Els reptes del moviment veïnal català

La lluita per l’erradicació de l’amiant de les ciutats és antiga, però encara viva, perquè no s’ha resolt la retirada massiva d’un material molt present als edificis i que s’ha demostrat tòxic per a la salut humana, ja que la seva inhalació pot desembocar en un mesotelioma, el càncer més associat a les microfibres d’amiant, anomenat també asbest. El moviment veïnal va començar a treballar a Barcelona amb els treballadors de la fàbrica Macosa, una fàbrica que va començar com una foneria i que tancar a causa del pla urbanístic de Diagonal Mar i després d’haver estat líder en la construcció de trens i autobusos. Era una fàbrica on els treballadors havien tingut molt de contacte amb l’asbest, i van començar a prendre consciència de la incidència d’aquest material en la salut de les persones.

Es van començar a fer estudis, i la conclusió va fer encendre les alarmes: l’amiant és un material que té una vida útil d’uns 40 anys, i es comença a degradar a partir de llavors, cosa que el fa perillós per a la salut si s’inhala. És, a més, un material omnipresent. L’amiant, un mineral compost de fibres microscòpiques, aporta durabilitat i resistència. Es va treballar en combinació amb el ciment, el que es va anomenar fibrociment, que va ser usat de manera massiva en la construcció i la indústria entre els anys 1960 i 2000. Està encara molt present a cobertes, envans pluvials, baixants i canonades arreu del món. Països com la Xina, Rússia i l’Índia encara l’utilitzen. A Catalunya es va prohibir el 2002 la comercialització de qualsevol material que contingués amiant, ja que ja estava demostrada la seva relació amb malalties com l’asbestosi, el mesotelioma i alguns tipus de càncer. A banda de prohibir l’ús del material la Generalitat va assumir la necessitat de retirar les instal·lacions amb amiant com abans millor.

El repte, però, és gran. En el Pla Nacional per a l’Erradicació de l’Amiant a Catalunya 2023-2032, la Generalitat xifra en més de quatre milions de tones les que s’haurien d’eliminar. El 2030 més del 85% d’aquest material haurà superat la seva vida útil i constituirà un problema de salut pública, laboral i mediambiental, assenyala el pla. No és una preocupació només de l’àmbit català. La Unió Europea s’ha fixat com a objectiu la retirada de l’asbest de tots els edificis públics abans del 2028 i del conjunt de la Unió el 2032.

Per facilitar aquesta actuació, el desembre passat el govern va aprovar el projecte de llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, per tenir un marc jurídic nou que vol ordenar la gestió de l’amiant i accelerar la seva retirada. Vol també seguir les recomanacions de la Unió Europea pel que fa a la retirada del material, que abans s’haurà d’haver localitzat. I aquest és un altre dels reptes, ja que són pocs els municipis que disposen d’un cens d’espais amb amiant. Badia n’és un exemple, ja que ha creat l’Oficina de l’Amiant per gestionar-ne la retirada i ha estat pioner a elaborar un mapa de localització de l’amiant, sufragat per l’Ajuntament i l’Associació de Veïns. Ja han començar les reunions amb les comunitats de propietaris per explicar com es retirarà l’amiant, una tasca que s’iniciarà en 127 edificis. Els treballs estan subvencionats per l’Agència de Residus de Catalunya.

El projecte per tirar endavant la llei està ara en tramitació parlamentària, i la CONFAVC ha aprovat un acord que insta el Parlament a accelerar els tràmits per aprovar-la com abans millor. Requereixen també la cambra perquè promogui la creació de comissions municipals per avançar en el necessari cens previ a la retirada del material. La confederació demana que els grups parlamentaris siguin conscients de la preocupació del moviment veïnal i de la urgència amb què reclamen que s’actuï, i volen que els ajuntament afrontin, dins de les seves competències, el greu problema de salut pública que representa la presència d’amiant. I, sobretot, que en facin un inventari. Una altra qüestió important és com es tractaran els residus un cop s’executi la retirada massiva de l’asbest, vista la seva toxicitat. La confederació preveu celebrar un congrés específic a l’octubre a Sabadell.

La dificultat de l’accés a l’habitatge és, ara, una de les principals preocupacions ciutadanes. És també un dels eixos destacats de treball de la CONFAVC, que va aprovar a Lleida una resolució que posa sobre la taula les principals causes del problema i insta les federacions veïnals a lluitar perquè l’accés a l’habitatge sigui un dret fonamental.

Ara mateix, tant la constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia recullen el dret de les persones a accedir a un habitatge digne, i assenyalen que els poders públics han d’establir per llei mesures que garanteixin aquest dret. També la Declaració Universal dels Drets Humans recull que tothom té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri l’habitatge. Però a Catalunya el 40% de les llars “han de fer un sobreesforç econòmic per pagar el lloguer, una xifra que supera el 15% de la mitjana europea”, alerten els representants veïnals. La pujada dels preus dels habitatges, siguin de lloguer o de compra, impacta negativament en l’economia de la ciutadania, i les polítiques públiques han deixat un parc de pisos socials de l’1,5% del total, molt lluny del 15% de la mitjana europea i del que estableix el Pla Sectorial d’Habitatge català per a l’any 2050.

La CONFAVC determina diverses causes que poden explicar aquesta situació. Considera que l’habitatge ha esdevingut una mercaderia per a sectors especulatius i que les ciutats, sobretot Barcelona, han entrat en una lluita per atreure capitals. En aquest context, el que qualifiquen com a explosió del turisme té un impacte negatiu en els preus. I en aquesta lògica capitalista, “els missatges de la eufòria econòmica es traslladen a les classes mitjanes amb capacitat d’estalvi, que s’uneixen al carro de l’especulació augmentant el nombre de compravendes”. També assenyalen factors com la influència de les polítiques franquistes, la “nul·la” atenció al lloguer social de la planificació a la democràcia i l’impacte negatiu de les segones residències en els municipis petits. Destaquen també el fenomen de la gentrificació com una de les dificultats per trobar preus assequibles per a bona part de la població. I assenyalen que són molts els sectors que es veuen més perjudicats, com arajoves i immigrants, les classes treballadores de rendes baixes, sobretot les dones, i fins i tot les rendes mitjanes i altes que viuen en barris amb els preus disparats.

La confederació veïnal s’ha aliat amb altres entitats en l’impuls a la Crida pel Dret a l’Habitatge. En total, una seixantena d’associacions clamen per una baixada dels preus del lloguer immediata, demanen que s’eviti que el lloguer de temporada i d’habitacions redueixi l’oferta existent, que es penalitzi l’ús turístic dels immobles i es protegeixi persones en perill de desnonament. Volen també que es freni la privatització de sòl públic i que les administracions actuïn per garantir el 30% d’habitatge protegit en el parc global amb accions com l’aplicació del dret a tempteig i retracte, entre altres mesures per millorar l’accés a aquest bé essencial. I demanen una especial atenció als col·lectius més vulnerables.

La confederació anima les federacions veïnals a impulsar als seus municipis aliances similars a la Crida pel Dret a l’Habitatge, on participen entitats veïnals sobretot de Barcelona, col·lectius socials i sindicats, i a reclamar als seus ajuntaments l’elaboració de plans locals d’habitatge, especialment en ciutats com Badalona i l’Hospitalet.

A banda, la CONFAVC planteja que el dret a l’habitatge sigui fonamental, en coordinació amb col·lectius veïnals de tot l’Estat i apel·lant als síndics de greuges i defensors del poble. “Posem sobre la taula un canvi important a plantejar, que és el debat de traslladar el dret a l’habitatge com a dret constitucional, que és el que hi ha ara, a dret fonamental”, explica el president de la confederació, Jordi Giró. “El canvi és molt significatiu. Ara l’Estat té l’obligació de proveir habitatge. No de fer-ne, sinó de proveir-ne. En canvi, quan és un dret fonamental, té l’obligació de fer-ne. Sigui un govern de dretes, d’esquerres o de centre. És una mica com la salut, o l’educació. Pot haver-hi retallades, però són un dret universal i per tant s’han de complir”. En el cas de Catalunya, la pretensió és que la síndica de greuges presenti un informe al Parlament i que d’aquí vagi al Defensor del Pueblo per tractar d’introduir el canvi en la Constitució. “És un canvi difícil, però no impossible”, creu Giró, que destaca la preocupació que la síndica també ha manifestat sobre l’accés a l’habitatge.

“L’autoconsum energètic en l’àmbit domèstic i comunitari ha de ser el model preferent de transició energètica.” Això diu la resolució aprovada per la 40a assemblea de la CONFAVC, que defensa que cal prioritzar aquest model com a alternativa a les grans instal·lacions fotovoltaiques i eòliques. Les associacions de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment, lamenten que els seus territoris hagin d’assumir grans infraestructures que hagin d’alimentar tot el país, i aposten per un model amb instal·lacions més petites i localitzades. L’autoconsum energètic, defensen, ajuda a reduir l’impacte ambiental, ja que s’aprofiten espais urbanitzats com teulades i cobertes industrials. També que la proximitat de la generació i el consum redueix la pèrdua d’energia en el transport i distribució. En canvi, asseguren que les grans instal·lacions d’energies renovables impliquen sovint la destrucció d’espais naturals i alteren els ecosistemes. També, que afecten l’agricultura i les activitats econòmiques locals. Demanen, per tot plegat, que s’eviti la concentració de grans empreses i s’aposti per un model descentralitzat en què la ciutadania i les petites empreses puguin produir i consumir la seva pròpia energia.

En el capítol d’actuacions per garantir els drets socials, la confederació veïnal defensa la necessitat de garantir l’empadronament per a totes les persones que viuen a Catalunya, independentment de la seva situació administrativa. És una reclamació que fan amb la vintena de col·lectius que constitueixen la Xarxa d’Entitats pel Padró, que van començar a l’abril una ronda de trobades amb els grups parlamentaris per arrencar-los el compromís de l’accés universal al padró. “No té sentit que tinguem persones a casa nostra que estiguin fora de l’àmbit regulatori, i que per tant no existeixen”, alerta el president de la CONFAVC, Jordi Giró. El representant veïnal considera que, negant l’empadronament a immigrants, se’ls condemna a treballar de manera il·legal i a crear bosses d’economia submergida, fet que contribueix a estendre la feina precària. Hi ha ajuntaments que són més proclius a empadronar i d’altres que hi posen moltes traves. La Xarxa d’Entitats pel Padró alerta que molts d’aquests ajuntaments estan a l’àrea metropolitana de Barcelona, cosa que representa que un gran volum de persones veuen limitat el seu accés a l’escolarització, la sanitat i les prestacions socials.