L’adeu d’Enric Cat, pare de la psiquiatria moderna a Girona

El psiquiatre Enric Cat Carreras, va morir el diumenge, dia 4 de maig, a l’edat de 82 anys. Era nascut a la ciutat de Girona, però va traslladar-se a Barcelona per estudiar medicina. Va fer la carrera a l’Hospital Clínic i es va especialitzar en psiquiatria. Posteriorment, va entrar a treballar com a assistent del Dr. Bartomeu Pasqual al mateix Hospital Clínic. Sota les seves ordres van revolucionar la psiquiatria, traient-se les bates blanques per ser més propers als pacients i introduint teràpies de grup, més enllà de la recepta farmacològica. Des de l’hospital li van oferir una càtedra, però Cat, que se sentia molt gironí, va decidir tornar a la seva ciutat natal per dedicar-se a ser psiquiatre de província. Va obrir una consulta pròpia a la plaça Marquès de Camps, i des d’aquesta va introduir totes les tècniques més modernes que havia après, aconseguint normalitzar la psiquiatria, sent molt més proper al malalt i promovent la teràpia clínica. Va fer-se una persona molt estimada pels seus pacients i les famílies, i fins fa poc encara donava algun consell via telefònica, segons ens explica la seva dona, Marian Ribas. En un moment donat, la Diputació de Girona li va oferir fer-se càrrec del psiquiatre de Girona, però Cat va exigir una sèrie de condicions per a la millora de vida dels usuaris que no li van acceptar, i ho va rebutjar. Per altra banda, va ser un dels fundadors de la Clínica Girona, i durant molts anys també va treballar en el departament de diàlisi i trasplantaments de la clínica.

Però Cat era molt més que un psiquiatre revolucionari. Era també un intel·lectual, apassionat per la cultura i la història, que li agradava vestir amb corbatí i reunir-se de tant en tant amb els amics per parlar de filosofia. A mitjans dels 70 va participar amb un grup de gent, encapçalat per l’escriptor i poeta Josep Tarrés, que va aventurar-se en l’excavació del call jueu de Girona. Van fundar l’Associació Amics d’Isaac el Cec i van ser ells mateixos que van arremangar-se per anar a picar pedra i acabar descobrint el que és avui dia un dels calls jueus més ben conservats d’Europa. Al llarg de la seva vida, va tenir molta relació amb el món jueu, i fins i tot el van arribar a nomenar professor emèrit de la Universitat Ben-Gurion d’Israel, després de celebrar-hi diverses conferències.

Finalment, un dels aspectes més curiosos és que durant molts anys va conservar a casa seva un estàndard de guerra del 1714. Aquesta havia estat confeccionada en el temps de la guerra dels Segadors per una confraria de pagesos del gremi del Vallès Occidental. Posteriorment, va onejar protegint el baluard de Santa Eulàlia, i amb la caiguda de la capital, va ser l’única que es va poder “escamotejar” de la destrucció borbònica, segons explicava Cat en una entrevista. El penó el va rebre del doctor Pasqual, el qual i li va dir que el retornés un cop s’haguessin “restituït les llibertats catalanes”. L’any 2008, Cat va fer entrega de la bandera al Museu d’Història de Catalunya.