“Cal fer habitatge públic i regular el preu del lloguer”

Històrica i que no acaba d’arrencar mai. Neix del treball pioner de la Federació de Barcelona i treballadors de Macosa, que són els que comencen a prendre consciència del risc de l’amiant per a la salut i han fet un treball magnífic. S’hi van afegir més entitats i com a confederació vam fer una comissió per treballar aquesta qüestió. A Badia es fa un treball pioner a tot Catalunya, i aconsegueixen de la Generalitat una quantificació per començar-ne l’eliminació.

No. En el projecte per a la nova llei es preveu que els ajuntaments facin un inventari de tot l’amiant que tenen al municipi. La data límit que es marcava va passar ja fa dos anys. Això no ho han complert tots els municipis, per desgràcia.

La llei catalana està ja en el procés de debat parlamentari. Confiem moltíssim que s’aprovi, sembla que hi ha un consens generalitzat entre els parlamentaris perquè tiri endavant. Després hi haurà una feina feixuga, per periodificar i pressupostar aquests arranjaments. Seran diners, i també serà molt important el tractament de l’amiant com a residu.

Hi haurà elements que seran de finançament privat, i podran tenir algun ajut. Caldrà la implicació de les diferents administracions, que hauran de dissenyar un pla amb una previsió d’anys. Les comunitats de veïns també hi hauran d’aportar. Més enllà dels diners que costi, el que realment val és la vida humana. Si les administracions no gasten diners a treure’l, segurament després se’n gastaran en salut.

S’ha complicat i cal la visió compartida de moviments socials i veïnals. Nosaltres pensem que cal regulació per abaixar el preu del lloguer. Hi ha un lobby que fa molta pressió i el dret a l’habitatge, que ara és constitucional, ha de ser un dret fonamental.

El canvi és molt significatiu. Ara l’Estat té l’obligació de proveir l’habitatge. Quan és un dret fonamental, té l’obligació de fer-lo. Serà un pilar de l’estat de dret, com la salut i l’educació. També cal incidir en l’obligació que els municipis de més de 15.000 habitants tinguin un pla local d’habitatge, una eina fonamental que molts no tenen. Cal fer habitatge públic i regular el preu del lloguer. I l’habitatge temporal s’ha de concretar bé, perquè s’expulsa gent, sobretot a l’àrea metropolitana.

El turisme, vist d’una manera molt crítica, ha pervertit l’ús de l’habitatge, perquè un espai per viure l’ha transformat en un espai per fer negocis. L’activitat turística fa falta, però hi ha d’haver una capacitat regulatòria, perquè estem deixant al carrer gent d’aquí. Tots som turistes, però no podem generar una distorsió en el mercat immobiliari d’aquesta magnitud.

No té sentit que tinguem persones a casa nostra que estan fora de l’àmbit regulatori i que, per tant, no existeixen. L’administració genera que una persona sigui administrativament il·legal, i és absurd. I més quan realment fa falta gent per treballar. Els drets fonamentals els ha de tenir tothom. Ens hem trobat ajuntaments molt tancats, d’altres de més receptius i d’altres que fins i tot han participat a reivindicar que empadronen.

Ens preocupa moltíssim. Estem treballant contra els discursos xenòfobs i feixistes als barris i tractant d’incorporar aquestes persones al moviment veïnal. Les administracions haurien de defensar públicament que no estan regalant drets, ni ajuts ni beques als immigrants, sinó que compleixen unes directives i obligacions i que també els marquen unes exigències com a qualsevol ciutadà. Hem de trencar tòpics; si no, alimentem els discursos d’extrema dreta.

Jo diria que són les mateixes. I l’habitatge també és un problema greu i comú. Catalunya ha crescut moltíssim en població en els últims deu anys. Girona i Tarragona han tingut un gran creixement turístic, a Lleida falten allotjaments per als temporers i la construcció d’habitatge nou. A les zones més rurals, la gent intenta traslladar-se a les grans ciutats. I això va engreixant l’encariment de l’habitatge. També els preocupa molt el tema de l’amiant. I Rodalies en altres àrees metropolitanes tampoc funciona gaire bé.

La cimentera de Montcada. Malgrat totes les sentències per tancar-la, continua cremant residus, i això afecta tot Barcelona. També demanem el reconeixement institucional del paper del moviment veïnal en la democràcia, com s’ha reconegut el d’altres organitzacions. I cal incidir a connectar el moviment amb els joves i la mirada territorial del barri. El barri és l’element essencial de transformació i, sobretot, de convivència.