Societat

Dubtes incòmodes

Els psicòlegs recomanen ajudar els infants a explicar com viuen l’actual clima d’incertesa i, sobretot, com se senten

Cal estar atents a canvis en el nen o el seu joc

És important parlar de temes espinosos com les càrregues policials

Més enllà de les paraules, és essencial transmetre calma i generar confiança

“No ho sé,però pots comptar amb mi sempre” és el que es pot confessar quan no se sap què respondre
Cada famíliaha d’explicar per què fa les coses, el nen no es pot quedar amb preguntes perquè llavors magnificarà les pors

“Per què la poli­cia ens agre­deix si la seva feina és pro­te­gir-nos?” És la inno­cent –i lògica– pre­gunta que el Martí, de 6 anys, fa insis­tent­ment als seus pares aquests dies. Res­pon­dre no és fàcil, però és impor­tant que els nens expres­sin els seus dub­tes i que els pares els facin saber que estan al seu cos­tat per res­pon­dre o per ofe­rir-los calma, segu­re­tat i amor quan ni ells matei­xos tenen la res­posta. “Hi ha infants que fins i tot van veure les càrre­gues poli­ci­als, però a la vida poden pas­sar coses molt dures, i com es van paint i quin acom­pa­nya­ment rebem mar­quen la diferència i evi­ten que es con­ver­tei­xin en trau­mes”, resu­meix la psicòloga Layla Abdó. Per fer un bon acom­pa­nya­ment, explica, el pri­mer que cal és esbri­nar com estan vivint els infants aque­lla rea­li­tat. Massa cops obli­dem que els nens no veuen ni pro­ces­sen les coses igual que els adults.

Per pro­te­gir els fills –perquè pot sem­blar que la veri­tat farà massa mal–, els pares poden tenir la temp­tació d’obviar els temes més espi­no­sos o, al con­trari, inten­tar anti­ci­par-se i expli­car de manera sim­pli­fi­cada mol­tes coses que a nosal­tres ens pre­o­cu­pen i cre­iem que als infants també, però els dos extrems són des­a­con­se­lla­bles. Tal com explica la psicòloga clínica Mireia Forns, “els podem pro­te­gir i evi­tar que vegin imat­ges vio­len­tes, però no tenir-los en una bom­bo­lla”. Sobre­tot, refle­xi­ona, perquè els infants “són espon­ges i ho cap­ten tot, pre­ten­dre negar que en l’ambi­ent hi ha una situ­ació de tensió no és real”. Ara bé, relata Forns, també cal tenir en compte que “cada edat pot pro­ces­sar un tipus d’infor­mació i d’una deter­mi­nada manera, així que no s’ha de donar al nen més infor­mació que la que neces­sita”. Aquesta psicòloga amb con­sulta a Sant Celoni i Bar­ce­lona recorda que “hi ha una cosa molt bona en els nens, i és que si con­fien en l’adult, quan tenen un neguit, l’hi trans­me­ten”, de manera que el més reco­ma­na­ble és “mos­trar-nos dis­po­ni­bles, fer-los veure que el pare i la mare –o l’adult de referència– són allà, i espe­rar que siguin ells els que vin­guin i ens expli­quin què és el que volen saber”.

No sem­pre serà tan fàcil, així que hem d’estar alerta i vigi­lar qual­se­vol canvi en el caràcter del nen o la seva manera de jugar per saber si, tot i no dir-ho, el que tots ple­gats vivim està afec­tant el menut. “Hem de faci­li­tar que puguin expres­sar-se, els infants són molt espon­ta­nis i ho acos­tu­men a fer sols, però si no hem de faci­li­tar-ho a través de les pre­gun­tes, el dibuix o el joc”, apunta la psicòloga i coach fami­liar Sílvia Martínez. “Dependrà de l’edat i sobre­tot de cada nen, tu més que ningú conei­xes el teu fill i saps què neces­sita”, pun­tu­a­litza.

També Carme Guillén, coor­di­na­dora del grup de tre­ball de psi­coanàlisi i soci­e­tat del Col·legi Ofi­cial de Psi­co­lo­gia de Cata­lu­nya, dife­ren­cia entre “els nens que espontània­ment par­len i fan pre­gun­tes i els que són més tan­cats i reac­ci­o­nen aïllant-se, als quals hem de pre­gun­tar direc­ta­ment”. A tots ells els hem d’aju­dar a con­nec­tar amb les emo­ci­ons que sen­ten i posar-hi parau­les –ràbia, por...– però als que s’han tan­cat els hau­rem de diri­gir una mica, amb con­ver­ses tran­quil·les i empàtiques, indica. Una bona manera de començar seria fent-los refle­xi­o­nar: “Pot­ser et sents trist o enfa­dat...”

Posar en ordre tan­tes emo­ci­ons no és fàcil per a ells però tam­poc per als seus pares, que en els últims dies també han vis­cut epi­so­dis que per a molts d’ells són inex­pli­ca­bles. “Per què la poli­cia ens agre­deix si ens ha de pro­te­gir?”, la inno­cent pre­gunta del Martí és una qüestió que no només ens pot fer ves­sar de tris­tesa sinó també d’indig­nació i d’impotència. Però estem par­lant amb els nos­tres fills, el que més esti­mem del món, i les pre­mis­ses són clares. En pri­mer lloc, el que importa no és el que sen­tim i pen­sem nosal­tres sinó què pen­sen i com se sen­ten ells.

Tal com reco­neix Martínez, és molt difícil expli­car fets tan com­ple­xos i fins i tot inex­pli­ca­bles com ara que un gest pacífic va gene­rar una onada de violència, però posa èmfasi en el fet que “no és el moment d’entrar a expli­car què pen­ses com a adult” sinó de fer aflo­rar els sen­ti­ments i dub­tes del petit: “Què en pen­ses, tu?”, “Com et sents?”. Si els nens són més grans i con­ti­nuen pre­gun­tant, “defen­sar la pau sem­pre és un bon recurs”, tot i que si insis­tei­xen que no ente­nen per què una tro­bada pacífica va ser res­posta a gar­ro­ta­des, és lícit accep­tar que hi ha coses que tam­poc ente­nem. Depèn de l’edat, afirma Guillén, però es pot adme­tre que no sem­pre els grans saben ges­ti­o­nar situ­a­ci­ons de con­flicte límit. Con­fes­sar que hi ha coses que els adults tam­poc ente­nem o no sabem fer serà fins i tot una bona lliçó per als petits.

Evi­tar els bàndols

El que és vital és recor­dar que als nens se’ls ha d’expli­car les coses en el seu llen­guatge però sense sim­pli­fi­ca­ci­ons peri­llo­ses com ara la dico­to­mia de bons i dolents. En parau­les de Forns, “el com­por­ta­ment de la poli­cia, per exem­ple, s’ha d’expli­car sense entrar a cul­pa­bi­lit­zar ningú ni caure en els insults”. La missió de pares, avis o mes­tres és aquí, com sem­pre, donar-los calma i segu­re­tat. “El que han de saber els infants –con­ti­nua la psicòloga– és que sem­pre esta­rem al seu cos­tat, per tot el que neces­si­tin.”

Cal no obli­dar que el pen­sa­ment dels nens té tendència egocèntrica, cre­uen que tot gira al seu vol­tant, així que si veuen els pares ten­sos pen­sen que són ells els que han fet alguna cosa mala­ment. És per això que igno­rar tot el que està pas­sant no és una opció, ja que l’infant encara ho pas­sarà pit­jor, si real­ment està angoi­xat. Ara bé, per par­lar-ne cal bus­car sem­pre el moment idoni, encara que haguem d’ajor­nar la con­versa.“Si els expli­quem les coses ner­vi­o­sos, no es que­da­ran amb les nos­tres parau­les sinó amb la nos­tra por”, adver­teix Forns.

Alícia Álva­rez és coor­di­na­dora de les àrees d’inter­venció i inves­ti­gació de la Uni­tat de Crisi de Bar­ce­lona, nas­cuda a la UAB. Una de les línies de tre­ball d’aquest cen­tre és la gestió dels inci­dents crítics amb els infants, i de fet algu­nes esco­les ja han tru­cat per saber com ges­ti­o­nar l’angoixa que poden tenir els alum­nes aquests dies. Al pares i mes­tres, Álva­rez els reco­mana “abai­xar els nivells d’acti­vació, afa­vo­rir la tran­quil·litat i la calma i, per sobre de tot, con­tes­tar qual­se­vol pre­gunta que tin­gui el nen.” Com la resta de pro­fes­si­o­nals, també insta a pro­te­gir-los de les imat­ges de violència i expli­car-los les coses amb el seu llen­guatge, tot i que insis­teix que, “si hi ha coses que no saps, has de poder dir que no ho saps”. “És impor­tant –con­ti­nua– que vegin que també estàs per­dut, perquè si no et per­mets deter­mi­na­des emo­ci­ons ells tam­poc ho faran.”

Pels psicòlegs, la feina que els mes­tres fan par­lant-ne a classe com­ple­menta molt bé el tre­ball que es fa a casa, ja que com­par­tei­xen experiències i sen­ti­ments amb els seus com­panys i veuen que tots es tro­ben igual o des­co­brei­xen nous punts de vista. Els que segu­ra­ment neces­si­ten més ajuda, a casa i a l’escola, són els menuts que van patir en pri­mera per­sona la repressió poli­cial perquè el diu­menge 1 d’octu­bre eren en algun dels cen­tres agre­dits. En aquest cas, cons­tata la psicòloga Carme Guillén, caldrà fer una feina extra, ja que a part de la por que van pas­sar, es va fer miques una cosa molt impor­tant per a ells: la idea que els seus pares eren inven­ci­bles. “Han vist que les per­so­nes que con­si­de­ra­ven for­tes i que sem­pre els havien de defen­sar, no podien fer-ho.”

Vivim temps con­vul­sos, en els quals les mun­ta­nyes rus­ses emo­ci­o­nals són el pa de cada dia. És per això que la majo­ria de pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen amb nens també reco­ma­nen que els pro­te­gim de deter­mi­na­des con­ver­ses d’adults. Hi ha mol­tes coses que no enten­dran, hi ha insults que és millor que s’estalviïn i, sobre­tot, poden caçar parau­les a par­tir de les quals és fàcil que s’ima­gi­nin el pit­jor. Perquè els nens, segons recor­den els psicòlegs, quan no tenen prou infor­mació o la tenen par­cial ima­gi­nen. “I les seves angoi­xes crei­xen lla­vors de forma des­me­su­rada”, adver­teix la coor­di­na­dora d’inter­venció de la Uni­tat de Crisi de Bar­ce­lona.

Cadascú les seves raons

Pel que fa a les nom­bro­ses mani­fes­ta­ci­ons i mobi­lit­za­ci­ons que poden veure o fins i tot en les quals poden par­ti­ci­par aquests dies els nens, els experts acon­se­llen una altra vegada expli­car-los tot el que vul­guin saber. Segons Martínez, es pot indi­car sim­ple­ment que “la gent vol expres­sar coses que pensa”. Guillén hi afe­geix que “cada família pot asse­nya­lar els motius de mobi­lit­zació, ja sigui defen­sar els drets humans o la pau o la nació cata­lana, per exem­ple”, i Álva­rez hi està d’acord: “Quan hi ha invo­lu­cra­des dife­rents cre­en­ces és impor­tant que cadascú expli­qui per què fa les coses.” L’essen­cial, rei­tera, és “donar un perquè, encara que sigui un «no ho sé però soc aquí pel que faci falta»”. Que per mol­tes coses greus o injus­tes o des­con­cer­tants que pas­sin sem­pre esta­rem al seu cos­tat és la gran cer­tesa, la veri­tat abso­luta que rega­lem als nos­tres fills amb l’espe­rança que l’amor sigui una força prou pode­rosa per com­pen­sar tota la resta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia