Societat

ORIOL BOTA

Dircetor de l'Obra Social Sant Joan de Déu

“No volem netejar consciències un dia a l’any”

Aquesta és una societat dual, en què hi ha més rics i pobres i desapareixen les mal anomenades “classes mitjanes”, i això és un drama
La guerra és la constatació que els interessos econòmics s’anteposen al bé comú i als drets de les persones

La comu­ni­tat de Sant Joan de Déu dis­posa de més de 450 cen­tres arreu del món per acom­pa­nyar per­so­nes i col·lec­tius vul­ne­ra­bles. A Cata­lu­nya n’hi ha setze, entre els quals des­taca la ins­ti­tució hos­pi­talària infan­til, però també hi ha cen­tres des d’on ate­nen la salut men­tal, la dependència, el sen­se­lla­risme, la dis­ca­pa­ci­tat intel·lec­tual, l’atenció als migrants, la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal i la recerca. El direc­tor de l’Obra Social de Sant Joan de Déu és un dels ideòlegs de la Magic Line, la cami­nada solidària que tor­narà a mobi­lit­zar milers de per­so­nes dis­sabte vinent.

Aga­feu més embran­zida després d’una edició vir­tual per la pandèmia?
L’objec­tiu és que tot­hom pugui par­ti­ci­par en la Magic Line, inde­pen­dent­ment que tin­gui un cen­tre de Sant Joan de Déu a prop. És una gran mobi­lit­zació ciu­ta­dana que va començar el 2014 amb l’objec­tiu de conèixer una altra rea­li­tat de Bar­ce­lona: la de les per­so­nes invi­si­bi­lit­za­des. Són col·lec­tius que es tro­ben sense xarxa social, vivint sols a casa, patint per alguna malal­tia o angoi­xats perquè poden per­dre casa seva.
Són aques­tes rea­li­tats que van fer néixer la Magic Line?
Tenim aques­tes inqui­e­tuds, i que s’estimi i es cone­gui el que fem. Per això volíem bus­car una acti­vi­tat pròpia que incor­porés els nos­tres valors. Cui­dem els més vul­ne­ra­bles, els que que­den al marge de la soci­e­tat. Som una ins­ti­tució hos­pi­talària per cui­dar. Vam des­car­tar fer una cursa, on hi ha ven­ce­dors i per­de­dors, i vam bus­car una acti­vi­tat no com­pe­ti­tiva i inclu­siva, i que es fes de manera salu­da­ble, cami­nant.
I amb visió d’equip?
Tenim com a pre­missa una frase cone­guda que diu: “Sol vas més ràpid, en equip ani­rem més lluny.” La Magic Line anima els equips a mobi­lit­zar-se molt abans del dia de la cami­nada perquè facin acti­vi­tats per recap­tar els diners que s’han com­promès a apor­tar. És un model anglo­saxó de fomen­tar la par­ti­ci­pació en el teu entorn. Els equips s’hi apun­ten pro­po­sant un recor­re­gut i els diners que acon­se­gui­ran. És molt més com­plex que pagar només una ins­cripció.
Quant van apor­tar els equips en la dar­rera edició pre­sen­cial?
Es van acon­se­guir 400.000 euros. Vam tenir la sort de poder fer la cami­nada dies abans que ens tan­ques­sin a tots a casa. Es van aple­gar 13.000 per­so­nes cami­nant, algu­nes de les quals venien des de Sant Boi de Llo­bre­gat i des de diver­sos punts de Bar­ce­lona. A dalt de Montjuïc, on la gent arri­bava per dinar i par­ti­ci­par en la festa, ens vam ado­nar que per garan­tir que es pogués gau­dir de la festa s’havia arri­bat al límit. El 2020 també es van ani­mar a fer-la als cen­tres que tenim a Mallorca i València.
I el 2021 us vau haver de rein­ven­tar...
Enmig de la pandèmia era impos­si­ble i ens vam plan­te­jar dei­xar-la de fer. A última hora es va deci­dir que cadascú, en petits grups, caminés per on volgués. Vam des­co­brir gràcies a la pandèmia que a tots els ter­ri­to­ris hi ha recor­re­guts i gent amb ganes de ser solidària, i els par­ti­ci­pants van recap­tar 150.000 euros. Això ens ha ani­mat a pro­po­sar una tren­tena de rutes tan­ca­des per tot el ter­ri­tori que orga­nit­zem des dels cen­tres o enti­tats col·labo­ra­do­res i en les quals tot­hom pot par­ti­ci­par.
Per pri­mer cop hi ha recor­re­guts per Lleida. Aneu crei­xent al ter­ri­tori?
Sí, és una bona manera d’anar ampli­ant en l’ima­gi­nari els cen­tres des d’on cui­dem els més des­val­guts. De la comu­ni­tat de Sant Joan de Déu, se’n coneix sobre­tot l’hos­pi­tal infan­til de Bar­ce­lona i el cen­tre de salut men­tal de Sant Boi de Llo­bre­gat, però també a Lleida ate­nem pro­blemàtiques de salut men­tal entre els joves i impul­sem un cen­tre espe­cial de tre­ball per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat.
Per què el nom de Magic Line?
És una via molt com­pli­cada i espec­ta­cu­lar en l’ascensió al K2 per llocs inhòspits. Vam aga­far el nom apro­pi­ant-nos d’una idea d’un pro­fes­sor d’ins­ti­tut de Bar­ce­lona, en Dani, que, amb altres com­panys, sor­tia a córrer per la mun­ta­nya a Bar­ce­lona i ho feia sense tenir cap punt d’avi­tu­a­lla­ment. Ell ales­ho­res ja par­lava de la Magic Line i vam aga­far la idea per fer-la créixer, sense córrer i amb una fina­li­tat solidària.
Es com­plei­xen les apor­ta­ci­ons que es fixen els par­ti­ci­pants?
És admi­ra­ble perquè molts d’ells fins i tot les superen i tenim equips fidels que repe­tei­xen cada any. Són famílies, empre­ses o esco­les en què tota la comu­ni­tat s’implica set­ma­nes abans fent acti­vi­tats i con­certs i que s’ani­men a sor­tir a cami­nar. El món empre­sa­rial també par­ti­cipa en la Magic Line, amb una apor­tació ini­cial de 1.000 euros, i també hi ha equips de tre­ba­lla­dors que a més fan les seves apor­ta­ci­ons pel seu compte.
Superada la sisena onada, la sen­sació és que tot­hom té més ganes de par­ti­ci­par en acti­vi­tats col·lec­ti­ves?
Detec­tem que hi ha molta gent que s’hi està apun­tant, però no arri­ba­rem al nivell de l’edició del 2020. Ens estem recu­pe­rant, i segur que tin­drem més par­ti­ci­pació que fa un any, però encara no esta­rem en aquesta plena nor­ma­li­tat de què tant es parla. Als com­panys del cen­tre de Madrid, que s’hi han apun­tat per pri­mera vegada, els està cos­tant una mica perquè veuen que hi ha poca ener­gia.
La recap­tació es des­tina ínte­gra­ment als pro­jec­tes soci­als del ter­ri­tori?
En un 90%, la recap­tació es des­tina a pro­jec­tes dels cen­tres de Sant Joan de Déu i amb la resta fem dona­ci­ons a altres enti­tats. Tenim la sort de ser reco­ne­guts i volem ser gene­ro­sos amb ter­ce­res enti­tats pro­pe­res a nosal­tres que, tre­ba­llant per a d’altres, afa­vo­rei­xen col·lec­tius des­a­fa­vo­rits. No fem cap con­vo­catòria, però un comitè valora els pro­jec­tes que ens fan arri­bar les enti­tats. Tota la recap­tació dels equips reper­cu­teix en pro­jec­tes soci­als per als que més ho neces­si­ten, des de pro­gra­mes de musi­co­teràpia fins a teràpies amb gos­sos, equi­pa­ments de llars o recerca en malal­ties mino­ritàries.
La crisi social ha incre­men­tat les neces­si­tats i ha posat al límit el ter­cer sec­tor. Noteu l’allau de demanda?
El ter­cer sec­tor està patint perquè l’emergència social obliga a cobrir neces­si­tats més bàsiques. Això ens entris­teix una mica perquè voldríem dei­xar de banda la part més assis­ten­cial i dedi­car-nos a fer acom­pa­nya­ment i aju­dar la gent a poder trans­for­mar la seva situ­ació i sor­tir-se’n. És un moment en què també es nota certa regressió de les aju­des soci­als quan hi ha mol­tes famílies amb pro­ble­mes per arri­bar a final de mes. És la rea­li­tat social que tenim.
Es va dir que la pandèmia ens faria una soci­e­tat millor, més madura i solidària. Ho creu?
És evi­dent que el model indi­vi­du­a­lista i con­su­mista el tenim damunt la taula i la pandèmia només ha posat en evidència que el model no fun­ci­ona i que hi ha con­tra­dic­ci­ons. No serà la palanca per can­viar, però sí que cada cop som més els que mirem la soci­e­tat amb ulls crítics i ho tenim més clar. Aquesta és una soci­e­tat dual, en què hi ha més rics i pobres i des­a­pa­rei­xen les mal ano­me­na­des “clas­ses mit­ja­nes”, i això és un drama. Per ara, només cons­ta­tem que s’ha de can­viar i que s’ha d’avançar cap aquí. Això ho veiem quan hi ha gent dis­po­sada a fer coses.
Però les desi­gual­tats s’incre­men­ten més de pressa que la soli­da­ri­tat...
Som en una cruïlla, on hi ha més d’un camí. Hi ha una part de la soci­e­tat que ten­deix a l’indi­vi­du­a­lisme, a pen­sar en si mateix i a cui­dar dels seus, i això deriva en el dis­curs popu­lista del trum­pisme i de la dreta euro­pea, que vira cap a la xenofòbia tan­cant fron­te­res. Hi ha una altra línia que seria la de fer l’assis­ten­ci­a­lisme màxim o la filan­tro­pia, amb grans dona­ci­ons de gent que sense qüesti­o­nar el model deci­deix que ha de donar una mica. També hi ha qui creu que la soci­e­tat ha de can­viar el model per cui­dar-nos, impli­cant-hi les xar­xes comu­nitàries i veïnals de suport i la par­ti­ci­pació col·lec­tiva.
Val ser soli­dari un dia a l’any?
Ens equi­vo­quem si cre­iem que la Magic Line es fa per nete­jar consciències tres set­ma­nes abans o un dia a l’any. S’han de fer visi­bles cer­tes coses i posar un calen­dari perquè la soci­e­tat per­ma­nent­ment cuidi millor la gent i sigui cons­ci­ent del que té. Els volun­ta­ris, els socis i les enti­tats que ens acom­pa­nyen és això el que bus­quen. M’agrada par­lar d’“eco­sis­tema de soli­da­ri­tat”, en què volem recur­sos econòmics per finançar els pro­jec­tes, però això ha d’anar acom­pa­nyat dels volun­ta­ris i pro­fes­si­o­nals que ens acom­pa­nyen donant suport assis­ten­cial als hos­pi­tals i als cen­tres soci­als. És una feina con­junta que ha d’encai­xar de la millor manera. Els volun­ta­ris han de poder aga­far més res­pon­sa­bi­li­tats i de més valor, però alhora sense subs­ti­tuir llocs de tre­ball. És un dels rep­tes que tenim les enti­tats del ter­cer sec­tor, empo­de­rar i esta­blir els rols dels volun­ta­ris i els pro­fes­si­o­nals.
La Magic Line també depèn dels volun­ta­ris.
N’hi ha que fa set­ma­nes que tre­ba­llen en l’orga­nit­zació i con­tac­ten amb ajun­ta­ments; d’altres faran la logística el mateix dia fent els recor­re­guts. En la dar­rera edició en vam tenir 500, però també hi ha els que par­ti­ci­pen en les acti­vi­tats de la jor­nada i els que tenim cada dia als nos­tres cen­tres. Tots enri­quei­xen el pro­jecte.
Les seqüeles de la pandèmia van per llarg, amb un estat del benes­tar esgo­tat?
Una cosa que ens ha por­tat la pandèmia és que s’ha expli­ci­tat la importància del benes­tar emo­ci­o­nal i la salut men­tal, un tema que teníem molt estig­ma­tit­zat. Ens ado­nem que pot afec­tar tot­hom, espe­ci­al­ment els joves. Amb la pla­ta­forma SOM, ens hem posat a tre­ba­llar amb les esco­les i ins­ti­tuts, i crec que és fona­men­tal, perquè ens hi juguem la salut men­tal de la soci­e­tat del futur. La pandèmia ha reve­lat que l’estat del benes­tar havia de cui­dar tot­hom i que el sis­tema sani­tari s’havia de reforçar. La crisi està empo­brint més gent, amb un pro­blema d’accés a l’habi­tatge i amb des­no­na­ments que no s’atu­ren, i això reque­reix mesu­res estruc­tu­rals i no par­ti­des amb uns mili­ons d’euros.
Un pla de xoc que no arriba?
Sí, i que les enti­tats recla­men amb urgència. Caldrà veure com aju­da­ran a trans­for­mar la soci­e­tat els anun­ci­ats fons euro­peus Next Gene­ra­tion. Tinc el dubte si només seran per repar­tir eti­que­tes o bene­fi­ciar qua­tre grans empre­ses i el seu mer­cat per gua­nyar més diners, quan hau­rien d’acon­se­guir trans­for­mar la soci­e­tat per uni­ver­sa­lit­zar l’ener­gia i fer més acces­si­bles les ciu­tats.
Sor­tim d’una crisi sanitària mun­dial que s’ha allar­gat dos anys i ens tro­bem immer­sos en una guerra...
A títol per­so­nal, puc dir que és clar que es tracta d’un pas enrere com a soci­e­tat. Un error que ens allu­nya del bé comú i de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat amb els nos­tres ger­mans que són aquí al cos­tat, a uns milers de quilòmetres. La guerra és una cons­ta­tació que els interes­sos econòmics s’ante­po­sen al bé comú i als drets de les per­so­nes. M’entris­teix molt veure que es fa un pas enrere. El que s’ha de veure és com podem donar-hi res­posta, tant els governs com la gent del car­rer. Enmig d’aquest entorn de crisi i aquesta mirada indi­vi­du­a­lista, no estic gaire espe­rançat, però estic con­vençut que s’ha de fer.
I fer ser­vir la diplomàcia és el camí?
Fer-la ser­vir és evi­dent que és el camí, però aquesta diplomàcia té molts nivells. S’ha de mirar de par­lar, però si un no vol han de que­dar clares les nor­mes del joc. Com a objec­tor de consciència, no puc apel·lar a la violència, però d’alguna manera s’ha de comu­ni­car que no és el camí, i una manera pot ser la via de les san­ci­ons. No soc diplomàtic, però el que és clar és que no és per­mis­si­ble i no es poden impo­sar san­ci­ons i con­ti­nuar nego­ci­ant amb ells.

Economista social

Va néixer a Barcelona el 1969. Està casat i té tres filles. Llicenciat en administració i direcció d’empreses per Esade, es va especialitzar en l’assessorament a entitats d’economia social i va entrar a treballar al Col·lectiu Ronda a Barcelona i Mataró. Anys després, era el director financer del Grup Cooperatiu Cultura 03. Des del 2009 està vinculat a Sant Joan de Déu, dirigint l’Obra Social de la institució, en què va impulsar el projecte Magic Line, una mobilització solidària a favor de les persones en situació vulnerable que aplega milers de persones sota els valors del treball en equip, la cooperació i la no competitivitat. Es va traslladar a viure a Sant Cugat del Vallès i comparteix amb altres famílies una masia a Borredà, on li agrada fer sortides, com la que van organitzar l’any passat per

la Magic Line.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia