Salut

opinió

Les infermeres, motor de canvi en un sistema en crisi

Els cinc anys de la covid recorden la nostra força, però també les nostres necessitats pendents
Denunciem mancança de recursos, precarietat laboral i falta de reconeixement

Incer­tesa, com­promís i resiliència. Jor­na­des esgo­ta­do­res, con­di­ci­ons pro­fes­si­o­nals adver­ses i càrrega física i emo­ci­o­nal extra­or­dinària. Les infer­me­res i lle­va­do­res vam viure la pandèmia amb una inten­si­tat i una pressió sense pre­ce­dents, pro­ducte de la nos­tra ubi­cació en l’epi­cen­tre de la res­posta sanitària. La nos­tra pro­xi­mi­tat a les per­so­nes ate­ses, espe­ci­al­ment a aque­lles aïlla­des de les seves famílies, ens va situar com a molt més que cui­da­do­res; vam esde­ve­nir el prin­ci­pal suport emo­ci­o­nal i humà en un moment en què l’aïlla­ment es va con­ver­tir en la pri­mera i prin­ci­pal res­posta.

Com en molts altres moments des­ta­cats de la història, les infer­me­res i lle­va­do­res vam ocu­par el lloc que ens cor­res­pon sense fla­que­jar: al cos­tat de qui més ens neces­sita, sense dei­xar ningú enrere. La Flo­rence Nigh­tin­gale, a la guerra de Cri­mea; l’Eli­sa­beth Eiden­benz, fun­da­dora de la Mater­ni­tat d’Elna, i la Flors Sirera, a Ruanda, en són exem­ples. La seva entrega va demos­trar el valor insubs­tituïble de les infer­me­res, no només com a com­petència assis­ten­cial, sinó com a pro­fessió amb capa­ci­tat per lide­rar i inno­var en temps de crisi. Ara bé, abans que infer­me­res, som per­so­nes. Mol­tes pro­fes­si­o­nals vam posar la nos­tra vida i la dels nos­tres éssers esti­mats en risc per tal de poder pro­te­gir els altres, sovint sense els recur­sos neces­sa­ris. Tant és així que, a causa de la inten­si­tat dels casos i les pèrdues huma­nes, mol­tes de nosal­tres vam expe­ri­men­tar un impacte emo­ci­o­nal pro­fund que encara per­dura.

Cinc anys després, fem balanç d’aque­lla experiència amb la mirada posada en el futur de la pro­fessió i les lliçons apre­ses com a guia. En con­junt, hem expe­ri­men­tat una evo­lució acce­le­rada en aquest lus­tre: neces­si­tats i anhels, eficiència i eficàcia del sis­tema, can­vis demogràfics, irrupció tec­nològica... Les infer­me­res i lle­va­do­res ens hem vist abo­ca­des a inno­var dins de les nos­tres com­petències, adop­tant noves meto­do­lo­gies i tec­no­lo­gies, millo­rant els pro­to­cols i redis­se­nyant els pro­ce­di­ments. Aquest canvi ha trans­for­mat la pro­fessió, i avui, mol­tes de les millo­res introduïdes durant la pandèmia s’han con­so­li­dat en la pràctica diària. Cele­brem que la pandèmia ens hagi mul­ti­pli­cat el nos­tre poten­cial, però seguim en un sis­tema en fallida.

Tam­poc es pot par­lar de sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema sense con­si­de­rar el rol de les infer­me­res. I és que sem­pre hem estat peces clau en aquest tema. Lide­rem pro­gra­mes de pre­venció de la malal­tia i pro­moció de la salut, ofe­rim una atenció inte­gral i pro­pera que evita la sobrecàrrega dels cen­tres de salut i opti­mit­zem l’ús de recur­sos sani­ta­ris amb una gestió efi­ci­ent, d’acord amb el nos­tre cri­teri pro­fes­si­o­nal. De la mateixa manera, també pro­mo­vem models d’atenció basats en evidència i adop­tem pràcti­ques ecològiques que mini­mit­zen la pet­jada ecològica del sis­tema.

Malau­ra­da­ment, des de fa anys, les infer­me­res i lle­va­do­res denun­ciem la man­cança de recur­sos, la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i la falta de reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal. Mal­grat el paper fona­men­tal que les infer­me­res vam tenir durant la covid-19, i l’extra­or­di­nari valor que donem al sis­tema de salut i les per­so­nes, el reco­nei­xe­ment no ha arri­bat amb les millo­res que esperàvem. Mol­tes pro­fes­si­o­nals con­ti­nuem tre­ba­llant en con­di­ci­ons que no reflec­tei­xen ni la nos­tra for­mació ni la nos­tra dedi­cació. Les pro­me­ses de refor­mes estruc­tu­rals es fan espe­rar i, si el sis­tema no reac­ci­ona, per­drem talent i com­promís en una pro­fessió que és la palanca de canvi que el nos­tre sis­tema de salut neces­sita.

Al greuge ins­ti­tu­ci­o­nal i labo­ral al qual estem sot­me­ses les infer­me­res i lle­va­do­res, s’hi afe­geix l’estat de salut de les pro­fes­si­o­nals. Arran de l’esclat de la pandèmia, el Con­sejo Gene­ral de Enfer­mería (CGE) va impul­sar un estudi sobre l’impacte de la pressió assis­ten­cial en la pro­fessió infer­mera. Els resul­tats són des­co­rat­ja­dors. L’estrès, l’angoixa i el dol acu­mu­lat han gene­rat con­seqüències emo­ci­o­nals que encara for­men part del dia a dia de les pro­fes­si­o­nals, algu­nes de les quals han esde­vin­gut, a més a més, malal­tes cròniques de covid. Tan­ma­teix, cal subrat­llar que, d’acord amb el dar­rer monogràfic, el volum de tre­ball mitjà al qual ens sot­me­tem les infer­me­res cata­la­nes és de 8,72 sobre 10, un dels més alts de l’Estat.

Aquest ani­ver­sari de la covid-19 és un recor­da­tori de la nos­tra força i resiliència, però també de les neces­si­tats no ate­ses i les pro­me­ses pen­dents. Des del Col·legi Ofi­cial d’Infer­me­res i Infer­mers de Bar­ce­lona, fem una crida a les ins­ti­tu­ci­ons perquè facin un pas enda­vant. En pri­mer lloc, neces­si­tem mesu­res per orde­nar la pro­fessió, que ens reco­ne­guin labo­ral­ment i econòmica­ment. Aquesta orde­nació ens aju­darà a poten­ciar les com­petències infer­me­res; ampliarà així la nos­tra auto­no­mia i eli­mi­narà bar­re­res burocràtiques que tant difi­cul­ten el ple desen­vo­lu­pa­ment de les pro­fes­si­o­nals i per­ju­di­quen la per­cepció de la ciu­ta­da­nia sobre el sis­tema.

En segon lloc, és urgent dotar de recur­sos la pro­fessió, asse­gu­rant una ràtio ade­quada d’infer­me­res i lle­va­do­res per per­sona, d’acord amb les reco­ma­na­ci­ons inter­na­ci­o­nals i les neces­si­tats reals de la població. Aquest fet reduirà la pressió assis­ten­cial i, con­següent­ment, el des­gast pro­fes­si­o­nal de les infer­me­res, i ens per­metrà man­te­nir els estàndards de qua­li­tat que desit­gem. Men­tres­tant, neces­si­tem pro­gra­mes de suport emo­ci­o­nal i de benes­tar. En ter­cer lloc, tam­poc podem dei­xar de banda que cal impul­sar una for­mació contínua uni­ver­sal, adap­tada als avenços tec­nològics i científics, per aju­dar-nos a seguir ofe­rint el millor de nosal­tres.

En con­junt, és impres­cin­di­ble abor­dar les refor­mes estruc­tu­rals amb urgència. La pandèmia va posar en evidència no només les man­can­ces, sinó també les opor­tu­ni­tats de canvi. Ara és el moment de trans­for­mar aques­tes lliçons en acci­ons con­cre­tes i com­pro­me­ses que asse­gu­rin un sis­tema sani­tari més fort, sos­te­ni­ble i equi­ta­tiu.

Perquè si alguna cosa ens ha ense­nyat la crisi de la covid-19 és que la salut de la ciu­ta­da­nia depèn direc­ta­ment de la salut del sis­tema i, sobre­tot, de les per­so­nes que el sos­te­nen cada dia. El nos­tre sis­tema de salut té un camí ple de rep­tes i des­a­fi­a­ments, i les infer­me­res i lle­va­do­res estem pre­pa­ra­des, for­ma­des i amb ener­gia per assu­mir el rol que ens cor­res­pon. Podem i hem de tran­si­tar cap a un sis­tema més humà, holístic i sos­te­ni­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia