L’escalfament global fa que la massa d’aigua dels oceans es dilati i ocupi més volum, i que el gel terrestre es desfaci i l’aigua acabi al mar.

Tenim evidències de possibles canvis en la direcció de les onades perquè recentment hem tingut més vents del sud. Teníem les platges d’una manera perquè teníem més llevantades i amb l’onatge del sud la tindrem diferent, tot i que els temporals més grossos continuen sent les llevantades. Hem d’adequar el manteniment de les platges a aquest canvi. I el canvi climàtic fa que, malgrat el que ha plogut les darreres setmanes, tinguem menys aigua que transporta sorra de terra endins a la costa. Necessitem accelerar la protecció de la costa. Així ho pensem el grup d’investigadors europeus que ens trobem regularment en el marc de projectes conjunts perquè la Unió Europea demana que arribem a propostes unificades.

No, no. El 10 de març vam produir un document únic amb els quatre projectes més grans que ha encarregat la Unió Europea per adaptar rius i costes, tres de fluvials i un de costaner. I el projecte costaner més important a Europa és el que coordino jo des de la UPC, és un projecte molt català que es diu REST-COAST, de restauració costanera. Tenim com a socis el Ministeri per a la Transició Ecològica i la Generalitat, ja d’abans que fossin del mateix color polític. I m’alegra perquè ho hem de fer tots coordinats. Ja és prou difícil arreglar i adaptar la costa.

El Maresme es diu així perquè abans tenia maresmes. Ara, en comptes de zones humides que esmorteeixen l’energia de les onades que hi arriben, tenim vies de tren, murs, espigons que impedeixen la dissipació d’aquesta energia. S’ha edificat sobre unes dunes que eren la reserva de salut de les platges. Necessitem dunes per absorbir la variabilitat del clima mediterrani. Aquestes barreres tampoc permeten el flux de sorra natural que actuava per alimentar unes zones i reduir les altres, i tampoc permeten que la sorra arribi de terra endins al mar.

Partint de la idea que hem de gestionar la costa comptant que la sorra ha esdevingut un bé escàs, proposem solucions més naturals. Seguint al Maresme, plantegem fer una maresma al davant de la línia del ferrocarril. No tenim espai, però el podem guanyar. S’haurien de construir estructures submarines de protecció i aportar sorra però no deixant-la com en una platja sinó construint una maresma.

Exacte. Amb l’acció de les plantes es dissiparia millor l’energia de les onades i la sorra duraria més. Totes aquestes obres necessitaran manteniment. I per tant hem de cercar quina és la més eficient. Nosaltres proposàvem fer proves pilot i veure quina funciona millor.

No, això ho ha de decidir l’administració. Es dona la paradoxa que la petita franja que és la platja està en mans del Ministeri per a la Transició Ecològica però l’ordenació del terreny que hi ha darrere està en mans de la Generalitat, de Territori. I s’han de coordinar per provar coses, ja que el coneixement el tenim. Estic segur que no tindrem una única solució com a òptima per a tot el litoral català. Hem assajat tres solucions a la costa del delta de l’Ebre i estan funcionant prou bé.

Hem fet dunes molt petites, reproduint les que hi havia al Delta fa cent anys. I hem testat també dunes amb un nucli de posidònia morta, que les ha fet més resilients, ja que han resistit la tempesta i després s’han reconstruït per si mateixes. I també hem participat en un projecte en què s’ha plantejat un retrocés ordenat d’un petit tram perquè no permetia el transport de sorra. Es tracta de fer la costa més irregular i més rugosa perquè aguanti millor l’acció de les onades. Són solucions de menys cost, perquè el volum de sorra és molt petit. El delta de l’Ebre està patint una pujada del nivell mitjà del mar relatiu de set mil·límetres per any. Gairebé el doble. Per això és un laboratori natural que està experimentant ara el que les nostres costes patiran el 2050, i és un excel·lent camp de proves.

On hi hagi espai, sí. A la costa francesa, alemanya i búlgara s’ha provat minvar l’energia de les onades amb una mena de catifa de praderies submarines, que triguen un cert temps a desenvolupar-se. Però el que realment cal és un pla que digui què farem els propers anys, perquè hi ha solucions que potser trigaran 10 anys a arrelar-se. Si no actuem, arribarà un dia en què els barris costaners de Catalunya s’inundaran.