Societat

MN. JAUME ANGELATS

DELEGAT DEL BISBAT DE GIRONA PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS

“El diàleg interreligiós respecta l’alteritat”

Es pot col·laborar des de la diversitat: la lluita per la justícia, per la pau, per la fraternitat... Tot això és un terreny comú
Sobre si algun dia hi haurà dones que exerceixin entre nosaltres el ministeri sacerdotal ordenat, temps al temps...
Raimon Panikkar va saber posar en relleu la pluralitat de perspectives com una riquesa, i el diàleg com a recerca d’harmonia
Vostè va fer la tesi doc­to­ral sobre la violència, amb l’anàlisi del text bíblic que explica l’assas­si­nat d’Abel per part de Caín. I més recent­ment ha publi­cat ‘L’ull de la violència’, amb les apor­ta­ci­ons dels mem­bres del grup de reflexió Teo­lo­gia, Lite­ra­tura i Arts, de la Facul­tat de Teo­lo­gia de Cata­lu­nya. La violència és un ele­ment bàsic de la con­dició humana?
La violència és una capa­ci­tat i un impuls humà. Bàsic o no, es troba en el subs­trat de la con­dició humana. En els ani­mals, la violència és ins­tin­tiva, no raci­o­na­lit­zada. I limi­tada gai­rebé a l’auto­de­fensa o a l’obtenció de men­jar. No solen exer­cir violència gratuïta. Des de la de la tra­dició bíblica i cris­ti­ana, amb el gest de Caín –fra­tri­cidi pri­mor­dial– se’ns mos­tra una pulsió que és exer­cida amb lli­ber­tat. Però, creat a imatge i sem­blança de Déu, l’ésser humà dis­posa de la paraula, que el capa­cita per a una relació de tu a tu amb els altres, res­pec­tant l’alte­ri­tat. I davant de la pulsió de la violència, té la pos­si­bi­li­tat de par­lar, de rao­nar, d’enra­o­nar...
Per acon­se­guir-ho és impor­tant un sen­ti­ment d’espi­ri­tu­a­li­tat?
La dimensió espi­ri­tual –si ho és real­ment, d’espi­ri­tual– és sem­pre una invi­tació a obrir-nos i a res­pec­tar els altres. La violència, en canvi, implica i com­porta tan­ca­ment i tren­ca­ment. Hi pot haver altres fac­tors que pot­ser no cal deno­mi­nar espi­ri­tu­als i que pos­si­bi­li­ten adop­tar també l’acti­tud humana i huma­nit­za­dora de res­pecte, com ara l’empa­tia.
En la tra­dició cris­ti­ana sovint veiem un Déu puni­tiu. Això no és xocant amb la idea de res­pec­tar l’alte­ri­tat?
Crec que per­cep­ci­ons d’aquesta mena supo­sen una inter­pre­tació defi­ci­ent de refe­rents pre­te­sa­ment bíblics. Són una dis­torsió de la divi­ni­tat, a par­tir de lec­tu­res super­fi­ci­als i esbi­ai­xa­des. Qui acull la tra­dició bíblica com a paraula pro­vi­nent de Déu, no pot obli­dar que es tracta alhora d’una paraula humana sobre Déu, de vega­des desen­fo­cada. Des de la pers­pec­tiva cris­ti­ana, aque­lla imatge resulta insos­te­ni­ble. La icona més reve­la­dora de Déu és Jesús, mort a la creu, essent inno­cent, víctima de la violència política i reli­gi­osa. Crist lliura el seu espe­rit per­do­nant els seus bot­xins. I aquí l’omni­potència de Déu es mani­festa en la màxima feblesa. És un acte de lliu­ra­ment, més que de sacri­fici. En fer de la seva vida un do per als altres fins a l’extrem, Jesús fa sagrada la vida des de la lli­ber­tat.
Par­lem del diàleg inter­re­ligiós. Les reli­gi­ons poden ser un lloc de tro­bada, en lloc d’una excusa per al con­flicte, tal com ha pas­sat i con­ti­nua pas­sant en alguns llocs del món?
Sí, quan es con­rea un diàleg veri­ta­ble­ment dialògic... El diàleg inter­re­ligiós par­teix de tra­di­ci­ons reli­gi­o­ses dife­rents i de diver­ses sen­si­bi­li­tats espi­ri­tu­als. I reque­reix alhora un diàleg inter­cul­tu­ral, que reco­ne­gui la diver­si­tat, la plu­ra­li­tat, les for­mes dis­tin­tes de veure la vida i de viure-la. Rai­mon Panikkar deia que aquesta mena de diàleg és indis­pen­sa­ble. I ho és, espe­ci­al­ment, en l’esce­nari de la dita glo­ba­lit­zació, que ens mos­tra com mai la com­ple­xi­tat del món en què vivim. Som vuit mili­ons de per­so­nes i cada per­sona és un món. Des de fa molts anys, l’Església valora i demana el cul­tiu d’una acti­tud dia­lo­gal de conei­xe­ment, de reco­nei­xe­ment, d’amis­tat, de col·labo­ració entre per­so­nes i comu­ni­tats reli­gi­o­ses. Les migra­ci­ons ho han afa­vo­rit, i nor­mal­ment el diàleg comença en la vida quo­ti­di­ana dels qui es tro­ben con­vi­vint en àmbits més o menys pro­pers. Així, el diàleg inter­re­ligiós sol esde­ve­nir també una forma de col·labo­ració pel que fa a qüesti­ons que estan rela­ci­o­na­des amb el bé comú.
Això es va veure força durant la pandèmia, per exem­ple als hos­pi­tals, on repre­sen­tants de les dife­rents con­fes­si­ons tre­ba­lla­ven junts...
La riquesa de la diver­si­tat implica que les per­so­nes puguin coo­pe­rar, tot i pen­sar i sen­tir de manera dife­rent. En el camp social, en la lluita per la justícia, per la pau, per la fra­ter­ni­tat..., hi ha natu­ral­ment un ter­reny comú de tro­bada i col·labo­ració. Després convé tro­bar altres vies de diàleg a nivell intel·lec­tual, con­cep­tual o teològic...
Par­lant de la pandèmia, sem­bla que en els moments més durs tot­hom es va pro­po­sar ser millor, pot­ser alguns fins i tot es van apro­par a l’Església. Els bons propòsits s’han aban­do­nat ràpida­ment?
Pos­si­ble­ment sí..., però pot­ser encara no som prou cons­ci­ents de tot allò que la pandèmia ens ha com­por­tat per­so­nal­ment i comu­nitària­ment. Ha tin­gut efec­tes que ara es mani­fes­ten amb un cert males­tar gene­ral, de por, de recel, de pre­venció envers els altres. També amb pro­ble­mes de salut men­tal, sobre­tot entre joves. Sigui com sigui, hem cons­ta­tat la fra­gi­li­tat i la feblesa de mol­tes estruc­tu­res soci­als, polítiques i econòmiques. I crec que ha apun­tat i es manté certa inqui­e­tud per cul­ti­var la recerca de sen­tit de la vida per­so­nal i col·lec­tiva.
Mirant al futur, quin ha de ser el paper de la dona en l’Església?
El seu paper és i pot ser relle­vant, en molts aspec­tes. Si, en relació amb el que dèiem fa un moment, el pri­mer àmbit de diàleg és el de la vida, les dones, amb la seva capa­ci­tat d’empa­tia i de luci­desa per resol­dre situ­a­ci­ons des d’un pla més exis­ten­cial que ideològic, fan apor­ta­ci­ons deter­mi­nants. En molts con­tex­tos, la seva com­prensió dels dolors, dels sen­ti­ments i de les emo­ci­ons huma­nes, directa i amb unes grans dosis de gene­ro­si­tat, de donació, d’impli­cació i de res­pecte, resulta alta­ment fecunda... Ara mateix, a l’Iran les dones lide­ren una lluita real­ment trans­for­ma­dora. A Amèrica Lla­tina o l’Àfrica encapçalen movi­ments de base molt potents, mal­grat tants con­di­ci­o­na­ments cul­tu­rals de sub­missió. Sobre si –com em pre­gun­tes– algun dia hi haurà dones que exer­cei­xin entre nosal­tres el minis­teri sacer­do­tal orde­nat, temps al temps...
Recent­ment s’ha com­plert la pri­mera dècada del pon­ti­fi­cat del papa Fran­cesc. Sé que és una opinió molt per­so­nal, però vostè creu que és el papa que els fidels –i també aquells que no ho són– espe­ra­ven?
Com a bisbe de Roma –com ja va remar­car des del pri­mer dia– té assu­mida la res­pon­sa­bi­li­tat i de tenir una mirada oberta envers l’Església uni­ver­sal. En aquests pri­mers deu anys, el papa Fran­cesc ha ini­ciat una sèrie de movi­ments sabent, com ell mateix insis­teix, que el temps és supe­rior a l’espai, que la uni­tat pre­val sobre el con­flicte, que la rea­li­tat és més impor­tant que les idees i que el tot és supe­rior a la part. Així pro­cura impul­sar pro­ces­sos, con­fi­ant que siguin lla­vors que dona­ran el seu fruit. En no pocs aspec­tes ha can­viat radi­cal­ment la manera d’exer­cir el ser­vei del papat en l’Església i en el món.
Qui­nes són aques­tes lla­vors?

El papa ha situat a pri­mer pla ecle­sial la paraula sino­da­li­tat, pro­vi­nent d’un terme grec que sig­ni­fica cami­nar ple­gats. Així l’Església es reco­neix com una comu­ni­tat de per­so­nes que pro­cu­ren cami­nar jun­tes pels camins de l’Evan­geli, sen­tint-se estre­ta­ment vin­cu­la­des amb tots els homes i dones que tran­si­ten pel món.

És un sen­ti­ment de comu­ni­tat?
Man­lle­vant una expressió de Fran­cesc d’Assís, el papa Fran­cesc va titu­lar la seva dar­rera encíclica Fra­te­lli tutti. Entre altres coses molt boni­ques, insis­teix en la con­veniència del diàleg inter­re­ligiós. Per­so­nal­ment, ell mateix ha fet molts ges­tos eloqüents d’apro­pa­ment a segui­dors de l’islam, així com també als d’altres reli­gi­ons: ani­mis­tes, pre­co­lom­bi­nes o del món ori­en­tal. A més, en el con­text de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna i de tan­tes altres, el papa és dels pocs líders mun­di­als que diuen les coses pel seu nom. I no té por –al con­trari, hi insis­teix– a l’hora de posar en relleu mol­tes con­tra­dic­ci­ons escan­da­lo­ses de les estruc­tu­res mun­di­als, tri­butàries espe­ci­al­ment del capi­ta­lisme sal­vatge.
És un pontífex molt cons­ci­en­ciat soci­al­ment?
Segueix i desen­vo­lupa les línies dels seus pre­de­ces­sors... Ja des de començaments del segle XX els papes han insis­tit molt en la qüestió social, això no ve de nou, però Fran­cesc ho ha fet cre­a­ti­va­ment amb ges­tos sen­zills i clars, posant el focus en les perifèries exis­ten­ci­als i soci­als. El pri­mer viatge, reve­la­dor del tarannà del lla­vors papa tot just estre­nat, el va voler fer a Lam­pe­dusa, per posar de mani­fest el drama de la immi­gració i la injustícia del mal­trac­ta­ment de migrants per part de països pre­te­sa­ment desen­vo­lu­pats, explo­ta­dors històrica­ment dels de mol­tes per­so­nes que ara no hi poden sobre­viure. Els pele­gri­nat­ges del papa res­se­guei­xen una geo­gra­fia –recent­ment ha estat al Sudan i al Congo– que ja indica quins són els seus interes­sos.
Vostè també és un gran conei­xe­dor de l’obra de Rai­mon Panikkar. Ell va ser impul­sor del diàleg inter­re­ligiós. Què hem de valo­rar, sobre­tot, de la seva obra?
En el nos­tre entorn, va ser pio­ner i és un refe­rent en posar l’atenció i apor­tar ele­ments per desen­vo­lu­par el que ell va cul­ti­var molt a fons: el diàleg inter­re­ligiós i inter­cul­tu­ral. En el seu cas li ho va faci­li­tar la seva pròpia bio­gra­fia, en què con­flu­ei­xen el món de l’Índia, on pre­va­len la tra­dició hin­du­ista i budista, i el món d’arrel cris­ti­ana. Això li va per­me­tre esde­ve­nir pont entre dos ves­sants de pen­sa­ment i de sen­si­bi­li­tats espi­ri­tu­als. El seu lle­gat que­darà con­sig­nat en l’edició de la seva Opera omnia, que tindrà una quin­zena de volums.
Va ser un dels pri­mers intel·lec­tu­als cata­lans a par­lar de diver­si­tat...
Rai­mon Panikkar va saber posar en relleu la plu­ra­li­tat de pers­pec­ti­ves com una riquesa, i el diàleg no com a recerca de la uni­for­mi­tat, sinó com a pos­si­bi­li­tat d’har­mo­nia recípro­ca­ment enri­qui­dora entre regis­tres dife­rents. L’objec­tiu final no és con­fon­dre’s en una sola religió o un pen­sa­ment únic –temp­tació per­sis­tent de tants tota­li­ta­ris­mes i popu­lis­mes– sinó reconèixer i gau­dir de la riquesa de la diver­si­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia