“Els alumnes han de reflexionar sobre les seves conductes”

Ho he estat molt, sobretot en els inicis, feia pencar molt i m’agradava complir amb els acords presos amb l’equip de professors pel que feia a l’acompliment dels programes. A banda, l’ordre a les classes era important per a mi i m’agradava sentir que controlava la situació. Després, amb el pas dels anys i l’experiència, tot es relativitza una mica, però em considero d’aquest perfil exigent.

He procurat que els meus alumnes estiguessin ben informats de la realitat del món i que no fossin només espectadors, que s’impliquessin en les causes justes. He seguit l’esquema d’anàlisi que em varen ensenyar en el MUEC (Moviment Universitari d’Estudiants Cristians), en el qual vaig participar en la meva època d’estudiant: observar la realitat (la més propera, però també la del món), jutjar/valorar, i actuar dins de les possibilitats de cadascú.

Era un professor convencional en les hores de classe, tot i que sempre vaig destinar una estona a la lectura de la premsa i també els feia evidents les situacions d’injustícia que es viuen al nostre món. I llavors ajudava l’alumnat voluntari que volia implicar-se en activitats que anessin més enllà de les hores de classe. A Anglès, arran de la campanya impulsada per Justícia i Pau per tal que es destinés el 0,7% del PIB a ajudar els països més empobrits, vàrem organitzar el que anomenàvem “comissió de solidaritat”, a les hores del pati i amb alumnes voluntaris. I això va tenir un llarg recorregut i un premi atorgat per Intermón Oxfam, culminat amb un viatge a Burkina Faso per conèixer de primera mà la feina dels cooperants.

A principis del 2017 hi va haver la campanya organitzada per diferents entitats, Òmnium, Open Arms..., per promoure l’acollida de persones refugiades a Catalunya. En aquell moment es va aconseguir una sensibilitat especial amb el tema. A l’institut de Celrà se celebra cada any una diada i se solemnitza un propòsit que ha de durar tot l’any. Aquell any 2017 vàrem convidar una noia immigrada, arribada en una embarcació. Va ser un testimoni que va colpir molt tothom i alguns alumnes varen insistir que calia fer alguna acció. I vàrem tornar als voluntaris de l’hora del pati, que s’anaven reunint i plantejant possibilitats, i, entre altres activitats, vàrem visitar Ceuta per viure l’experiència amb l’acollida dels que saltaven la tanca des del Marroc. En els dos casos, els alumnes se sentien actors principals de les accions, un factor motivador de primer ordre, i són vivències que recordaran tota la vida.

Vaig participar en diferents iniciatives per ajudar-los, és cert, tant a Anglès com especialment a Celrà, on per motivar-los i rescatar-los de les seves dificultats vàrem muntar una cooperativa de debò, en el sentit que els nanos hi invertien un capital inicial, que podien ser cinc euros, i ideaven i creaven diferents projectes, amb l’ajuda del professorat. Per exemple, es varen visitar diferents artesans de la zona, a qui es proposava promocionar i vendre els seus productes a canvi d’una comissió que es pactava. Hi participaven professors voluntaris que planificaven la seva assignatura al servei de les necessitats de la cooperativa i de la venda dels seus productes. Va ser un èxit, perquè molts alumnes van descobrir habilitats que ni sabien que tenien, i tots van sentir-se reconeguts i valorats.

I això que el món educatiu és ple d’evidències que el càstig no funciona. A còpia de sancions no fas madurar les persones. El que fan els nens quan saben que determinada conducta serà castigada, és mantenir-la igualment, però d’amagat. Jo he estat un ferm defensor de vies alternatives, en un primer moment la meva proposta era la mediació, però després vaig descobrir una opció que la incloïa i que tenia més abast, l’enfocament restauratiu.

Treballar perquè cadascú es faci plenament responsable dels seus actes i tingui consciència de les conseqüències, per a un mateix, però especialment per als altres, a qui s’haurà de reparar quan s’ha ofès, desconsiderat, agredit. A l’institut, ens convé ajudar els nostres alumnes a reflexionar sobre les seves conductes i els possibles malestars que puguin causar en els altres. A banda, l’enfocament restauratiu posa l’accent en la cura de les relacions i en la importància de mantenir en tot moment un clima de centre ben respectuós amb les persones.

Aquí entraríem en aquell debat de fons: per a què ha de servir el sistema educatiu ara? Aquest temps tan escàs, a què l’hem de dedicar? Que no s’ha de dedicar temps a resoldre un conflicte? En la nostra escala de valors docents sempre posem al davant el que és acadèmic... Jo a l’institut compartia coneixement, no només informació, coneixement d’un mateix, de les seves habilitats, coneixement sobre com cadascú es pot relacionar amb els altres. Si els volem fer més autistes encara, i que només sàpiguen continguts conceptuals, farem una societat més malalta de la que ja tenim. Hem de treballar necessàriament les relacions per poder explicar després els sabers més acadèmics, són aspectes que no es poden dissociar.

Estic convençut que no hi ha cap professor que només sigui purament i estrictament professor d’assignatura, no existeix. La relació humana entre un professor i un alumne hi serà sempre. De fet, els professors que ens han marcat a la nostra vida són els que ens han mirat, els que ens han considerat. Et diré més, per més savi que hagi sigut un professor, si no t’ha mirat, si no t’ha tingut en compte a l’aula, no t’haurà ajudat a créixer.