Societat

Manel Aisa

Divulgador de la història de l’anarquisme a Catalunya

“Avui no funcionaria una vaga de lloguers com la del 1931”

“Hi havia un context de crisi, perquè havien acabat les obres del metro i de l’Exposició Universal i no hi havia feina”

“El Sindicat de la Construcció de la CNT va demanar negociar la baixada als lloguers però la propietat es va tancar en banda”

Es van deixar de pagar 12 milions de pessetes, que van servir per alimentar els fills dels obrers
El problema econòmic d’avui supera amb escreix el d’aquella època. És bestial el que passa
En els desnonaments la Guàrdia d’Assalt llançava els mobles per la finestra, que quedaven inservibles
El moment àlgid va ser a l’agost, quan es va deixar de pagarel lloguer de100.000 habitatges

Manel Aisa ha estu­diat la vaga del llo­guers que va impul­sar el Sin­di­cat de la Cons­trucció de la CNT el 1931, una inves­ti­gació que està reco­pi­lada en el volum La huelga de alqui­le­res y el comité de defensa econòmica, edi­tat per l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral el Raval-El Lokal.

Com va sor­gir aque­lla vaga?
Ens hem de remun­tar al 1902, quan ja hi va haver intents de des­no­na­ments. Però jo situ­a­ria el pre­ce­dent a les vagues de sub­sistència del 1916 i el 1918. Les vagues a Bar­ce­lona van ser sobre­tot per la pujada del pa i el carbó. Bar­ce­lona era la fàbrica d’Europa, i en aquell moment s’esta­ven matant a Europa. Era un con­text de crisi en el qual qui tre­ba­llava no podia ali­men­tar els fills perquè no hi havia res, no hi havia carbó perquè tot se n’anava cap al front dels fran­ce­sos o dels ale­manys. Les dones es van començar a impli­car a les vagues i el 1919 es va crear la Unión de Defensa de Inqui­li­nos, arran de la repressió poli­cial per la vaga de l’empresa La Cana­denca. La Unión de Defensa Inqui­li­nos va mutar en la Cámara de Inqui­li­nos. En l’època de Primo de Rivera els movi­ments obrers van que­dar bas­tant en clan­des­ti­ni­tat. I no es van reor­ga­nit­zar fins poc abans que es pro­clamés la República.
Com estava la situ­ació a Bar­ce­lona l’abril del 1931?
En un altre període de crisi, perquè havien aca­bat les obres del metro i de l’Expo­sició Uni­ver­sal i no hi havia feina, sobre­tot per a la gent de la cons­trucció. Molts tre­ba­lla­dors havien vin­gut de fora de Cata­lu­nya als anys vint a tre­ba­llar en aques­tes obres. Es van haver de fer a cor­re­cuita les cases bara­tes, unes 2.400 a dife­rents bar­ris de Bar­ce­lona, per allot­jar-los.
No serien sufi­ci­ents per al gran volum d’immi­grants.
Es van crear coo­pe­ra­ti­ves, mol­tes vin­cu­la­des a l’Església o a petits ter­ra­ti­nents a l’Hos­pi­ta­let, Santa Coloma, el Clot, Sant Andreu... I moltíssima gent vivia en bar­ra­ques. La majo­ria dels pro­pi­e­ta­ris decla­ra­ven menys del que havien cons­truït, però con­ti­nu­a­ven volent cobrar cada any més pels llo­guers. El Sin­di­cat de la Cons­trucció de la CNT va crear el Comitè de Defensa Econòmica, que va dema­nar nego­ciar la bai­xada als llo­guers. Perquè la gran majo­ria de la gent afec­tada havia vin­gut de fora i no tenia aixo­pluc fami­liar. Van inten­tar nego­ciar, però la Cam­bra de la Pro­pi­e­tat es va tan­car en banda. Es va bus­car el suport dels polítics de Madrid i de Bar­ce­lona, sense èxit.
Havien pujat molt els preus del llo­guer?
No tant com avui, que és un des­propòsit. En aque­lla època els preus eren una mica més con­tin­guts que ara, però en un con­text de crisi segu­ra­ment la majo­ria no tenia amb què pagar.
I què va pas­sar?
El Comitè de Defensa va dema­nar que qui volgués par­ti­ci­par a la vaga s’apuntés al Sin­di­cat de la Cons­trucció, al local que tenien al car­rer Mer­ca­ders. Crec que hi va par­ti­ci­par gent soci­al­ment activa, que ente­nia el pro­blema, i gent que no tenia un altre remei perquè li man­ca­ven els diners. La vaga va durar de maig a desem­bre, més o menys.
Com es va desen­vo­lu­par?
No era una vaga clàssica, d’atu­rar-ho tot. La gent sim­ple­ment no pagava a l’home que li venia a cobrar el rebut, l’enge­gava. Els pro­pi­e­ta­ris se’n van ado­nar i lla­vors va començar la lluita. El moment àlgid va ser a l’agost, quan es van dei­xar de pagar el llo­guer de 100.000 habi­tat­ges, era moltíssim. A Bar­ce­lona i a ciu­tats de l’entorn. Va pas­sar més a la perifèria i a bar­ris obrers com el Poble­nou. Al cen­tre de Bar­ce­lona molta gent vivia rello­gada.
Què va pas­sar quan la gent va dei­xar de pagar?
Es van mul­ti­pli­car els des­no­na­ments. Al prin­cipi, els tre­ba­lla­dors dels jut­jats van crear una comissió per resol­dre el pro­blema, per fer una caixa de resistència. No volien des­no­nar, amb el volum que els queia al damunt era impos­si­ble. A prin­ci­pis només s’hi pre­sen­ta­ven per noti­fi­car i pre­cin­tar. Després, bai­xa­ven els mobles al car­rer amb dos guàrdies. I qual­se­vol jove que pas­sava pel car­rer, sense conèixer la família, tor­nava a pujar els mobles al pis. La gent tenia un somier, una tau­leta i dues cadi­res i poca cosa més. Lla­vors arri­bava la Guàrdia d’Assalt, una guàrdia com pot ser ara la Brimo. La cosa ja era més con­tun­dent, llançaven els mobles per la fines­tra, amb la qual cosa que­da­ven inser­vi­bles. I després hi va haver una sèrie de mani­fes­ta­ci­ons. En una al Clot es van posen noies que estan emba­ras­sa­des al davant.
Com si fos­sin escuts humans?
No sé si ho van deci­dir elles o algú altre. La qüestió és que la Guàrdia d’Assalt va recu­lar i no va car­re­gar. Però l’endemà van rebre l’ordre de car­re­gar, hi hagués emba­ras­sa­des o no al davant. Això va pas­sar cap a finals de l’agost, perquè era el moment de més força. Després Oriol Anguera de Sojo, que era el gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, va deci­dir dete­nir tot el comitè de defensa i el va ficar a la presó, més de 50 per­so­nes. A la Model va haver-hi una forta repressió i a l’exte­rior es va con­vo­car una vaga de soli­da­ri­tat, el 6 de setem­bre. Va haver-hi un dur enfron­ta­ment amb la poli­cia, que va ocu­par la seu del Sin­di­cat de la Cons­trucció al car­rer Mer­ca­ders. Va haver-hi set morts i 200 detin­guts. Durant la Guerra Civil el car­rer Mer­ca­ders es va ano­me­nar 6 de Setem­bre del 1931.
Què va pas­sar amb el local, va estar ocu­pat molts dies?
La seu del Sin­di­cat de Cons­trucció es va clau­su­rar i se’n va fer càrrec, al cap d’uns dies, el Sin­di­cat de Trans­ports. El gover­na­dor ho va viure com un èxit. La vaga va durar fins al desem­bre i es va anar diluint, tot i que algun his­to­ri­a­dor diu que va haver-hi gent que es va negar a pagar perquè creia que no era el que li cor­res­po­nia fins al 1942.
Qui­nes eren les rei­vin­di­ca­ci­ons dels con­vo­cants de la vaga?
L’1 de maig es va cele­brar una assem­blea davant del Palau de Belles Arts con­vo­cada pel Sin­di­cat de la Cons­trucció que va aple­gar 150.000 per­so­nes, i allà es van deci­dir els punts: una rebaixa del 40% de tots els llo­guers, la con­trac­tació del 15% dels obrers atu­rats, i també la millora de la higi­ene dels habi­tat­ges. Les pri­me­res per­so­nes que van venir a tre­ba­llar a les fàbri­ques de Bar­ce­lona, amb la revo­lució indus­trial, vivien en autènti­ques corts de porcs. Bar­ce­lona era dels llocs on la gent moria abans de tot Espa­nya. Més tard, al juliol, també es va plan­te­jar que aquell que no tre­ballés, que no tingués ingres­sos, no havia de pagar el llo­guer.
La vaga i la repressió es van donar ja amb la Segona República ja pro­cla­mada.
Es va treure gent de les pre­sons, perquè esta­ven abar­ro­ta­des d’obrers, però els gover­nants van con­si­de­rar que els obrers ana­ven molt ràpid. Però és que aquests tenien fills que havien de men­jar cada dia, i neces­si­ta­ven que les coses fos­sin una mica més acce­le­ra­des.
Es va acon­se­guir alguna de les rei­vin­di­ca­ci­ons amb la vaga de llo­guers?
El Comitè de Defensa Econòmica va cal­cu­lar que en els mesos que va durar la vaga s’havien dei­xat de pagar 12 mili­ons de pes­se­tes, que van ser­vir per ali­men­tar els fills dels obrers. Després van venir les rebai­xes que la gent va nego­ciar, a títol per­so­nal, amb els seus arren­da­dors. Va haver-hi un pro­jecte de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona molt maco que plan­te­java soci­a­lit­zar molts edi­fi­cis, en què el llo­guer fos per pagar el dete­ri­o­ra­ment de les cases, però això no va tenir recor­re­gut. Per a mi, el Comitè de Defensa és avui el Sin­di­cat de Llo­ga­te­res.
Quin paral·lelisme troba amb el moment actual?
Jo crec que el pro­blema econòmic d’avui supera amb escreix el d’aque­lla època. És bes­tial el que passa ara. Ara la gent neces­sita dos sous per pagar un llo­guer. No ho puc arri­bar a enten­dre. El mal que està fent això a la soci­e­tat, i que no hi hagi cap polític amb capa­ci­tat de posar fre a aquesta història és impres­si­o­nant. En aquell moment jo crec que era difícil, però van sobre­viure. I el fran­quisme ho va pal·liar una mica.
Creu que avui es donen les con­di­ci­ons perquè es repe­teixi una vaga de llo­guers com aque­lla?
Soci­al­ment és difícil, però jo crec que la gent del Sin­di­cat de Llo­ga­te­res té una capa­ci­tat intel·lec­tual i de conei­xe­ment molt gran. És indigne que aquest país esti­gui con­tro­lat per espe­cu­la­dors, no per la gent que té capa­ci­tat intel·lec­tual o de gestió. És increïble com s’està dei­xant que un país sigui dels espe­cu­la­dors.
Vostè ha estat pre­si­dent de l’Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar.
Aquest ate­neu, cen­te­nari, tenia l’objec­tiu de ser una uni­ver­si­tat popu­lar. La pri­mera vaga gene­ral de Bar­ce­lona, el 1902, va ser un des­as­tre per als obrers. Una bona part d’ells van con­si­de­rar que l’havien per­dut per falta de conei­xe­ment. I a par­tir d’aquell moment és quan van deci­dir crear un Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar amb l’objec­tiu d’auto­e­du­car els obrers.
Què l’ha empès a fer divul­gació històrica, sobre­tot de l’anar­quisme a Bar­ce­lona?
Jo em dedi­cava a fer expo­si­ci­ons, i no pen­sava a escriure gaire, escri­via en lli­bres col·lec­tius. Fins que una sèrie de com­panys anar­quis­tes com l’Abel Paz em deien que escrigués perquè, si no, ens can­viarà la història. Només havia escrit un lli­bre als anys vui­tanta sobre l’efer­vescència social dels anys vint i el pis­to­le­risme, i em vaig ani­mar a escriure a par­tir del 2012. Jo he nas­cut al Raval i tre­ba­llava a la cons­trucció. Vaig ser secre­tari d’orga­nit­zació de la CNT a la Fede­ració Local de Bar­ce­lona i vaig conèixer molts d’aquells movi­ments. Em vaig impli­car perquè al final esti­mes les com­pa­nyes i com­panys. Ja no queda ningú aquí d’aquells que ens expli­ca­ven històries i jo era dels pocs que aguan­tava.
Ha vis­cut la trans­for­mació del Raval.
Jo vaig mar­xar el 1982 al Poble-sec però la meva mare hi va viure fins al 1995. Al Raval el meu pare tenia un magat­zem i el meu tiet, un bar. El meu pare mai va voler mar­xar del Raval. Tenia un equip de fut­bol, els xavals em deien que era el seu pare, perquè tots allà tenien el pare a la presó, afu­se­llat o a l’exili. Estava tot molt bar­re­jat, hi havia l’equip de fut­bol, el bar de pros­ti­tu­tes. Les pros­ti­tu­tes juga­ven a les car­tes amb els iaios i lle­gien La Van­guar­dia de prin­cipi a fi i feien els mots encre­uats. Les que recordo eren dones amb conei­xe­ment, però pot­ser tenien algú a la presó.

El perfil

Del Xino a la CNT

Manel Aisa Pàmpols va néixer el 1953 en el que llavors era el barri Xino de Barcelona. Vivia de petit al carrer de la Cadena, que va desaparèixer per permetre l’obertura de la rambla del Raval. Es va interessar aviat pel moviment anarquista i va ser membre de diversos col·lectius llibertaris, com el de Sant Antoni-Xino, iniciat el 1976. També va exercir com a secretari d’organització de la federació local de la CNT entre els anys 1977 i 1978. Va ser seguidor del corrent autodidacte de l’anarquisme dels anys vint, i no es considera historiador perquè no ha seguit els estudis. Es va implicar en el Centre de Documentació Històric Social i en l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, que va presidir durant 20 anys i va col·laborar a impulsar. Ha estat comissari de diverses exposicions i ha escrit diversos llibres. A banda del que recull la vaga de lloguers del 1931, és autor de Tiempo de generosos y cautivos anarquistas, Ada Martí Vall, el sueño de la conciencia libre, Anarquisme i municipalisme al segle XXI i Estimat carrer Aurora, entre d’altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia