Societat

Comerç

Emblemàtics, els comerços que donen personalitat

Barcelona té unes dues-centes botigues catalogades com a emblemàtiques, algunes pels elements decoratius i arquitectònics, d’altres pel contingut històric, d’altres per totes dues coses alhora

Ser emblemàtic és una distinció, però també una responsabilitat: s’ha de demanar permís si es vol tocar algun element arquitectònic

És on hi ha més locals emblemàtics, sobretot farmàcies, herbolaris, pastisseries, barreteries, bars i restaurants

“Volen potenciar el valor immaterial d’aquests comerços”, diu Barcelona Comerç

“Es con­si­dera emblemàtic un comerç que té molts anys de tra­jectòria en un mateix local i, nor­mal­ment, que sem­pre hagi fet la mateixa acti­vi­tat, tot i que hi ha emblemàtics que ho són més per l’arqui­tec­tura i la deco­ració que man­te­nen i d’altres més per la quan­ti­tat d’anys que s’han espe­ci­a­lit­zat en la venda d’un pro­ducte con­cret”, explica Pròsper Puig, pro­pi­e­tari de la can­sa­la­de­ria Puig del barri de Sant Andreu, que, a més a més, és el pre­si­dent de Bar­ce­lona Comerç. “En el meu cas, la nos­tra car­nis­se­ria és emblemàtica tant pel con­ti­nent com pel con­tin­gut, perquè des del 1902, quan encara no era de la meva família, ja s’hi venien pro­duc­tes ela­bo­rats del porc, i l’edi­fici on som és del s.​XIX”, diu.

Efec­ti­va­ment, l’edi­fici on és la can­sa­la­de­ria Puig, al número 147 del car­rer Gran de Sant Andreu, té una llarga història. Abans que s’hi obrís el pri­mer esta­bli­ment de car­nis­se­ria, va ser tocat per un pro­jec­til durant la revolta de la Jamància de 1843, una revolta pro­gres­sista con­tra el govern del gene­ral Espar­tero. “De fet, el pro­jec­til encara es con­serva i es pot veure encas­tat a la façana, a sobre el balcó del pri­mer pis”, pun­tu­a­litza Puig. La casa tenia planta i un pis i el 1909 es va refor­mar ja amb l’estètica Moder­nista i s’hi va afe­gir un pis. “La meva família va com­prar la can­sa­la­de­ria el 1957, però tenim docu­ments que demos­tren que l’antic pro­pi­e­tari de la botiga, que hi tenia una sal­sit­xe­ria, Emi­lio Bové, havia obert el negoci el 1902, quan Sant Andreu encara era una població inde­pen­dent. Els meus pares, de fet, van com­prar aquesta casa a la filla del senyor Bové.” Per tant, aquesta abans sal­sit­xe­ria i ara can­sa­la­de­ria es pot dir que fa 121 anys que fa la mateixa acti­vi­tat.

També fa més de cent anys que fa la mateixa acti­vi­tat la dro­gue­ria Rovira, un pou de savi­esa, un esta­bli­ment del car­rer Madrazo que comença a ser únic no només a Bar­ce­lona sinó al país i que té cli­ents de tota la ciu­tat, de tot Cata­lu­nya i també de fora, que els tru­quen perquè els enviïn pro­duc­tes. “Quasi no hi ha dro­gue­ries, en que­dem poques, i la gent té mol­tes pre­gun­tes i molts dub­tes que a inter­net no els els saben solu­ci­o­nar”, diu Ramon Segarra, ter­cera gene­ració d’adro­guers.

30.000 referències

La dro­gue­ria Rovira va ser fun­dada el 1910 i avui pot pre­su­mir de tenir un catàleg amb 30.000 referències entre pro­duc­tes de dro­gue­ria, químics, de res­tau­ració, de plàstic i de para­ment de la llar i ras­pa­lle­ria. Enmig de tot aquest bati­bull de pro­duc­tes, molts records. Una estan­te­ria amb solu­ci­ons que es com­pra­ven a gra­nel, i que alguna gent encara els com­pra, i una altra amb pro­duc­tes que es feien ser­vir fa més de 50 anys, com ara uns exem­plars dels pri­mers rot­lles de paper de vàter El Ele­fante, els pri­mers que van exis­tir que anes­sin enrot­llats i no fos­sin papers solts (abans d’El Ele­fante i El Ciervo, la gent s’eixu­gava amb papers de diari reta­llats). I a les parets, car­tells publi­ci­ta­ris, entre què el de l’històric Netol (el rètol gegant, amb termòmetre inclòs, pre­si­dia la porta de la botiga, fa anys). “Aquí tro­bem solu­ci­ons per a tot i, a més, fem de psicòlegs –diu l’Anto­nio, que fa més de qua­ranta anys que des­patxa a l’esta­bli­ment–. Recordo el mes­tre Pal­mero, que ens venia a com­prar les pin­tu­res i els pin­zells. Sem­pre volia les pin­tu­res més anti­gues, i ens dema­nava que li guardéssim si alguna es pas­sava i estava a punt de fer-se malbé. Com més velles, millor, deia.” D’anècdo­tes en té un munt, perquè per aquest local, on els pro­duc­tes s’amun­te­guen en estan­te­ries i pen­jats del sos­tre, han pas­sat milers de per­so­nes, algu­nes de molt famo­ses. “Va venir Johan Cruyff fa molts anys, quan estava fent un anunci per a les pin­tu­res Bru­guer i volia com­prar-ne, però, en aquell moment, nosal­tres només en teníem de Titán. Se la va que­dar, és clar, però ens va fer pro­me­tre que no ho diríem a ningú!”, riu l’Anto­nio.

Al barri de Sants, la joie­ria Roé ha vist qua­tre gene­ra­ci­ons de sant­sencs. “El nos­tre besavi va com­prar la joie­ria el 1925, però abans ja l’havia tin­guda uns anys amb un soci. No sabem quants anys va ser la joie­ria Esteve & Roé fins que el besavi se la va que­dar”, expli­quen Fran­cesc i Emi Gar­cia Roé, actu­als pro­pi­e­ta­ris dela joie­ria Roé, situ­ada al número 41 del car­rer de Sants. L’esta­bli­ment de din­tre està igual com el tenia el besavi, “que va fer fol­rar part de les parets amb caoba que va fer por­tar de Cuba”. Dels anys vint també que­den a la botiga un gran rellotge de peu, un altre de paret i uns llums de bronze sobre les tau­les on s’atén els cli­ents. També de record els queda –al vidre de l’apa­ra­dor de fora – un impacte de bala de la Guerra Civil.

Totes les boti­gues con­si­de­ra­des emblemàtiques tenen una història i a Bar­ce­lona en són, apro­xi­ma­da­ment, unes dues-cen­tes (que esti­guin cata­lo­ga­des). “No sabem exac­ta­ment quants comerços emblemàtics tenim, perquè si bé és veri­tat que tots n’estem orgu­llo­sos, entrar al catàleg d’emblemàtic és volun­tari i com­porta una res­pon­sa­bi­li­tat i també uns deu­res. Si algú vol ven­dre l’esta­bli­ment o hi ha de fer refor­mes, si és emblemàtic i dema­nes un permís d’obres a l’Ajun­ta­ment, d’una banda hi ha aju­des, però d’una altra hi ha una nor­ma­tiva molt res­tric­tiva, que limita molt les obres que s’hi poden fer, perquè hi ha ele­ments patri­mo­ni­als que s’han de con­ser­var, per exem­ple. Això explica que alguns comerços que són emblemàtics no esti­guin en el catàleg ofi­cial”, explica Pròsper Puig.

Tot i que hi ha emblemàtics a tot Bar­ce­lona, molts són a Ciu­tat Vella. Farmàcies, fle­ques i pas­tis­se­ries, her­bo­la­ris, bar­re­te­ries, cere­ries, bars i res­tau­rants. Uns quants noms que, de ben segur, són cone­guts per la majo­ria: la pas­tis­se­ria La Col­mena, la tor­ro­ne­ria La Cam­pana, la Casa Gis­pert de fruits secs, el res­tau­rant 7 Por­tes, la gani­ve­te­ria Roca, la Casa Beet­ho­ven i El Cafè de l’Òpera. Però d’emblemàtics n’hi ha a tota la ciu­tat, alguns als bar­ris que havien estat loca­li­tats inde­pen­dents: el Qui­met d’Horta, la pas­tis­se­ria Foix de Sarrià, l’estanc Mora, la impremta Bal­ta­sar i la farmàcia Fran­quesa, de Sant Andreu de Palo­mar, i l’orxa­te­ria El Tío Ché, del Poble­nou. També n’hi ha d’impor­tants a l’Eixam­ple: la pape­re­ria Canut, el forn Ser­ret i Risk XXI, al car­rer Girona, Aude­nis, al car­rer València, el Web Cen­ter, al car­rer Aragó, i la farmàcia Pui­go­riol, al car­rer Mallorca.

Bar­ce­lona és una ciu­tat on, de fa molts anys, les diver­ses asso­ci­a­ci­ons de comer­ci­ants han tre­ba­llat per pro­te­gir aquests comerços emblemàtics, que avui estan cata­lo­gats en tres cate­go­ries dife­rents en funció de la seva importància. “Les farmàcies, per exem­ple, que són les que més han con­ser­vat el lle­gat, estan quasi totes en la pri­mera cate­go­ria, perquè tenen con­ti­nent i con­tin­gut històric. Les altres dues cate­go­ries van una mica en funció de la importància de cada esta­bli­ment”, explica Puig, pre­si­dent de Bar­ce­lona Comerç.

El prin­ci­pal pro­blema que tenen avui els comerços emblemàtics –par­tint de la base que fun­ci­o­nin econòmica­ment, que ho fan la majo­ria– és que alguns no són de pro­pi­e­tat, sinó que estan en un local llo­gat i el preu del llo­guer, ara mateix, és insos­te­ni­ble. Esta­bli­ments com ara La Col­mena, obert en el segle XIX i que és en un local de llo­guer, que va anar de res que hagués de tan­car, i la botiga El Inge­nio, que també va estar a punt de tan­car i no ho va fer perquè l’Ajun­ta­ment va aca­bar com­prant el local per tal de pro­te­gir un negoci únic de figu­res de paper maixé. I el bar Mar­se­lla, històric, que no va haver d’abai­xar la per­si­ana després d’una llarga lluita veïnal i que l’Ajun­ta­ment acabés com­prant l’edi­fici. Però altres nego­cis no han tin­gut tanta sort: la farmàcia La Estre­lla del car­rer Fer­ran es va haver de tras­lla­dar (al seu lloc, ara, hi ha un negoci de cànna­bis que, per sort, ha man­tin­gut el mobi­li­ari inte­rior intacte).

El preu dels llo­guers

“Si no ets pro­pi­e­tari del local, ara tens un pro­blema. Estem par­lant que la majo­ria d’emblemàtics són al cen­tre de Bar­ce­lona, que és on hi ha més pressió sobre el preu dels llo­guers per l’efecte del turisme, per aquesta gen­tri­fi­cació que fa que es valori molt el metre qua­drat comer­cial, i això fa que s’expulsi veïns i comer­ci­ants ”, diu Puig.

Bar­ce­lona va cele­brar, fa uns mesos, un congrés euro­peu dedi­cat als comerços emblemàtics, entre altres coses per par­lar de la neces­si­tat de posar-los en valor per tal que la gent hi vagi a com­prar com ha fet sem­pre. “Hem de conèixer aquests nego­cis, perquè si la gent no hi va no hi ha res a fer ni res a sal­var”, diu Pròsper Puig. Per això con­si­dera impor­tant que Bar­ce­lona sigui esco­llida com la pri­mera Capi­tal Euro­pea del Comerç de Pro­xi­mi­tat per poder pro­mo­ci­o­nar aquest comerç i, entre aquest, l’emblemàtic. En aquest congrés euro­peu, es va fer palès que hi ha ciu­tats euro­pees que ni tan sols tenen cata­lo­gat el seu patri­moni de comerços emblemàtics. “París, per exem­ple”, expli­cita el pre­si­dent de Bar­ce­lona Comerç. I asse­gura: “Aquest congrés va posar en comú el que envolta aquest tipus de comerç, i ara, al juny, ani­rem a Brus­sel·les a par­lar amb el comis­sari de Cul­tura la UE, perquè volen que la pro­tecció dels comerços emblemàtics també esti­gui rela­ci­o­nada amb els valors cul­tu­rals i no només amb el sec­tor comer­cial. Volem poten­ciar el valor imma­te­rial d’aquests comerços, la importància que tenen per a la història de cada ciu­tat.”

1909
Ja era
una botiga especialitzada en carn i embotits l’actual cansaladeria Puig, a Gran de Sant Andreu.
1910
Va obrir
al carrer Madrazo la drogueria Rovira.
1925
Joan Roé i Vidal
va quedar-se el negoci de joieria que havia compartit amb un soci i, fins ara, la joieria està en mans de la família Roé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia