Societat

SUSANNA BESALÚ I RICARD GUBAU

VOLUNTARIS DE CÀRITAS DIOCESANA

“Ajudar els altres et fa créixer com a persona”

La resposta que donen ara els joves és diferent, si bé la cerca d’autenticitat i l’anhel de servei i de millorar el món són els mateixos
Centrant-nos en el que ens uneix, avancem, però si ens fixem en el que ens diferencia, caurem en el rebuig, l’exclusió...

Vostès són un exem­ple de par­ti­ci­pació activa dins de l’Església catòlica. Poden expli­car com ha estat l’evo­lució de la seva impli­cació al llarg del temps?

Vam coin­ci­dir a la parròquia de Sant Josep de Girona, però en dife­rents anys. Allà vam fer la pri­mera comunió, la segona comunió i la con­fir­mació, com a nens i joves. Fèiem esplai, colònies... Més tard, un cop s’aca­bava aquesta etapa, el més nor­mal era con­ti­nuar com a colla d’amics. Eren grups gene­ra­ci­o­nals, i fins i tot les colles tenien un nom. Alguns vam entrar lla­vors a fer de moni­tors o de cate­quis­tes. Els vica­ris, els rec­tors... eren tots molt oberts, i ja de petits corríem per allà com si fos casa nos­tra. Hem de dir que Sant Josep ha estat una de les parròquies més acti­ves i ober­tes de Girona, amb molta par­ti­ci­pació del jovent. Quan pre­paràvem les acti­vi­tats o les colònies ens pas­sen la vida allà, fins i tot els pares ens deien si ens volíem endur mata­las­sos per dor­mir-hi. Després, quan ens vam anar fent grans, tots dos vam con­ti­nuar par­ti­ci­pant en dife­rents tas­ques a la parròquia. Per tant es van conèixer allà? Vam coin­ci­dir en un grup de reflexió amb per­so­nes de dife­rents edats i molt diver­ses, en què escollíem temes per tre­ba­llar-los en grup. I, un cop casats, vam con­ti­nuar for­mant part d’un grup de matri­mo­nis, que ens ha aju­dat en les dife­rents eta­pes de la vida, des de l’inici de viure en pare­lla, l’arri­bada dels fills… i tot des d’una visió de cre­ients. Aquest grup encara el man­te­nim; aquest any, com­plirà vint-i-cinc anys i encara ens con­ti­nuem tro­bant un cop al mes. Al final, es tracta de com­par­tir experiències i aju­dar-se mútua­ment. Alhora, també hem par­ti­ci­pat en dife­rents acti­vi­tats de la parròquia. I, ja dar­re­ra­ment, hem entrat a for­mar part d’un grup de Càritas, en con­cret el de Llam­bi­lles-Quart.

 Vostès que han cres­cut i vis­cut en aquest entorn par­ro­quial, cre­uen que ara els joves viuen la religió d’una manera dife­rents a la dels seus pares?

Si mirem amb pers­pec­tiva, si bé en l’època dels nos­tres avis o pares la religió era impo­sada, en la nos­tra ja no ho va ser. La inèrcia i el fet que tam­poc teníem la diver­si­tat d’opci­ons que tenen els joves actu­al­ment feia que encara gran part dels nosal­tres par­ti­cipéssim en l’Església. Fal­ta­ven asso­ci­a­ci­ons i enti­tats i a la parròquia trobàvem el que buscàvem: estar amb jovent i cana­lit­zar la nos­tra vocació de ser­vei. Era el mateix que pas­sava amb l’oci: o ana­ves al cinema, o poca cosa més podies fer. En canvi, els joves d’avui viuen una situ­ació molt dife­rent de la nos­tra i, per tant, la res­posta que donen és dife­rent, si bé la cerca de l’auten­ti­ci­tat i l’anhel de ser­vei i de millo­rar el món són els matei­xos. Això és el que importa. A vega­des, s’eti­queta d’una manera nega­tiva el jovent, però no els podem valo­rar des de la nos­tra pers­pec­tiva. Ells viuen en una situ­ació dife­rent a la nos­tra, però també són altruis­tes i molt valu­o­sos, i davant d’una injustícia, es rebel·len. No són ni millors ni pit­jors del que érem nosal­tres.

 En aquests temps també deuen haver vis­cut can­vis dins la pràctica reli­gi­osa. Quins con­si­de­ren que han estat més impor­tants?

Cre­iem que el canvi més sig­ni­fi­ca­tiu és que ha pas­sat a ser una pràctica més viven­cial i par­ti­ci­pa­tiva dels laics en tots els àmbits de l’Església, des dels con­sells par­ro­quials, als grup de litúrgia, d’eco­no­mia… Cada vegada, hi ha més deci­si­ons que són com­par­ti­des; ja no és una estruc­tura tan jerar­quit­zada. De fet, els cape­llans és ara quan neces­si­ten més ajuda. A molts els toca­ria jubi­lar-se, però tenen molta feina. Un tema que hem deba­tut és el del paper de la dona en l’Església. No ens enga­nyem, a les esglésies hi ha més dones que homes i, necessària­ment, hau­ran d’anar gua­nyant rellevància. En qual­se­vol cas, cre­iem que els mossèns s’han anat adap­tant i obrint als nous can­vis de la mateixa manera que els mes­tres ho han hagut de fer davant els nous rep­tes edu­ca­tius i les noves tec­no­lo­gies. 

Quins dirien que són els valors més des­ta­cats que ha de trans­me­tre l’Església?

Per nosal­tres, el més impor­tant és el ser­vei a les per­so­nes, espe­ci­al­ment als neces­si­tats. La imatge que dona el papa Fran­cesc és la de l’Església com una font a la plaça del poble que està dis­po­ni­ble per a tot­hom qui té set. És una imatge molt maca perquè és tan sim­ple com això.

 Estem en una soci­e­tat cada cop més laica, però és evi­dent que les nos­tres arrels són cris­ti­a­nes. Es valora prou?

Pel que fa a tra­di­ci­ons, fes­ti­vi­tats, cos­tums... és evi­dent que som cris­ti­ans. Tenim el Nadal, la Set­mana Santa... I en l’art i la història les arrels cris­ti­a­nes són ben pale­ses. Una cosa és que la gent sigui cre­ient o no, però aques­tes arrels no es poden negar. Pot­ser, a vega­des, no es valo­ren prou, perquè costa fer visi­ble el seu sig­ni­fi­cat. Estem en una soci­e­tat mul­ti­cul­tu­ral i laica, però mol­tes per­so­nes com­par­tim uns ide­als que són les bases del cris­ti­a­nisme: ser una per­sona oberta, que ajuda, que es pre­o­cupa... No es tracta d’anar a missa o no, sinó de com­par­tir aquests valors. 

En un món que sem­bla abo­cat al cata­clisme, amb crisi de valors però també amb perill con­crets, com ara el canvi climàtic, la pandèmia... La religió pot donar con­fort a la gent des­es­pe­rançada?

Cre­iem que sí, que, en moments de la vida en què hi ha difi­cul­tats, la fe pot aju­dar a afron­tar-los d’una manera més serena. Tenim amics a què, davant d’una malal­tia greu com el càncer, els va aju­dar a adop­tar una acti­tud posi­tiva per superar-ho. Ser cre­ient no et cura de res, però et pot recon­for­tar. I ser cre­ient ens hau­ria de donar una visió més glo­bal, més oberta a enten­dre la vida com un camí on hi ha moments bons i dolents, però que cal con­ti­nuar cami­nant. També ens hau­ria de fer cons­ci­ents que vivim en una casa de llo­guer: la nos­tra vida és nos­tra i l’hem de viure lliu­re­ment, però estem aquí de llo­guer i quan mar­xem no ens podrem endur res. No hauríem de ser tan mate­ri­a­lis­tes, però la soci­e­tat t’empeny per aquest camí, cap a l’indi­vi­du­a­lisme i la com­pe­ti­ti­vi­tat. I això és una llàstima. Ens des­hu­ma­nitza i ens fa pas­sar de llarg de les difi­cul­tats dels altres.

 Poden expli­car quina és la tasca que fan actu­al­ment en el marc d’aquest volun­ta­riat?

A Càritas, hi hem entrat fa poc, però ens agrada molt el grup. És una enti­tat d’acció cari­ta­tiva i social que vol pro­moure el desen­vo­lu­pa­ment inte­gral de les per­so­nes, espe­ci­al­ment les que són més pro­pen­ses a patir risc d’exclusió social o pobresa. És molt interes­sant que, glo­bal­ment, el 85% del que recapta va direc­ta­ment a aju­des; no hi ha burocràcia pel mig. Par­lant en con­cret del grup de Cari­tas Llam­bi­lles-Quart, fem dife­rents acci­ons. Una de les prin­ci­pals és l’acom­pa­nya­ment de gent gran que es troba en el llin­dar d’exclusió social. Se’ls pot aju­dar a fer la com­pra, estar amb ells una estona per xer­rar... Una altra tasca molt impor­tant és el ser­vei d’inter­venció edu­ca­tiva [SIE] a les loca­li­tats de Quart i la Cre­ueta. Ajuda al reforç d’estu­di­ants de primària i ESO. No només es fa una ajuda esco­lar, sinó també d’hàbits rela­ci­o­nals, de soci­a­lit­zació... També es tre­ba­lla acom­pa­nyant un grup de dones immi­grants per a aju­dar-les en la inte­gració social i en l’apre­nen­tatge del català. I, aquest hivern pas­sat, vam fer una cam­pa­nya per acon­se­guir bom­bo­nes de butà per a les gent neces­si­tada. És un grup petit, però par­ti­ci­par-hi és la nos­tra manera de posar un gra de sorra per cons­truir un món més just. El fet de pen­sar en els altres ens ajuda a sor­tir del nos­tre ego­cen­trisme i a créixer en qua­li­tat humana. 

Què opi­nen sobre el diàleg inter­re­ligiós? S’hau­ria de fomen­tar més?

Ja fa temps que es tre­ba­lla en el diàleg inter­re­ligiós per a la uni­tat dels cris­ti­ans, tant des de les ins­ti­tu­ci­ons com en les bases. Un exem­ple pot ser la comu­ni­tat de Taizé i les tro­ba­des inter­na­ci­o­nals que s’hi fan cada any. Pel que fa a les altres grans reli­gi­ons, ens consta que també hi ha diàleg. El més impor­tant és que ens fixem en allò que ens uneix, allò que tenim en comú i no en el que ens dife­ren­cia i ens separa. Pel pri­mer camí, avançarem en huma­ni­tat, en canvi, cen­trant-nos en el que ens dife­ren­cia, cau­rem en el rebuig, l’exclusió i els pre­ju­di­cis.

 L’Església catòlica està can­vi­ant de la mà del papa Fran­cesc?

L’Església ja va fer un gran pas amb el Con­cili Vaticà II que va fer el papa Joan XXIII. Els suc­ces­sius papes, uns d’una manera i uns altres d’una altra, han anat apli­cant les idees i direc­trius del con­cili. Ja tenien el full de ruta mar­cat. Actu­al­ment, veiem que dins de l’Església s’està tre­ba­llant molt en el sínode, que no és res més que cami­nar junts com a poble de Déu. El papa Fran­cesc és una mos­tra d’una Església pro­pera. Recent­ment, amb el nos­tre grup de pare­lles, vam poder veure el docu­men­tal Amen, Fran­cisco res­ponde, en què el sant pare parla amb deu joves de temes diver­sos que els pre­o­cu­pen. Són joves molt dife­rents i de dife­rents parts del món que li pre­gun­ten qüesti­ons com­pro­me­ses amb tota natu­ra­li­tat. En aquest docu­men­tal, demos­tra que la seva visió és molt oberta i molt pro­pera al jovent. 

Un treball conjunt

La Susanna i en Ricard no han volgut que les respostes a aquesta entrevista fossin separades, perquè coincideixen fins i tot en els matisos. Quan els seus dos fills eren petits, la Susanna va fer de catequista i preparava misses d’infants, en què es promou que les criatures participin. En Ricard, per la seva banda, participa donant suport en l’àmbit econòmic. És molt de la broma. “‘Ara em toca fer la feina de Judes: portar els comptes’”, diu en Ricard.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia