“Jo també vaig començar un dia corrent només deu minuts”

Un. Un o pot­ser algun més, però no gai­res més. Molta gent em diu allò de “tu rai”, però recordo que vaig començar com tot­hom, anant a córrer deu minuts o un quart d’hora. I quan el meu entre­na­dor em va posar a córrer tres quarts d’hora, per a mi era un món!

Soc far­macèutic, i soc tri­at­leta tot i que els puris­tes no con­si­de­ren l’Ultra­man un tri­atló, perquè en un tri­atló les tres pro­ves les has de fer el mateix dia.

Són tres eta­pes: en la pri­mera són 10 km nedant i 145 en bici; la segona són 275 en bici i la ter­cera, 84 km cor­rent. I tens dotze hores cada dia per aca­bar-ho. El pri­mer dia nedant ja són sis hores, i si no ho fas en sis, ja estàs fora.

Tres, que són mol­tes.

Vaig jugar a hoquei sobre patins des dels tres anys fins als vint-i-sis. I a l’estiu quan no com­petíem anava a córrer per gust, un o dos dies a la set­mana, per fer alguna cosa. I a par­tir dels 26 vaig dir prou d’hoquei. I vaig començar a córrer. Em vaig apun­tar al pri­mer Iron­man el 2013 i a par­tir d’aquí...

A Bar­ce­lona, el 2013. Vaig aca­bar en onze hores, molt con­tent.

Ostres, això sí que no ho recordo.

En aquell moment no ho era tant. Ara sí.

Amb l’hoquei em pas­sava, pot­ser al prin­cipi em cos­tava una mica aga­far el ritme i quan s’anava aca­bant el par­tit veia més la diferència, tirava igual però els altres esta­ven més can­sats. També ho vaig notar molt el pri­mer dia que vaig aga­far una bici de car­re­tera. Al cap de dues hores o dues hores i mitja vaig dir ostres, ara estic bé.

He fet pro­ves d’esforç cada any, però al prin­cipi no. El 2014 vaig fer la pri­mera prova d’esforç. Perquè la meva mare patia, bàsica­ment. Però ara me’n faig cada any.

És l’última prova que vaig fer, al novem­bre, i vaig que­dar cinquè. Però he tin­gut mal regust.

Mai m’havia pas­sat res, en cap prova, i aquí m’ha pas­sat de tot. Se’m va fer malbé la bate­ria de la bici­cleta, i com que anem amb un canvi electrònic, vaig estar 130 km amb la mateixa marxa. Després vaig pun­xar dos cops... I just quan vaig pun­xar el meu equip se n’estava anant, era d’aques­tes car­re­te­res llar­gues i jo veia que mar­xa­ven i em vaig posar al mig de la car­re­tera però no em veien. Era el cinquè Ultra­man des del 2014 i tenia aspi­ra­ci­ons d’estar al podi. Podia haver estat més enda­vant. A part de Hawaii també vaig com­pe­tir al febrer a Flo­rida, que és on em vaig clas­si­fi­car per al cam­pi­o­nat del món i vaig aca­bar segon, i a Motril, on vaig gua­nyar per segon any.

El meu nivell de natació era d’anar a la platja, i vaig veure que si havia de fer 3.800 metres nedant i 180 quilòmetres en bici i marató neces­si­tava un entre­na­dor.

Sí, però mai més en faré tres en un any, d’Ultra­man. És massa. Nor­mal­ment en feia una.

Sí, molt, al setem­bre, quan ja havia fet Flo­rida i Motril i em pre­pa­rava per a Hawaii hi havia dies que deia a l’entre­na­dor que no podia aca­bar.

Si no pots no ho facis. Tenim la pre­missa que si un dia no pots o for­ces el cos i et diu avui no, no passa res. A vega­des un entre­na­ment no el feia i em deia que no valorés dos mesos bons d’entre­na­ment per un de dolent.

N’he après amb els anys. Al final conei­xes bé el teu cos, saps què has de men­jar, que vas men­jar que se’t va posar mala­ment, i ha moments que dius: ara haig de parar. És el que m’ha pas­sat en arri­bar de Hawaii. I és el pri­mer cop que he tin­gut aquesta sen­sació tan forta; neces­si­tes des­con­nec­tar i fer altres coses.